Cercador
Un crim ben resolt.
Un relat de: Bautista- Compartir:
Un crim ben resolt.
14 de maig del 1975
Com cada matí la senyora Duchamp es prepara per anar a passejar-se. Pipo, el seu gos, un bastard molt simpàtic, ja l'espera, tot movent la cua, a prop de la porta.
Hi ha dues passejades que li agraden i que fa regularment: la que puja al castell que domina el poble i la que tothom diu "el camí de la Miranda" perquè, al cap del camí, hi ha, al cim d'un penya-segat, un replà amb un banc. Des d’allí es pot veure la carretera que puja al poble, el cementiri i, enfront, la duana nova sempre plena d'un gavadal d'autos i camions carregats de turistes i de mercaderies per a l'Espanya propera. Tot això dóna moviment que els ancians, asseguts al banc, amb la barba sobre el bastó, tafanegen.
Avuí, la senyora Duchamp elegeix la Miranda. Té una mica de mal de cames i com que bufa la tramuntana, serà millor passejar-se sota les alzines sureres, a l'abric del vent.
Com cada matí, la primera persona que ve, és l'Enric que treballa en el seu hort.
" Bon dia Madame Duchamp!
- Bon dia, Enric!"
Aquí, al poble, tothom li diu "Madame" perquè va ser, durant mès de trenta anys, la mestra de tots els nens que ara han esdevingut adults. Coneix tota la gent del poble. Els crida per els seus noms. Els tuteja. En la seva cara rodona relluen dos ulls maliciosos que no deixen escapar res. S'interessa molt per tot el que passa al poble. Però, no és una xafardera i el que veu, s’ho queda per a ella.
" Quan tornareu, us donaré unes maduixes. Són les primeres.
- Gràcies, Enric. Fins aviat."
I la senyora Duchamp,amb el Pipo saltironant a davant seu, continua el seu camí on, cada vegada, descobreix una cosa que ha canviat. Un dia és l'olor de les ginestes, un altre, uns quants bolets al peu d'un arbre.
Al cap d'una estona, quan no són molt lluny del replà, el gos es posa nerviós. Primer la senyora Duchamp pensa que ha olorat un parell de perdius que aviat s'escaparien a corre-cuita d'una mata d'estepes. Però quan es posa al ladrar i a grunyir a la vora del barranc, li fa estrany. Estrenyent més fort el seu bastó, ella també s'apropa. Primer, no veu res. Desprès, mirant millor, li sembla apercebre dues sabates agafades en unes esquifides ginebres enganxades a la roca. Sí, ara ho veu, hi ha algú penjat en el buit.
"Mare de Déu!" exclama la senyora Duchamp i fa dos o tres "Ei! Ei!". Però no obté cap resposta.
"Cal demanar ajuda." i tan de pressa que li ho permeten les seves velles cames, s'en torna al poble.
"Enric! Enric! Truca a la gendarmeria que hi ha algú que ha caigut a la Miranda. Jo me'n torno cap allà."
Ella ja ha arribat al replà quan sent la sirena dels bombers. Uns quants minuts desprès, gendarmes i bombers són aquí, mirant el barranc. De seguida instal•len cordes i politges per pujar el cos. Quan el posen a terra, tothom pot reconèixer-lo: és en Marc.
"Mare de Déu!" exclama per la segona vegada la senyora Duchamp.
En Marc és el borratxo del poble. És un home de passat misteriós. Havia arribat un matí d'hivern amb l'autobus de Perpinyà al final dels anys quaranta. Sols tenia una maleta com a equipatge. Es va instal•lar a can Moreno que era l'únic hotel del poble. Semblava un senyor molt trist. Se'l veia sempre sol assegut a una taula bevent copes de conyac. Però, un dia en Moreno el va treure al carrer perquè no tenia més diners i estava sempre borratxo. Va passar un parell de dies a fora fins que en Salvi, un masover dels afores del poble, li va prestar un covert a costat de la quadra del matxo. Quan no estava massa embriac ajudava en Salvi o netejava les escombraries dels carrers. Així tenia quatre sous per comprar una mica de menjar i el seu vi, perquè ara s’havia acabat el conyac. Amb el temps, en Marc va esdevenir el borratxo del poble i ningú no podia dir d'on venia ni qui era realment. Sols la gent coneixia el seu nom de pila. Parlava poc. Feia una mica de por als nens amb la seva cara roja i els seus ulls de bevedor injectats de sang. Però era un home molt dolç i mai no havia fet un gest violent. De vegades plorava quan la mainada es burlava d'ell.
I ara: era mort.
