Un geni de la numismàtica.1: Milena

Un relat de: franz appa

Vaig viure una temporada vora la plaça de Lafayette, aquesta bella plaça gairebé circular amb senyorials edificis porticats al voltant de la calçada sempre atapeïda de trànsit i de la petita corona central, a penes un anell sumàriament enjardinat a l'entorn de l'esvelta columna rematada per l'estàtua de l'heroi de la Independència americana. Sembla que l'estàtua va ser una donació desinteressada de la República francesa, pels temps en què el president De Gaulle lluitava per preservar un espai d'influència a la ciutat-estat progressivament més decantada cap a l'òrbita del gegant nord-americà. Jugada molt finament francesa, doncs, recordatori d'un passat de lluites comunes per reivindicar dissensions actuals.
El cas és que jo no sabia res de tot allò fins que no m'ho va explicar el meu veí. Jo havia llogat un pis, un apartament diminut i sense sol, d'un anodí bloc de pisos que estava enclavat a l'eixample més aviat gris i funcional que s'estenia a la dreta de la plaça, mirant des del mar manso i domesticat del port vell. El meu veí vivia el que es pot dir a sota, a una caseta igualment grisa, de dues plantes, que havia quedat enclotada inexplicablement entre els blocs construïts sota la pressió urbanística inclement i constant, ferotge i aliena als escrúpols i fins i tot al remordiment. Com que la meva única sortida a l'exterior era una finestra que donava a un pati posterior, pràcticament la meva millor vista era la seva casa, que quedava constrenyida entre dos alts edificis que li tapaven la façana i la part del darrera. A penes un estret corredor sempre en la penombra permetia l'accés a la porta, tot seguint el mur del bloc del seu davant des del carrer on donava l'altra lateral de la casa. Aquesta era l'única part que em quedava del tot oculta des de la meva talaia, però era l'única visible des del carrer.
Hi havia, al costat de la porta, lleugerament elevada per tres graons, un mínim i una mica estrafolari rafal d'obra, del mateix color gris, com de pluja bruta, de la resta de la façana. A sota, moltes tardes, podia veure el vellet assegut en l'únic rajolí de sol que s'hi esmunyia en tot el dia, sobre una gandula d'aspecte sòlid i respectable, com ell mateix, indubtablement ancià, indubtablement solitari, sempre ben vestit, amb una mena d'elegància lleument passada de moda, tenyida de no sé quina inexpressable nostàlgia.
El solia veure, des de la distància del tercer pis on jo m'elevava, només allí parat, amb una expressió meditativa però pletòricament satisfeta, com si fruís amb consciència i encara mètode de cada un dels escassos minuts solars que li eren concedits al seu domini.
La meva única sortida i talaia era també , per força, el lloc on penjava la meva roba rentada per eixugar-se. Jo sóc cuidadosa de mena, per tant rara vegada se'm despenjava cap peça. I si això succeïa, més aviat volava cap a la terrassa a peu pla dels veïns de la planta baixa, una parella jove i simpàtica sense exageració, que es van acabar divorciant poc abans que jo deixés l'apartament.
La qüestió és que havien de ser les meves calces favorites, les més sexis i luxoses, les que un dia prenguessin una estranya embranzida i s'envolessin fins a la casa del vellet, sota mateix del rafal on ell solia prendre el sol. Era al matí, i vaig pensar que l'home hi seria, a casa, de manera que a corre-cuita vaig baixar al carrer, vaig torçar per Main Street i vaig prendre el primer carrer fins a la rara entrada de casa seva, pel corredor que tan bé coneixia des de l'alçada. Vaig trucar al timbre i, en efecte, l'home hi era. Em va obrir amb la precaució d'una cadeneta de seguretat posada, i vaig veure per primer cop des del mateix nivell la cara que sempre albirava des d'un picat una mica displicent i aberrant. Els ulls, bastant oberts i brillants per a la seva edat, em sotjaven cautelosos des del badall estret de la porta.
-Senyoreta, no necessito res, si el que voleu... -va començar a dir en un anglès poc fluïd i amb for accent.
-No, no sóc cap venedora -vaig contestar, arriscant-me amb el meu francès no gaire millor que el seu anglès-. Sóc la seva veïna.
-Veïna? -va fer ell, ara amb un francès força bo, però que tampoc era la seva llengua-. Com, veïna?
-Disculpi -vaig dir, ara ja passant al català-, vull dir que visc aquí al davant seu. estava estenent roba i...
-Oh, ara caic -va replicar ell, amb el català arcaic i melodiós propi dels catalans de prosàpia tavannenca-. Vostè és l'escriptora.
Vaig badar els ulls amb sorpresa.
-Com ho sap, que...? -vaig quequejar.
-L'he vista, teclejant hores i hores darrera la seva finestra. La finestra del meu despatx de treball és al segon pis, i dóna a sota de la seva.
-Té vostè bona vista.
-La millor- va fer, amb un somriure pícar que em va fer ruboritzar. El meu despatx de treball era també l'habitació de dormir i el vestidor. I la meva finestra no tenia persianes, només unes cortinetes que no solia recordar-me de córrer. Em vaig sentir nua davant d'aquells impassibles i tanmateix amables ulls marrons, encara força foscos.
-Oh, però... li ha caigut alguna cosa.
-Sí, veurà... -i pensant en el meu tanga encara em vaig ruboritzar més.
Mentrestant, ell ja m'havia franquejat la porta i em va fer passar.
-Esperi -va dir-me, tot entrant cap a la dreta. No va sortir per la porta principal, sinó que va fer servir un accés interior al mínim pati sota el també mínim rafal.
Va tornar de seguida, amb la peça tan íntimament meva acuradament plegada, cosa no fàcil donades les seves minses proporcions, a les seves mans, grans però fines, arrugades i una mica deteriorades per l'edat però encara elegants.
-Moltes gràcies, jo, ho sento -vaig mormolar, encara atabalada.
-No té per què. Feia anys que no tocava una cosa tan delicada i tan femenina. M'ha alegrat vostè el dia.
I se'm va quedar allí, palplantat com jo al rebedor de casa seva, escrutant-me deferent i serè.
-O sigui, que vostè també treballa a casa -vaig dir, crec que per dir alguna cosa, per trencar el silenci que m'incomodava.
-Oh, no, jo ja estic jubilat, jove. Però encara conservo les meves manies, sap?
Aleshores va començar a parlar de veres. Quan va acabar, havien passat tres hores, era ben bé l'hora de dinar i estàvem asseguts a la sala d'estar que donava a la improvisada façana exterior de la seva casa. Ell fumava una pipa que havia encès repetides vegades, i jo era infinitament més sàvia, almenys pel que fa a la numismàtica i a l'urbanisme inclement de Tavanne.
Ens vam acomiadar prometent-nos noves i properes visites, i durant unes setmanes, cada cop que coincidíem des de les nostres finestres, o des de la meva i el seu reduït pati, ens saludàvem efusivament i intercanviàvem les poques paraules de cortesia que la distància permetia.
Els meus veïns de sota van divorciar-se i jo vaig emigrar del barri, i tot i fer-me sovint, quasi cada cop que passava per Main Street, la promesa de treure el cap per la seva caseta enxubada entre els grisos edificis, no ho vaig fer. El dia que, amb alguns dels meus esbojarrats amics, vam anar allí, ja només quedava el solar, obert, foradat, com l'abjecte clot dins la geniva que ha deixat el queixal extirpat, la peça que ja va deixar de fer servei fa molt de temps i que la mà clínica i despietada del professional ha extret sense escrúpols, ni tan sols l'ombra del remordiment.




