Un encorbat a Corcovado

L'home encorbat semblava que no ho era tant, un cop assolit el cim de Corcovado. Ben abillat, encorbatat, suava la cansalada i la candolça. Duia ulleres de mig sol i de mitja lluna. El nom de l'home era Crost i li faltava una 'a' final que algun rosegaire li havia extirpat a còpia de ratar-li.

La importància de la primera vocal en posició final perduda l'havia afectat fins al moll de cada os. Per això havia volgut pujar allà dalt, a demanar a la gran icona de granit que li desgranés alguna solució.

-Contemples tot Rio, oh gran Crist janèiric! Dalt del teu pedestal, tu, clar i brasiler! Observa, també, el meu patiment. La vida duu dolor, sí, però el sofriment és estalviable i jo no sóc de gastar, bé ho saps.

Li feien mal els peus, els actuals i els d'altres vides, a Crost. Es va descalçar i es va adonar que les sabates de pell bona estil jutge que prejutja les havia estat duent sense mitjons ni de fil ni de llana ni acrílics ni de material no classificable elaborats en països de mà d'obra maltractada. Aviat li sortirien butllofes non grates de rebentar com les dels plàstics que protegeixen objectes fràgils i pet pet pet pet petits pet pet pet i anar rient amb una certa crispació perquè allò posava nerviós.

-Prou, Crost! -va exclamar per aturar aquell pensament que no l'ajudava.

Aleshores, en la distància, va albirar una piràmide en l'oceà. Es va fregar els ulls, el Tercer també. Sí, aquella forma inconfusible, allà, a l'aigua. Què caram...?

-Dins aquella construcció, Crost, hi ha la 'a' que no tens i que et fa incomplert i pseudoembogir, tot i que no et queixis, que no n'hi ha per tant. A mi em tenen en postura eterna amb els braços estirats -cosa que cansa terriblement, a part que cert ocellam em fa servir d'espai d'aturada i lloc de xerrameca amb bones vistes- fent de model a una miríade de sers que només es poden veure a la roba estesa de nit, quan malden per travessar els tèxtils per no esdevenir-ne presoners. I si s'esdevingués, posseeixen qui duu aquelles peces.

La figura religiosa havia parlat! Crost va furgar-se amb un dit índex cada orella per assegurar-se que no hi tenia taps de cera o alguna mosca embussada o amb ànim d 'okupa.

-O sigui, crist, que vols que en Crost ara baixi i es posi a nedar i s'esgoti com mai. Em cal que interaccionis amb mi per aquest gran esforç, sigues compassiu!

L'estàtua del fill de Déu, mutis. Ja havia dit prou. Aquell Crost era com les gallines: quan més terreny els dónes, més en volen. Espavila't!

Com que Crost no sabia nedar ni tenir la idea d'agafar o llogar una embarcació amb o no remer o motor, es va col·lapsar. Va mirar el rellotge de polsera, de la casa Burritz-Monsieur-en-Lacroix i va haver de decidir, cosa mai fàcil i més sent d'octubre.


No, no era tan vital recuperar una 'a' que al cap i a la fi era ben neutra. Tot era molt relatiu. Va calmar-se així mentre davallava, mentre el sol minvava. I és que era ja hora de sopar i la seva mare nonagenària l'estava esperant. Sopeta de peix redemptor acabat de pescar i torradetes de pa de sègol que segarien bestieses. Bestieses balderes, desajustades de la realitat: ell era en Crost i era el nen de la mare pels dies dels dies amen.