Un geni de la numismàtica.2: Víctor

La Milena ens guiava, caminava de pressa, al seu costat el Dídac xarrupant l'enèsim gelat, la Judy i jo al darrera, més enllà de la plaça de Lafayette, pujant per Main Street. La veia amb la faldilla ondulant en la lleu brisa, i tot i que aquell ventijol em corria des de la meva esquena fins a la seva, era el dolç embriac del seu perfum floral el que m'arribava surant en l'airecel des dels seus rínxols castanys amb reflexos vermells. Em recordava del primer dia que la vaig veure, duia uns pantalons de pirata i una brusa baldera, i el cabell més curt, però el seu cos no havia guanyat pesantor ni volum en aquells anys. Em va seduir aleshores amb la insolència amb què em va envestir a la taverna del Ton i em va demanar que l'ajudés a publicar al Tribune. Em van atrapar aquells ulls tan blaus, la força amb què els clavava als teus i et retenia en el seu món tan agitat, apassionat, tan obert a totes les curiositats possibles i inventariables.
Ella guiava, ens tibava com si fóssim mers apèndix que la seguíem, començant pel Dídac, que anava al seu costat però que en veritat era només un reflux com nosaltres, La Judy que xerrava de tant en tant, i jo, obstinat en el meu mutisme, compassant el meu pas al de la Milena. Érem passatgers, com a molt, de la nau que ella menava amb l'entusiasme eloqüent que l'agitava, mestressa d'una confusa cerimònia en què ens involucrava, pels carrers esquitxats per la brutícia ambarina dels fanals. Érem hostes de la nau que enfonsava la quilla lleugera, la fina navalla de la seva esmolada figura de ballarina infatigable, a l'asfalt i al panot irregular d'aquells carrers del barri francès, peix a l'aigua on ens feia xipollejar, inhàbils, expectants però desubicats, sense referències, perduts com a emigrants sense mapa ni brúixola a una frontera fosca on ens hagués endinsat l'atzar, la desídia o la incongruència, més que no pas la determinació de la voluntat.
La determinació de la seva voluntat sí, de la seva, la de la Milena, deessa extàtica en aquella nit fresca i sense lluna, amb la branquillosa aroma de la marihuana flotant com una fletxa lenta entre ella i el Dídac i la Judy i jo, un hospitalari núvol unidireccional que ens empenyia com la suau mà d'un espectre benèvol i plàcid cap a una fita inexorable i, tanmateix, desconeguda.
-però on coi ens porta? -s'entestava, malgrat tot, la Judy, sorruda, component amb els molsuts llavis una punta de maduixa madura.
I jo no ho sabia, i el fraseig de la Milena ens rebotava com una reverberació incomprensible, llunyana i irreal. Només ecos, sons, articulacions d'un llenguatge simpàtic però impossible de desxifrar.
En aquell moment, veient una mirada de cansament rabiüt i malhumorat als ulls d'ametlla torrada de la Judy, una agitació nerviosa que sacsava el seu rostre, el coll tan fi que tant em solia agradar de resseguir amb els llavis, la sina tan ressaltada pel lleuger top que no podia parapetar-la contra el fred de la matinada, en aquell instant en què vaig llambregar-la per culpa de la muda reacció de fastig, en què vaig desempallegar-me de la hipnosi de la figura transgressora i fibrosa de la Milena, vaig comprendre sense raons ni explicacions que realment mai no podria estimar la Judy com havia estimat sempre la Milena sense confessar-m'ho, sense reconèixer-m'ho, sense permetre-m'ho.
-Oh, ja no hi és! -van sonar aleshores clares i elevades les paraules de la Milena.
