Un geni de la numismàtica.5: Miquel

Un relat de: franz appa

Vam preferir els seients de la coberta superior, a l'aire lliure, tot i que l'oratge era fresc i una mica violent en aquella hora. El vell i atrotinat catamarà sortia ja de la bocana del port i vèiem, encara sota una llum esmorteïda i mandrosa de primera hora, la sinuosa i arquejada badia de Tavanne just al davant nostre. La ciutat encara estava desvetllant-se i desvelant les últimes ombres de la nit passada, i podíem veure reflexos de llum nocturna esquitxant la compacta orografia urbana del Black Borough a la nostra esquerra, cap al nord. La façana del barri orientada al port era l'única estampa vivent de la ciutat que havien bastit els primers colons francesos, aquella primera Tavanne, la Petite Havanne, que havien forjat comerciants de cotó, de cafè, d'esclaus, a la confluència de l'antiga ruta de pirates i corsaris, desplaçant els primers habitants europeus, aquells descendents d'irlandesos emigrats decennis enrera de Saint Kitts. A la dreta s'endevinava la rodona perfecta de la plaça de Lafayette, la columna de l'heroi epònim, i darrera el nou barri francès que ocultava les antigues vil·les i cases senyorials que havien estat la residència d'aquells comerciants enriquits i que a poc a poc havien estat alhora desplaçats pels nous temps, pels nous comerços, pels nous empresaris, pels nous fluxos i refluxos de la circulació de l'anomenat vil metall, cada cop més intangible, més immaterial, tal vegada més volàtil.
Davant nostre vèiem ara el frondós nucli verd de Flaky Creek, i el vaixell enfilava ja una via en paral·lel al llarg braç sorrenc de Temple's Ride. La Milena, aleshores, va aixecar-se i va anar fins a la barana de popa. Duia un vestit balder de cotó, i el ventijol, ara més domesticat, li retallava la figura fibrosa empenyent la tela fina contra el seu cos, lleument ajupit, abocat a la barana. El seu cabell, que a penes subjectava una cinta ampla sobre el seu front, s'esbarriava també endarrera com una fumerola. La vaig mirar. La coneixia feia un bon grapat d'anys. Notava, jo, que ella estava arribant, que havia arribat, a aquella edat en què a les dones se'ls tornen més agudes les corbes i els relleus de tot el cos, una edat en què l'exuberància mòrbida cedeix a l'estabilitat dels trets definits, a una serenor que les fa encara més suggestives i, segurament, més desitjables. Potser perquè en el cos bell de la primera edat juvenil admirem l'esponerosa natura que l'ha creat, però en el cos bellament modelat d'una edat més avançada reconeixem la naturalesa que l'ha preservat de les inclemències i ultratges del temps.
Vaig contemplar-la des del meu seient, aprofitant-me de la seva distracció, o era concentració, en tot cas del seu estat absort. La veia quasi de perfil, i vaig notar amb emoció com fruïa ella del moment, de la fresca brisa que l'amanyagava completament, recorrent el seu cos sota el vestit fuetejat, les temples, les galtes, erosionant tan lleument la seva pell i afaiçonant-la com la mà d'un artista sublim fins a distribuir-li un somriure inefable de plaer al seu rostre. Va ser aleshores, de sobte, que em vaig recordar d'una escena similar que havia viscut uns anys enrera, no al mig del mar, sinó al bell mig d'una illa urbana, a la ciutat, amb tota seguretat a la cantonada entre Glad Side Road i Long Alley. Jo estava aturat al semàfor, acarat al nord de Long Alley, i un cotxe, un solitari cotxe, estava aturat alhora en sentit perpendicular, aguaitant la posada en verd per creuar i enfilar Long Alley cap al sud. Era primera hora del matí, també, i una marinada suau i fresca venia remuntant el mateix camí que jo feia. Vaig veure el seu únic ocupant, la conductora, que es recolzava al vidre totalment abaixat de la seva finestreta i sostenia el cap sobre la mà del mateix braç esquerre, amb una mena de lànguid abandonament, deixant que l'aire li embullés els llargs i fins cabells, mentre gairebé tancava els ulls i oferia una cara bellíssima a la invisible percussió de l'oratge. Tenia la fascinant expressió de fruir intensament del moment sense excitació ni urgència que ara tenia la Milena. El cotxe va arrencar, la vaig veure tombar cap al sud en un angle recte, i vaig intentar retenir la felicitat de cada un dels trets del seu rostre pel simple plaer de desar un retrat immillorable a la meva memòria. No l'he tornat a veure, i si ho he fet, la meva memòria m'ha traït i no l'he reconegut.
