UN ENTREPÀ DE PA AMB TOMÀQUET I PERNIL, SI US PLAU!

Suposo, i em sembla que suposo bé, que el 99,99 per cent dels catalans i catalanes, i de la immensa majoria de persones no catalanes que viuen a Catalunya, saben, sabem, què és i que ens agrada, el pa amb tomàquet i pernil, per anomenar el més clàssic dels entrepans.
Aquest fet, dóna peu a que, quan ens trobem en terres no catalanes, ens sembla el més normal del món demanar un entrepà allà on sigui, compost de pa amb tomàquet i el que vingui de gust posar-hi entremig de les dues llesques o barreta de pa.
Doncs bé. En el primer viatge amb tren que vaig fer de terres castellanes cap a Barcelona, just en el moment de pujar al tren –les 9 tocades del matí–, i essent aproximadament aquesta hora la meva hora d’esmorzar, un cop deixat l’equipatge al seu lloc vaig dirigir-me com un llamp al cotxe cafeteria per tal de poder esmorzar abans de les deu del matí.
I sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, vaig i demano amb tota tranquil•litat, un entrepà de pa amb tomàquet i pernil (en castellà, naturalment i per força major!)
L’encarregat de la cafeteria, –això sí, molt amablement–, em respon que de pa en té; de pernil també. Però que de tomàquet res de res.
Jo li vaig comentar, que era molt estrany que un tren que anava i tornava de Catalunya no dugués a bord ni un trist tomàquet per fer entrepans “a la catalana”. I la resposta va ser que no podia portar en el tren cap tipus d’hortalissa com per exemple tomàquets o cebes i enciams per fer una amanida a l’hora de dinar al mateix tren: que ho tenien prohibit.
Bé doncs: –tens un setrill per, si més no, untar l’entrepà amb una mica d’oli? Vaig preguntar-li–. I em va dir que sí; que d’oli tant com en volgués.
I no sé que té a veure el tomàquet amb el formatge, però tot seguit em va dir que, (potser per pal•liar la manca de tomàquet i la mig emprenyada que vaig agafar per aquest motiu)si volia l’entrepà de pernil amb una mica de formatge que me’l regalava. Doncs li vaig dir que sí! I em vaig cruspir un bon entrepà de pa amb oli, pernil i formatge que, tot i sense el tomàquet, hi cantaven els àngels!
En successius viatges, i n’hi van haver molts i com que gairebé sempre era el mateix encarregat qui portava la cafeteria del tren, ja no li vaig haver de dir mai més que volia l’entrepà amb oli. No sé actualment si ja han trobat la manera de fer entrepans a la catalana. Vistes com estan les relacions catalana-espanyoles, ho poso en dubte!