UN FET INESPERAT

UN FET INESPERAT


Aquella sala era freda, només hi havia dues tauletes als extrems amb un parell de revistes i unes cadires blanques que resseguien les parets també blanques.
Hi havia dues senyores que, segurament, també esperaven ser ateses.

Sense adonar-se’n va perdre la noció del temps, i els pensaments la van atrapar.

Feia trenta anys que pràcticament no dormia i quan ho feia tenia malsons. Havia anat a molts psicòlegs i tots li deien el mateix: separi-se’n; però l’Agnès no ho feia per la seva filla i per la seva mare. La seva mare no ho hauria comprès, sempre deia: “el casament és un sagrament, és per a tota la vida”, i ella no volia donar-los un disgust. Preferia passar-ho sola, al cap i a la fi s’ho havia buscat i se’n sentia culpable.

Avui ha estat encara pitjor: l’ha tancada a la seva habitació amb clau, i no podia sortir-ne ni per anar al vàter. Feia estona que el telèfon sonava amb insistència i l’Agnès no el podia agafar, ningú sabia que estava presonera a casa seva. Tant de bo hi anés la seva filla, ella tenia la clau del pis i sentiria els seus crits, i la’n trauria. En mala hora havia consentit que hi posés un pany amb clau; sempre deia que era per precaució, perquè no hi entressin estranys quan ells no hi fossin i que l’habitació de matrimoni era sagrada.

Per fi va sentir una veu: “Mama, on ets”, “filla, sóc a l’habitació, tancada”.
La seva filla, la Marga, va telefonar al metge de sempre, que la coneixia des de feia molts anys i li va buscar un forat a l’agenda per visitar-la entre pacient i pacient.

--Senyora Agnès Codina –la infermera va tornar a repetir--, senyora Codina.
Va alçar el cap i va mirar aquella cara inexpressiva, es va aixecar de la cadira i s’excusà; de fet no li calia, el seu rostre maltractat ja ho deia tot.

El doctor li va fer les preguntes de rigor mentre la infermera li curava unes ferides superficials, i ella explicava com havia anat aquella vegada: els cops, les ferides, les amenaces, les humiliacions…

--Senyora Codina: hauria de presentar una denúncia, no pot continuar més així!, si no ho fa vostè, ho faré jo. Vull veure-la demà passat amb una decisió presa.

--Sí, doctor…

Amb penes i treballs va arribar a casa seva. Sabia que el seu home no hi seria, quan es barallaven desapareixia un parell de dies, uns dies que, a ella, li servien per refer-se una mica. La seva filla li havia dit que l’ajudaria i no la deixaria sola. La Marga era una noia molt madura per la seva edat, ja no vivia amb els pares, però estava molt unida amb la seva mare.

L’habitació era més aviat petita però acollidora. La llum del sol il•luminava l’estança intensificant el color rosa de les parets. Una taula braser, li servia per a tenir-hi el cosidor i la roba que havia d’arreglar; dues cadires al voltant de la taula, una butaca i un balancí en dos extrems de l’habitació donaven un aire despreocupat però ordenat. Un llum penjava al mig de la taula, era d’aquests que els pots posar a l’alçada desitjada; anava molt bé per llegir o cosir que era el que estava fent l’Agnès. Uns quadres omplien les parets despullades d’altres ornaments.

L’Agnès estava capficada cosint, no en tenia ganes; mirava el rellotge que duia a cada minut, a cada puntada, era com si esperés algú o alguna cosa. La seva cara envellida reflectia patiment, un ull moradenc i un blau a la galta pregonaven el seu drama personal. La seva vida transcorria entre por i llàgrimes; el dolor físic ja no li importava gaire, però a partir d’ara les coses havien de canviar: hi parlaria i se separarien.

Es va obrir, d’un cop de peu, la porta i va aparèixer aquella cara que tant odiava i que tan a prop seu havia tingut. Sense tenir temps de veure-li la cara, va sentir un cop molt fort al cap, i només l’instint de supervivència va fer que no es desmaiés i…, d’una revolada, clavés unes tisores a l’home que amb prou feines s’aguantava; ara jeia a terra, era el seu marit. Va mirar les tisores ensangonades que encara aguantava i les seves mans tremoloses.

--Déu meu!, Déu meu!, l’he matat!

Va trucar a la seva filla que de seguida va arribar-hi acompanyada del metge. L’Agnès encara estava en estat de xoc. El doctor va examinar l’home i va dir:

--No pateixi, no està mort, està borratxo i la ferida és superficial. Cridarem la policia i en farem la denúncia. Direm que va ser ell que va tornar a intentar agredir-la i va caure borratxo sobre les tisores que vostè aguantava.

--Moltes gràcies doctor!, no sé què faria sense vostè. La Marga abraçava molt tendrament la seva mare, però amb força ja que no parava de plorar.

La policia va arribar i en va prendre declaració; van avisar una ambulància que es va endur l’home perquè dormís la borratxera a la comissaria i després a la presó, però pel camí, en l’ambulància va patir un coma etílic i no el va superar.

L’Agnès va anar a viure amb la seva filla, i amb la seva ajuda va iniciar una nova vida provocada per un fet inesperat. Tant de bo s’hagués separat del seu marit molts anys abans, pensava.

MATERILE