Vaig llevar-me del seient. Amb la Milena sabia que no tenia per què témer la dissolució permanent de la seva imatge al meu cervell, però vaig avançar amb recança, amb cautela, sabent que d'alguna manera anava a esquerdar la màgia que ja intuïa irrepetible.
El vaixell ja virava cap a la punta allargada de Ste. Catherine, la llenca volcànica que s'endinsava a l'orient amb els seus massissos coral·lins submergits a les aigües daurades sota l'incipient sol.
En silenci vam veure que s'apropava l'extrem de la península, entre les onades agitades per la mateixa brisa que ens constrenyia constantment. Al moll precari del baixador de Ste. Catherine ja vèiem la baluerna lluminosa i acrista·lada de la residència homònima, i mentre llogàvem un taxi jo em preguntava què feia exactament allí.
Tot havia començat a penes dues setmanes abans. Ella m'havia trucat al meu despatx a l'Ajuntament. Acabava de recordar, deia, que jo treballava en algun servei municipal, no sabia precisar-me quin. Bé, feia tres anys que hi treballava, a l'Ajuntament, no pas al mateix servei, però estava acostumat a aquells oblits, tant d'ella com de la majoria dels meus amics. Em va dir que feia dies que havia parlat amb en Marçal per tal de localitzar un vell conegut, un veí del qual havia perdut la pista, i del qual només sabia que li havien enderrocat la casa. Però en Marçal no havia trobat res, potser se n'havia oblidat. Em suggeria si els serveis d'urbanisme sabrien alguna cosa del seu actual parador.
Amb més ajustat criteri vaig recórrer a una amiga i ex-companya dels serveis socials. Em va costar un dinar i haver d'empassar-me la inevitable queixa sobre la precarietat de la seva feina, que les contínues retallades de pressupost i les arbitrarietats constants i pendulars dels polítics no feien més que accentuar. Però la resta va ser fàcil i quasi automàtica. Vam localitzar l'home, el vell propietari d'un negoci de numismàtica, Genís Jané, català de segona generació, a la residència que el govern de l'illa tenia en aquell llunyà i en altre temps inhòspit cau de pirates, i després objecte de la insensata aventura d'un empresari francès que havia construït un hotel, la baluerna de cristall, a aquell lloc quasi inaccessible i sense permisos de cap mena. La seva expropiació va ser durant anys l'única actuació urbanística de relleu del govern de l'illa, i encara més impulsada per la bancarrota ineluctable de l'empresa que per cap zel legalista. En aquells dies es comentava ja que es projectava l'actual carretera, les futures inversions hoteleres. Però encara era en aquell moment un paradís mig verge on només es podia arribar per la ruta del catamarà que vorejava l'illa.
-De manera que si no espaviles, igual trobes que el teu amic ja l'han desplaçat per segon cop consecutiu els voltors de la construcció -vaig dir-li per telèfon.
-Tens lliure dissabte de la setmana vinent? -va fer ella.
I em vaig enllistar. Així que érem allà, davant de l'edifici tronat, envoltats per un jardí raquític, exposats encara al feble vent que continuava bufant des del nord. Després vam accedir, prèvia una sumària acreditació, a una desballestada i quasi nua sala d'espera que tenia, tanmateix, una espectacular vista des dels enormes finestrals al mar arremolinat que topava contra el faralló natural.
L'home no va trigar. A penes el vaig veure, de seguida, vaig comprovar que fos quin fos el motiu de la visita per a la Milena, ja no el podria compartir amb el seu objectiu, l'home encorbat i decrèpit que avançava per la isolada estança, amb trèmul pas, del braç d'una corpulenta infermera negra.
-Aquí té els seus amics, Genís -va dir ella amb aquest to insultantment jovial i familiar amb què els professionals dels geriàtrics solen adreçar-se als seus pacients.
L'home va parpellejar quasi espasmòdicament en la violenta llum que les cristalleres a penes filtraven i els seus ulls, perduts, esvaïts, opacs, van ensopegar amb nosaltres, només un moment, es diria que fortuïtament.
-Oh, déu meu, no em reconeix -va mussitar la Milena.
I ja ho sabia, ella tant com jo. El Genís Jané que ella havia conegut ja no hi era, ni en aquell lloc ni en cap altre que no fos alguna memòria aliena que caldria rastrejar fora d'ell mateix, fora del seu cervell ja devastat, fora de l'impacte brutal i cruel del temps que l'havia malmès. O del que fóra, amb nom o diagnòstic o sense cap dels dos, que havia fet que ell, la seva personalitat antiga, sens dubte activa, vital i vívida, ara s'hagués dissolt, com la imatge precisa de la cara de la noia abandonada amb extàtic delit a un oratge fresc que jo havia intentat conservar dins el meu cap.

