Un futur proper

A la pantalla de la sala del cinema, s'hi veia un prat verd amb flors, arbres, conreus i algun animaló en el seu habitat, lliure i feliç.
Es trenca el silenci en el moment en què se sent un marrec amb veu aguda dient:
-Què és això?
La professora li respon:
-Fa molt anys on ara hi ha aquest cinema, hi havia aquest camp.
Aquí hi venien les parelles, els amics, les famílies... amb entrepans i passaven el dia junts, en contacte amb la natura.
-I això d'aquest color tan estrany i que corre tant?
-Això és un conill, van desaparèixer fa molt anys.
La meva àvia, de petita, els tenia com a animals de companyia.
El color del que parles és el marró. Abans les coses tenien colors, ara és tot gris.
-Per què es veu tot tan bé?
-Perquè fa anys, el sol il·luminava més. Ara la contaminació que produïm el tapa i no deixa passar els rajos de llum.
De cop es torna a fer el silenci inicial, però ara les cares han canviat. Ja no són cares de sorpresa sinó d'indignació i impotència.
Un dels nens més grans s'alça i diu:
-Per què ara ja no hi ha res de tot això?
-Perquè hem preferit fer la nostra i no pensar en les conseqüències.
-Llavors hem acabat amb el món nosaltres mateixos?
-Sí.
El silenci va tornar a regnar a la sala.