Comentaris

  • Grata notícia, excelent començament[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-05-2008

    Em sembla una grata notícia, saber que comences una nova sèrie de relats, recollint al mateix temps un ambient i uns personatges que ja resultaven entranyables.
    Abans de començar a llegir el text, estic segura de què la Milena ha estat una bona elecció per obrir-la. I m'endinso...

    No em deceps gens ni mica, ans al contrari: el relat gaudeix de totes les virtuts característiques de la teva prosa.
    Tant la descripció, curada i curosa, com la narració, lleugera i ben assortida, com els diàlegs, serens i deliciosos, inclouen tocs reflexius i genials que han estat una boníssima companyia al llarg de la lectura, que se m'ha fet curta!
    Veient que ja has penjat una segona entrega de la sèrie, em consolo.

    Amb tots els monstres mitològics interiors amansits per la bona literatura, t'envio una abraçada des dels braços humans de la més il·lusa de les somiatruites, que batalla dia a dia amb les esperances que cal no perdre,
    Unaquimera

  • Nova sèrie de delícies[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 08-05-2008

    Em sembla un contrapunt perfecte que inicies aquesta sèrie de relats just amb la fi d'un món, tal com apunten els meus savis predecessors en els comentaris. Li tinc un afecte especial a la Milena, em lliga a ella una mena de familiaritat d'entre tots els personatges que han poblat aquest sempre sorprenent univers paral·lel de Tavanne. Emmarques l'anècdota amb el rerefons del canibalisme urbanístic i de l'antic colonialisme, primer francés, després ianqui, mostrant un carrer més d'aquest cada cop més extens laberint d'històries entrelligades des dels cóps fins a les arrels que tant m'agrada. I tot i això, l'anècdota, l'avatar, no perd ni un bri de lluentor, ans al contrari. Una anècdota que a més m'ha despertat un somriure, recordant-me una altra de real que no seria molt discret referir en aquest espai.
    Acabaré el comentari usant les paraules d'una comuna aliada nostra: "Un plaer. El plaer".

  • Breu però intens[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 08-05-2008 | Valoració: 10

    Has equilibrat magníficament bé allò que s'explica amb allò altre que llences al lector perquè s'ho expliqui ell mateix o en tregui les seves conclussions. Per tant, es fa interessant i resulta engrescador de principi a fi. Et seguiré en aquesta sèrie de relats que ens anuncies.
    Una abraçada

  • Primer tast engrescador[Ofensiu]
    Anagnost | 06-05-2008 | Valoració: 10

    En un relat relativament breu s'hi encabeix una història que em fa la sensació que m'ha dit moltes més coses de les que queden escrites. I és que està plantejat amb l'habilitat de deixar molts d'espais perquè el lector els vagi omplint pel seu compte. El sentiment de derrota final és un mèrit de l'autor, que sense necessitat de fullaraca lèxica, ens fa copartíceps d'una frustració profunda.
    Bé, com que es tracta d'un primer lliurament, i com que el tast ha estat tan engrescador, em quedo a l'expectativa de les successives entregues.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167717 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com