Comentaris

  • De canvis i transformacions[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 11-07-2008

    Diuen que en pocs anys es renoven les nostres cèl·lules i que per tant mai som els mateixos. Avui una mica diferents que ahir o abans d'ahir, fins que arriba un punt que la totalitat de la nostra matèria ja no té a penes res a veure amb el que fa quatre o cinc anys havíem estat. Potser açò passe també amb els personatges que evolucionen en la ficció, com aquesta Milena. De fet, ella es decep en veure en què s'ha transformat Genís Jané, el vell geni de la numismàtica, sense adonar-se, -o potser sí?-, dels seus propis canvis. No així Miquel, que ens ofereix una descripció detallada de les transformacions corporals de la Milena. No, ella tampoc és la mateixa, sens dubte. De fet, hi ha una de diferent, al meu parer, a cada sèrie de relats sobre Tavanne que has completat, i alguna cosa alhora que les integra a totes.
    I... es desvela per fi l'etimologia "secreta" de Tavanne!
    Salutacions, franz. I fins el proper lliurament!

  • Personatges i protagonismes[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-07-2008

    Em sembla, amic franz, que aquest és un relat ben en consonància amb la sèrie a la que pertany, però al mateix temps diferent. No sé explicar massa bé perquè dic això que he dit... però ho podria resumir-ho afirmant que, en aquest capítol, els grans protagonistes no hi són especificats com a tals. A veure si ho puc concretar!

    Des del primer moment, ens presentes un element que juga un paper important: l'aire, l'oratge, el vent. Ja estava preparada per reconèixer-ho, mercès al comentari que em vas fer a Assedegada....
    A continuació, el paisatge natural i humà, un referent clàssic en els teus escrits del qual em parlat en altres comentaris.
    I, a la de tres, com si fos fruit d'un conjur, apareix la Milena en mig del mar, envoltada de ventijol.

    Després de tancar aquest cercle inicial, treu el cap el primer d'aquests personatges subliminals: el temps, el seu pas, l'efecte sobre les criatures temporals.

    Tornem a donar una volta deliciosa: la dona de la ciutat envoltada per la marinada: de nou persona, paisatge, element de la natura. Aquesta criatura fascinant, però, és ben passiva... gairebé absent.

    I deixes caure a continuació un altre element important ( per a mi, és clar ): la memòria, el record... i com qui no vol la cosa, la felicitat!

    El relat progressa, com de costum amè i interessant, fent servir al Miquel de missatger... fins que tornem a trobar els seus protagonistes reunits per a l'escena final: el temps i les seves conseqüències, la memòria o la seva absència i la pèrdua del record, la felicitat que s'escapa com l'oratge immaterial que ningú pot apressar dins cap recipient.

    He gaudit molt amb aquest fragment i ara només em cal esperar que no sigui el darrer... o que els personatges que ja reconec com a familiars inicien una altra sèrie de vivències i que tu siguis tan amable d'oferir-nos-les!
    Sort que entre tant tinc la inacabada de C esperant-me: és el recurs que em reservo...

    Una abraçada molt i molt vívida,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167713 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com