Un eclipsi no és infinit

També es bó a la primavera, quan, diuen que la sang, però de fet es l'estat d'anim sovint s'altera. Dolor i alegria que brolla de dintre i de fora. Espontàneament. Sorprenentment.

M'alegra i m'agrada que l'eclipsi no sigui permanent. Penso. La llum es permanent.

sovint he pensat que estaria bé escollir morir amb algú que ens estimem molt, suposant que no tinguem cap missió concreta que escometre en aquest món estrany.

Molt bell, Núria.

Un dels millors relat teus que he llegit. Gràcies

perquè és meravellós tenir algú tendre i amorós al teu costat, recolzant-te, estimant-te
Senzills, preciosos i amorosos versos.
Un gran petó

que fleueix de cada mot, de cada vers, Un poema delicat, suau, però amb tota la força de l'amor.
Una abraçada

ple de saviesa, tendresa i sentiment...

De vegades és difícil ajudar als qui t'estimes i et sents impotent, el teu poema és tota una declaració d'amor...

M'ha encantat l'última estrofa i l'últim vers que dona títol al poema....

Una forta abraçada, càlida com la teva rosa vermella!

d'encoratjar als qui estimem i ens han cuidat...
La fosca escamparà segur, amb la claror que dus en aquestes paraules...

tendresa i més tendresa. La tardor és una època de l'any en que sovint se'ns desperten més que en altres moments aquests sentiments.
Un poema per recitar amb les mans de la persona a qui va dirigit agafades a les nostres, i dir-li totes aquestes paraules mirant-la a la cara, tendrament.

i amb un lema molt clar: vivim el present. M'he imaginat una escena commovedora. Una persona gran a qui algú de jove li prenia la mà per dir-li:

"Vull prémer-te la teva arrugada mà dins
la meva, perquè l'onatge de les sangs
bravegi dins les venes i t'escalfi."

Quina força, quin magnetisme desprenen aquests versos!!! És sensacional, de debò. Un dels millors poemes que t'he llegit, i sóc incapaç de fer-te cap observació, per petita que sigui.

Com un dia em va dir un altre dels autors de relatsencatala, hi ha poemes dels quals se n'haurien d'imprimir octavetes o fulletons.

Amb el desig que brillin com mai tots i cadascun dels eclipsis de la vida, gràcies per compartir aquest amb nosaltres, Núria!

Una forta abraçada,

Deus tenit un cabàs a vessar de tendresa.
Et regalima el goig d'estimar, i remullar d'escalf a qui siga a vora teua.
Aquest poema crema, és com una foguera encesa per aquell que tremola de solitud, és una bellíssima mà estesa.
Preciós.

com tots els que fas.
Però aquest, avui te quelcom d'especial.