Un decorat d'arbres de plàstic (inici del conte)

"Her green plastic watering can for her green chinese rubber plant..." Que poètic. Sempre que escoltava aquesta cançó de Radiohead es veia ella mateixa amb la seva regadora verda, sí, la que tenia plena de pols al balcó, però neta i més petita, es veia en un saló que no coneixia però que sabia que era el seu, el del pis on volia anar a viure sola però que no es podia pagar, es veia regant un bonsai com els que cuidava el seu cunyat, un petit arbret verd que no era de plàstic encara que així ho cantés Thom Yorke. I llavors venia allò de "if I could be who you wanted", la cançó era a punt d'acabar i ella plorava.
Sempre ho atribuïa a la bellesa malenconiosa dels acords de la cançó, que si no sabés anglès o la lletra hagués estat escrita en suahili se sentiria trista igualment perquè, segons la seva lògica d'onze anys de conservatori, eren les harmonies que ressonaven al seu cap les que la conduïen a un estat depressiu, que en això consistia la màgia de la música i bla bla bla. Però, malgrat no deixés de ser cert, ella sabia perfectament que no era això el que la feia plorar; perquè ella sabia anglès i entenia la lletra; comprenia la lletra.
Vivia en un món que no era el seu, que la lligava tan poc com si fos un decorat fals fet de plàstic; i també tenia un amor que semblava real però mai ho era per molt que ella s'hi esforcés. El pitjor de tot, però, era que notava que l'"I" i el "you" de la última frase convergien dins seu, que era ella mateixa la que voldria ser la que sempre havia volgut ser i no, no ho era, no podia. La seva vida no s'assemblava gaire a la que havia somiat que viuria. I no hi podia fer més. No és que fos derrotista, mai ho havia estat, però estava cansada, molt cansada; lluitava, ho intentava, sobrevivia i res més.
Estava malalta, feia dos anys i mig que un psiquiatre li havia receptat antidepressius per anar subsistint i no ho havia dit a ningú a part dels seus pares. Pensava que només amb un tracte natural de la gent es podria curar. No volia que ningú la compadís ni li perdonés res en nom d'una malaltia que la gent creu que plorant molt se'n va; una malaltia que cada matí s'esforçava en repetir-se que estava superant. El seu cervell s'havia cansat de pensar tant li havia dit el psiquiatre, així de senzill, però ella no sabia fer altra cosa i dos anys i mig després seguia pensant massa.