Vaig guaitar, entre ella, entre la seva gràcil figura en ombres i la del Dídac, custodi lleugerament més alt i més obac, que alhora guaitaven cap a la fosca, cap a una ombra més densa i, tanmateix,més absolutament buida, reveladora en una misteriosa forma de la seva desprovista qualitat d'essència, ella mateixa la mancança i l'absència més que la pròpia presència. Una ombra ominosament compacta que era com el murmuri del passat abolit i que ara jo veia reflectida a l'esguard de la Milena que, com un llamp de fúria venjativa i de dolor inefable em va sotjar des de la seva particular velada penombra, en una llambregada blanca i blava que em despullava amb la mateixa certitud inexorable que despullava la invisible buidor d'allò que fóra que havia desaparegut.
-Era una caseta antiga, just allí, una caseta de dues plantes, amb un petit rafal d'obra, i allà dalt es veu, la finestra de la meva habitació. Veieu aquella finestra mig apujada? Allà vivia jo, just davant per davant, o just darrera, no sé com dir-ho, de la caseta. I ara no queda res, no ho recordes, Víctor? -feia ella, vehement i atropellada.
Me'n recordava, de l'apartament, a penes una habitació, però neta i ordenada, de fet l'allotjament que trobava més decent de tots els que qualsevol de nosaltres tenia aleshores. Recordava potser la finestra, oberta cap a un espai indecís, més aviat tancat diria, i segurament amb la taula de treball acarada a la mateixa finestra, atresorant l'escassa llum de les tardes, les llargues i moroses tardes en què havíem parlat ella i jo, i altres, després el Dídac fins i tot, fumant i bevent de gots irregulars però també pulcres, d'ampolles extravagants, parlant de poesia i poetes, i de música i músics, de novel·les i novel·listes. I me'n recordava d'ella, no sé per què dels seus malucs breus giravoltant enmig de l'enfarfec dels cossos, Diana meravellosa entre el seu cau ordenat i brillant.
Vaig avançar-me, deixant enrera la infantil i volàtil contrarietat de la Judy, la tremolor de la seva pell en la soledat freda, i vaig albirar el forat, el clot sense relleu que podies endevinar entre les fluctuants llums esmorteïdes de la nit urbana, el rastre esborrat del que havia estat aquella casa.
La Milena em fitava ara, l'únic que s'havia concedit permís per sotjar rera la precària tanca que barrava el pas al territori que ens marcava ella, la frustrada fita de la nostra expedició.
-Qui dius que hi vivia? -vaig sentir que deia algú, potser jo mateix.
Ella va esbufegar, juraria que va donar tres o quatre puntades al terra, com tres passes de ballet elèctriques que aplaquessin la seva ansiosa impotència amb la destructiva força d'un animal salvatge.
-El meu veí, bé, era el meu veí -va atorgar-nos la resposta-. Un ancià, un català que havia tingut una botiga de numismàtica a la plaça de Lafayette.
Jo no podia saber quina importància li podia donar ella a un vell numismàtic. Jo només podia errar en aquella ombra, seguir-la de nou, caminar darrera seu, sentint el llast aferrat al meu braç del cos de la Judy, el seu cos tan lleuger que per què pesava tant aquella nit. I desembocar des de la clapada foscor a la circumferència il·luminada de la plaça de Lafayette, els porxos amb parrupeig de coloms insomnes, les botigues tancades amb aparadors de colors somorts poblats per imitacions d'home si dones en cartró, i sentir que el Dídac parlava ara d'un temps anterior, un temps en què hi havia hagut allí, en algun dels punts centrífugs de la plaça la botiga de numismàtica, i parlar d'algun moment que ell havia dipositat a la seva memòria exacerbada, o era jo el que remembrava, o era la meva nit sense esperança la que exhalava el seu àcid olor de matèria fermentada que s'anava podrint sense remei.
La Judy, de cop, havia desaparegut. I el cabell de la Milena tenia una irisació particular. Sospito que desvariejava, jo, que el meu cap estava una vegada més desplaçant-se pels territoris de la meva fantasia inestable, i que ningú, ni jo ni la Milena, ni per suposat el Dídac, podria narrar o explorar la grandària de la meva desfeta.