Un donyet al campanar

Un relat de: Llibre


A l’Eva li agradaven molt els gats, i el dia que la seva gata va tenir cria va anar a l’escola amb ganes d’explicar-ho a tothom:

—El Moixet és negre, amb una taca blanca al cap. Li vaig omplir un bol de llet i en apropar-se hi va posar una pota i se li va tombar! Va acabar ben xop! Només miolava: marramèu, marramèu!

Just en aquell moment va entrar el mestre, però no la va renyar i va començar amb la lliçó. L’Eva pensava en el Moixet mentre mirava la porta del fons de la classe. Sempre estava tancada amb clau. Allà hi havia les escales per pujar al campanar de l’església del costat. Seria divertit enfilar-m’hi, va pensar. Però de sobte va ressonar un fort marramèu i tothom va esclatar a riure.

—Eva! —va cridar el professor.

—Jo no ho he fet!

—Ah no? I qui ha sigut?

Però no va contestar: ¿com explicar que el crit venia de darrere la porta del campanar?

Camí de casa l’Eva va parlar amb la seva millor amiga, la Geòrgia:

—M’has de creure —li va demanar—: Quan s’ha sentit el marramèu jo em mirava la porta del campanar. Per això sé que... ha vingut d’allà.

—Potser hi ha un gat.

—No m’ha semblat un gat.

—Què vols dir?

—Semblava algú que l’imités.

—I per què?

—No ho sé —l’Eva es va encongir d’espatlles—. Per saber-ho... hauríem d’entrar.

L’endemà van ser les primeres. Duien un tornavís i una clau anglesa per poder obrir però... sorpresa! La porta del campanar era oberta!

—La idea és teva: passa davant —va proposar la Geòrgia.

L’Eva va mirar les escales estretes i fosques. Li feia por trobar ratolins. La Geòrgia temia les aranyes. Pujaven a poc a poc, en silenci, fins que una veu prima les va aturar:

—No feu soroll, que està dormint.

Quietes, nervioses, amb el cor bategant com un tambor, es van girar cap al racó d’on sortia la veueta... i no s’ho podien creure!

—Un gnom! —va exclamar l’Eva.

—Un follet! —va cridar l’altra.

—Sóc un donyet.

Aquella criatura estranya, de baixa estatura, vestia amb faixa, una armilla de pagès i un mocador lligat al cap amb un picarol a l’extrem.

—Un què? —van preguntar alhora.

—Què us ensenyen, a l’escola? Els gnoms viuen a les muntanyes nòrdiques. Jo sóc un donyet del País Valencià. Som una mica més alts que els follets. Normalment cavalquem damunt les crineres dels cavalls i els conduïm sols a les nits.

—Al poble no hi ha gaires cavalls.

—Ja els trobo a faltar, ja! —va exclamar—. Però no puc marxar.

—Per què?

—Algú ha de tenir cura d’ella. Heu portat menjar?

—Menjar? Tenir cura? —les nenes no entenien res—. De què parles?

—De l’oreneta.

—L’oreneta?

—Per tots els picarols daurats! Ja veig que us hauré d’explicar moltes coses —va decidir el donyet—. Escolteu: jo anava cap a la Val d’Aran, als Pirineus, perquè un erulet entremaliat...

—Un eru què?

—Un erulet! Tampoc no els coneixeu? Són éssers dolentots, malèfics... Però tant se val! —es va interrompre—. Em vaig aturar en aquest campanar per descansar i em vaig trobar una petita oreneta amb una ala ferida.

—Pobreta!

—Ja fa tres setmanes i gairebé s’ha curat, però necessita posar-se forta per volar, i no trobo menjar.

—Per això ahir vas cridar el marramèu? —l’Eva, per fi, ho entenia—. Per això avui la porta del campanar era oberta?

—Sí —va somriure ell—. Així què: porteu menjar?

—No, no ho sabíem... Però si trobem la porta oberta, a partir de demà cada matí et durem alguna cosa.

Durant uns dies van ajudar el donyet i l’oreneta fins que aquesta va estar prou forta per volar, i en marxar els va prometre que a la primavera les visitaria.

