Cercador
Un degoteig
Un relat de: Aida Miguel- Compartir:
Escolto un degoteig regular que no sé d’on prové.
Recordo llums que il·luminaven la carretera i els meus dits que picaven contra el volant al ritme de la música. Recordo cantar i somriure, ja que em dirigia a casa de la meva mare. Per fi la podria veure després de tants mesos, això em feia gaudir de la foscor de la nit. Però recordo que aquest somriure es va transformar en un rostre de por. Recordo una ombra al mig de la carretera, il·luminada pels fars de l’Audi, que es va interposar entre el cotxe i el camí. Les rodes van fer un gir sobtat, degut al moviment brusc del volant i un conseqüent crit.
No sé on sóc ni quant temps ha passat des de l’incident. Potser tinc una commoció, em costa pensar amb claredat. Pràcticament a les fosques, em toco el front amb la mà i noto sang que em surt del rostre. Amb la ment encara ennuvolada intento moure’m. És llavors quan me n’adono que estic penjant del revés, amb les cames i peus immobilitzats. Intento moure’m amb molt esforç, cridant amb totes les forces que el meu fràgil cos em permet. M’aturo un segon per recuperar l’aire i, mig plorant, faig un crit d’ajuda. No hi ha resposta.
Sento el degoteig de la meva sang picant contra el terra i les inhalacions d’aire forçades. Però, de cop, escolto una respiració que no prové del meu cos, junt amb un riure força a prop meu. És quan sé que no estic sola.
Recordo llums que il·luminaven la carretera i els meus dits que picaven contra el volant al ritme de la música. Recordo cantar i somriure, ja que em dirigia a casa de la meva mare. Per fi la podria veure després de tants mesos, això em feia gaudir de la foscor de la nit. Però recordo que aquest somriure es va transformar en un rostre de por. Recordo una ombra al mig de la carretera, il·luminada pels fars de l’Audi, que es va interposar entre el cotxe i el camí. Les rodes van fer un gir sobtat, degut al moviment brusc del volant i un conseqüent crit.
No sé on sóc ni quant temps ha passat des de l’incident. Potser tinc una commoció, em costa pensar amb claredat. Pràcticament a les fosques, em toco el front amb la mà i noto sang que em surt del rostre. Amb la ment encara ennuvolada intento moure’m. És llavors quan me n’adono que estic penjant del revés, amb les cames i peus immobilitzats. Intento moure’m amb molt esforç, cridant amb totes les forces que el meu fràgil cos em permet. M’aturo un segon per recuperar l’aire i, mig plorant, faig un crit d’ajuda. No hi ha resposta.
Sento el degoteig de la meva sang picant contra el terra i les inhalacions d’aire forçades. Però, de cop, escolto una respiració que no prové del meu cos, junt amb un riure força a prop meu. És quan sé que no estic sola.