Un donyet al campanar

A l’Eva li agradaven molt els gats, i el dia que la seva gata va tenir cria va anar a l’escola amb ganes d’explicar-ho a tothom:

—El Moixet és negre, amb una taca blanca al cap. Li vaig omplir un bol de llet i en apropar-se hi va posar una pota i se li va tombar! Va acabar ben xop! Només miolava: marramèu, marramèu!

Just en aquell moment va entrar el mestre, però no la va renyar i va començar amb la lliçó. L’Eva pensava en el Moixet mentre mirava la porta del fons de la classe. Sempre estava tancada amb clau. Allà hi havia les escales per pujar al campanar de l’església del costat. Seria divertit enfilar-m’hi, va pensar. Però de sobte va ressonar un fort marramèu i tothom va esclatar a riure.

—Eva! —va cridar el professor.

—Jo no ho he fet!

—Ah no? I qui ha sigut?

Però no va contestar: ¿com explicar que el crit venia de darrere la porta del campanar?

Camí de casa l’Eva va parlar amb la seva millor amiga, la Geòrgia:

—M’has de creure —li va demanar—: Quan s’ha sentit el marramèu jo em mirava la porta del campanar. Per això sé que... ha vingut d’allà.

—Potser hi ha un gat.

—No m’ha semblat un gat.

—Què vols dir?

—Semblava algú que l’imités.

—I per què?

—No ho sé —l’Eva es va encongir d’espatlles—. Per saber-ho... hauríem d’entrar.

L’endemà van ser les primeres. Duien un tornavís i una clau anglesa per poder obrir però... sorpresa! La porta del campanar era oberta!

—La idea és teva: passa davant —va proposar la Geòrgia.

L’Eva va mirar les escales estretes i fosques. Li feia por trobar ratolins. La Geòrgia temia les aranyes. Pujaven a poc a poc, en silenci, fins que una veu prima les va aturar:

—No feu soroll, que està dormint.

Quietes, nervioses, amb el cor bategant com un tambor, es van girar cap al racó d’on sortia la veueta... i no s’ho podien creure!

—Un gnom! —va exclamar l’Eva.

—Un follet! —va cridar l’altra.

—Sóc un donyet.

Aquella criatura estranya, de baixa estatura, vestia amb faixa, una armilla de pagès i un mocador lligat al cap amb un picarol a l’extrem.

—Un què? —van preguntar alhora.

—Què us ensenyen, a l’escola? Els gnoms viuen a les muntanyes nòrdiques. Jo sóc un donyet del País Valencià. Som una mica més alts que els follets. Normalment cavalquem damunt les crineres dels cavalls i els conduïm sols a les nits.

—Al poble no hi ha gaires cavalls.

—Ja els trobo a faltar, ja! —va exclamar—. Però no puc marxar.

—Per què?

—Algú ha de tenir cura d’ella. Heu portat menjar?

—Menjar? Tenir cura? —les nenes no entenien res—. De què parles?

—De l’oreneta.

—L’oreneta?

—Per tots els picarols daurats! Ja veig que us hauré d’explicar moltes coses —va decidir el donyet—. Escolteu: jo anava cap a la Val d’Aran, als Pirineus, perquè un erulet entremaliat...

—Un eru què?

—Un erulet! Tampoc no els coneixeu? Són éssers dolentots, malèfics... Però tant se val! —es va interrompre—. Em vaig aturar en aquest campanar per descansar i em vaig trobar una petita oreneta amb una ala ferida.

—Pobreta!

—Ja fa tres setmanes i gairebé s’ha curat, però necessita posar-se forta per volar, i no trobo menjar.

—Per això ahir vas cridar el marramèu? —l’Eva, per fi, ho entenia—. Per això avui la porta del campanar era oberta?

—Sí —va somriure ell—. Així què: porteu menjar?

—No, no ho sabíem... Però si trobem la porta oberta, a partir de demà cada matí et durem alguna cosa.

Durant uns dies van ajudar el donyet i l’oreneta fins que aquesta va estar prou forta per volar, i en marxar els va prometre que a la primavera les visitaria.

El donyet es va quedar tot l’hivern al campanar perquè les nenes volien conèixer les seves aventures i no va continuar el viatge fins la primavera següent, muntat a la crinera d’un cavall amb ganes de galopar. Però durant tot aquell temps els parlà d’altres éssers petitons, fins i tot més menuts que ell: els negrets, que es converteixen en una pila de monedes si els toques amb una espelma encesa; els barruguets, minúsculs com una berruga però amb la força d’uns quants homes junts; les falugues, que viuen al mar i poden deixar-te sord si se’t mengen el cuc de l’orella; els menairons, sempre junts com un eixam de mosques i preguntant “Què farem? Què direm?”; els familiars, espantosos nanets de boca horrorosa i amb una força i poders impressionants; els martinets, menuts com llavors i amb un geni terrible; els nyitus, com un gra de pols que entra per l’orella i se’t menja la memòria...

Però per conèixer totes aquestes històries haureu de trobar... un donyet al campanar!

I vet aquí un donyet petit
que aquest conte ja està llegit.