El donyet es va quedar tot l’hivern al campanar perquè les nenes volien conèixer les seves aventures i no va continuar el viatge fins la primavera següent, muntat a la crinera d’un cavall amb ganes de galopar. Però durant tot aquell temps els parlà d’altres éssers petitons, fins i tot més menuts que ell: els negrets, que es converteixen en una pila de monedes si els toques amb una espelma encesa; els barruguets, minúsculs com una berruga però amb la força d’uns quants homes junts; les falugues, que viuen al mar i poden deixar-te sord si se’t mengen el cuc de l’orella; els menairons, sempre junts com un eixam de mosques i preguntant “Què farem? Què direm?”; els familiars, espantosos nanets de boca horrorosa i amb una força i poders impressionants; els martinets, menuts com llavors i amb un geni terrible; els nyitus, com un gra de pols que entra per l’orella i se’t menja la memòria...

Però per conèixer totes aquestes històries haureu de trobar... un donyet al campanar!

I vet aquí un donyet petit
que aquest conte ja està llegit.






Comentaris

  • Llibre | 07-01-2012


    Gràcies, patgereial. Un regal ben inesperat.

    Molt bona feina, la que fas cada any.

  • ET DEIXO AQUEST PETIT VÍDEO COM A REGAL DE REIS[Ofensiu]
    patgereial | 06-01-2012

  • RECORDATORI[Ofensiu]
    nuriagau | 11-12-2011

    En aquesta ocasió no he vingut fins aquí per deixar-te cap comentari al relat, tan sols un recordatori. El proper 17 de desembre, a les 12 h, a l’Auditori Tecla Sala (Av. Josep Tarradellas 44 , L'Hospitalet de Llobregat) tindrà lloc la presentació del llibre Criatures Fantàstiques del que ets coautor amb aquest conte.

    Un cop finalitzada, alguns dels relataires, autors o no, infants o adults anirem plegats a un restaurant que tindrem obert únicament per a nosaltres. Serà un espai fantàstic perquè les criatures lletraferides puguem compartir un dinar plegats. Per poder gaudir d’aquesta oportunitat, cal que passis pel fòrum i facis la reserva deixant el teu missatge a l’enllaç que apareix a continuació, si és que no ho has fet ja.

    Per a les FÀNTÀSTIQUES CRIATURES que vulguin dinar plegades el dia de la presentació CRIATURES FANTÀSTIQUES

    Ah! Cal que especifiquis el segon plat (si ets adult) o el menú sencer (si ets una criatura fantàstica).

    Desitjaria que ens veiéssim dissabte vinent!

    Núria Gausachs

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Enhorabona!

    Aquest relat, presentat al “Concurs ARC de Contes Infantils 2011. Criatures fantàstiques”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora).

    En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Mira que del P.V.!!![Ofensiu]
    rnbonet | 11-06-2011

    Una història simpàtica, amb diàlegs frescos. M'ha agradat com soluciones un final que no m'imaginava.
    Però, a veure... per què el donyet és del País Valencià, recollones???!!!? No podria ser dels Pirineus, o de l'Empordà. O fins i tot del Maresme? (la Costa Brava l'oblide, perquè està més plena de 'guiris' i de 'uelets' -reals- que de 'donyets')
    I el campanar no serà d'Albocàsser, no? Que ets capaç!!!

  • Molt ben narrat[Ofensiu]
    Naiade | 18-05-2011


    Un conte que de ben segur farà les delícies dels nens i dels no tan nens Jo també he passat una bona estona tot seguint les aventures d’aquests ser tan fantàstics que de ben segur de tant en tant es creuen en el nostre camí.
    Una abraçada

  • Cal canviar els plans d'estudis[Ofensiu]
    nuriagau | 17-05-2011

    Agraeixo aquesta estona de lectura plàcida i simpàtica. Una història entranyable en què has fet encabir un personatge poc conegut: un donyet.

    Tens raó, a les escoles no ensenyem aquestes coses i s’haurien d’incloure al currículum dels nostres nens. La formació de l’Eva i de la seva amiga és molt més completa que la dels altres companys de la classe perquè compten amb les explicacions del donyet.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

  • Recordatori[Ofensiu]


    Gràcies per participar!

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el conte, és enviar un correu a l’Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l’espai de RC on tens penjat el conte
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d’edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l’Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs la confirmació de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l’associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1343 Comentaris

247575 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero