Un dia en la vida

Buscant unes fotos pels calaixos oblidats, vaig trobar una capsa de negatius. Sí, aquelles tires estretes perforades pels laterals per on s'enrotllava el rodet als mecanismes de la càmera. Ja està en desús per la immediatesa de la fotografia digital, que no necessita de pel·lícula per impressionar les imatges que permet tot tipus de retocs, efectes especials i tractaments sense gaires coneixements.
No hi ha necessitat d'habitació fosca, del llum vermell, del procés de revelatge del carret que introduíem dins d'una espècie de coctelera amb un líquid que sacsejàvem metòdicament. Després tallàvem els negatius a tires que penjàvem amb pinces (com si fossin calcetins). Una volta secs els passàvem a l'ampliadora que els projectava al damunt del paper que després banyaven en els líquids que contenien la fórmula màgica. El paper se submergia dins les cubetes fent suaus onades i les imatges anaven prenent forma a la calor del llum vermell, com si fos una incubadora, fins que la composició prenia vida. Un rellotge i la ràdio eren els nostres companys d'aventura. El rellotge mesurava el temps necessari d'exposició i la ràdio ens posava banda sonora als minuts d'espera.

L'atmosfera creada pel llum, les olors àcides i penetrants dels líquids de revelat i fixadors, el temps d'espera, de misteri, d'intriga i l'alquímia dels elements per crear una bella composició damunt del paper blanc, donava a aquest procés un halo fascinant, màgic.

En aquesta societat apressada en què vivim, on tot es mesura en termes d'eficiència i de productivitat, no hi ha espai per als treballs artesanals, són inútils, perquè econòmicament no són rendibles. S'imposa el menjar "fast food", el sexe urgent "aquí te pillo, aquí te mato" la programació televisiva superficial i grollera "de usar y tirar", el culte al cos, l'hedonisme i la uniformitat en què ens hem instal·lat i que tan bé va a les multinacionals.
Que hi ha de la bellesa d'allò inútil?, del gaudi del treball ben fet, del coneixement exhaustiu de l'ofici, sigui quin sigui? Avui tot s'adorna d'un embolcall amb tuf de màrqueting amb una única finalitat: la seva venda ràpida, res més no té cap importància... Quantes de coses ens han quedat pel camí...

Entre aquells negatius, vaig trobar-ne uns de molt antics, d'un format més gran que els actuals, eren de la meva primera càmera compacta.
I quina va ser la meva sorpresa quan els vaig revelar: recollien una plàcida tarda de la nostra infantesa -un dia en la vida- a l'hortet des Seminari, abans de jugar el nostre partit. Posàvem com un vertader equip, drets: José María Costa, Vicent Riera, Vicent Marí, i asseguts al seu davant: Serrano, Nito es beatle petit, Mariano i jo.
Aquelles imatges em varen portar els acords de guitarres i ritmes frescos que escoltàvem aquells anys: "Love me do", "Penny Lane", "Lucy in the sky with diamonds", "Strawberry fields forever", "Yesterday", "Across the univers", "Here comes the sun", "Let it be"...
Als nou o deu anys ja ens comptàvem entre els nombrosos fans d'un grup que arrasava per allà on passava: The Beatles.
Anàvem a casa de Vicent Marí per gaudir de tardes de música; tenia un bon equip i quasi tota la seva discografia, els elapés i els senzills, que fèiem girar una i una altra volta, per fruir de cada nota, de nous matisos que descobríem en cada audició.
Un dels melòmans del grup, i a qui dec aquesta primera afició, el meu primer grup, el meu primer elapé i la lectura de llibres d'aventures com els dels "Cinco" i "Los Siete" (dels quals tenia tota la col·lecció) va ser Vicent Riera Tur. Ell em va encomanar aquesta meravellosa addicció.

Poc després de trobar aquestes fotos, vàrem coincidir en una festa d'aniversari, feia molts d'anys que no xerràvem, que no ens vèiem. Rememorarem vivències i compartirem les nostres trajectòries vitals... "Ja et faré arribar una foto de petits que he trobat del grup". No li vaig fer arribar a temps.

I de sobte sense avisar, el dilluns em va copsar la noticia del seu apressat adéu. Tots els companys d'aquella entranyable imatge ens trobàrem per fer l'últim prec, mentre el mossènyer seguia la litúrgia, i escoltar junts aquella melodia que sonava amb intensitat dins dels nostres cors: "A day in the live" (Un dia en la vida)...