"Passareu a la gendarmeria per fer la vostra deposició." va dir el caporal a la senyora Duchamp quan el cos va ser a l'ambulància.
Tothom se’n va anar deixant-la pensativa. Tot tornant a casa seva rumia sobre lo que ha vist i com és molt observadora troba que hi ha coses que no quadren.
El caporal Vidal és un gavatx de Carcassona. Arribat de fa poc no coneix encara la gent del poble.
La senyora Duchamp li conta la seva macabra descoberta i ell tecleja laboriosament la seva declaració. Quan és acabat li diu:
" Firmeu aquí i podeu marxar."
- És tot?
- I què voleu d'altre? Aquest borratxo era tan ple que s'ha fotut de cap al barranc. És un accident de buidaampolles. L'enquesta és closa.
- Però mai no hi anava a la Miranda.
- Ahir hi va anar.
- I el seu sarró? No portava el seu sarró!
- Quin sarró?
- En Marc portava sempre un sarró. Mai no l'he vist sense. Segur que hi posava les coses que més li importaven.
- Potser l'havia deixat a la seva barraca?
- Anireu a casa seva?
- Però senyora, deixeu-nos fer el nostre treball! va dir el gendarme enfadat. Firmeu i apa!"
La senyora Duchamp firma tot pensant que aquest caporal és un descortès i que ella, potser sí, que el trobarà aquest sarró.
L'endemà va al mas d'en Salvi, però no pot apropar-se. Els gendarmes són aquí. Demana al jove policia que guarda el cotxe el que passa.
" Busquem un sarró. El caporal ens ha dit que en Marc tenia un sarró molt important per a ell."
La senyora Duchamp torna a casa seva somrient. El caporal és un descortès, però no és sord.
Uns dies desprès, en cerca de notícies, torna a la gendarmeria. Tem una mica trobar-se de cara amb el caporal però sols hi ha el jove de l’altre dia.
" Bon dia.
- Bon dia senyora. Què voleu?
- I aquest sarró, l'heu trobat?
- Sí. Però no pas a casa seva.
- Ha? La senyora Duchamp dreça l'orella.
- Ahir, tot fent una patrulla prop de la frontera, hem arrestat dos clandestins marroquins. Duien el sarrò. L'havien buidat per hi posar les seves coses però, dintre del folre, hem trobat els documents d'en Marc. El caporal pensa que va sorprendre els Marroquins i que ells, espantats,el van empènyer al barranc. Ells juren que no, que sols han trobat el sarró sobre el camí, que mai no l'han vist. A aquesta hora el caporal és a Perpinyà per dur-los a la presó."
El jove acabava just de parlar quan el caporal va entrar. Mirà la senyora Duchamp tot arrufant les celles.
" Encara vós, maleïda tafanera! Veniu en el meu despatx, us diré una cosa."
Primer, la senyora Duchamp pensa que el caporal li vol donar una pentinada. La fa asseure's sobre una cadira i instal.lant-se lentament al seu despatx, comença un llarg monòleg.
" Senyora, em sembla que coneixeu molt bé la gent d'aquí. Sense el vostre sentit de l'observació, mai hauríem pensat en el sarró d'en Marc. Aquesta descoberta ens ha ensenyat moltes coses sobre l'home. Hi vam trobar papers i cartes. És diu Marc Fersten. És jueu. Era joier a París. Durant la guerra, a l’inici del 42, sentint que les coses torçaven per als jueus, va marxar cap als Estats Units per preparar la fugida de la seva família, és a dir la seva dona, la seva mare, la seva filla i la germana petita de la seva dona. Però no va poder tornar a França i al juliol del 42 totes quatre van ser capturades per la policia durant una batuda. Les dues adolescents van poder escapar-se amb la complicitat d'una infermera. Però la mare i la dona mai no van tornar dels camps de concentració. Acabada la guerra, rosegat pel remordiment, va partir a la recerca de la seva filla i de la seva cunyada. Va saber que una xarxa de resisténcia s'havia encarragat d'elles fins a Perpinyà i que desprès, un guía de contrabandistes els havia de fer passar la frontera. Però tot s'acabaria aquí. Encara que fes mans i mànigues no va poder saber-ne res més. La traça de les senyoretes s'acabava aquí, a la frontera. Aleshores en Marc es va quedar al poble. La resta, ja la sabeu. El pobre home va trobar-se al mal indret en el mal moment. Demà l'enterrarem. Ja tot és arreglat."
Però, quan torna a casa seva, la senyora Duchamp no està convençuda pels arguments d'en Vidal.
Al cementiri, hi ha poca gent: l'alcadessa, el rector, el caporal, en Salvi i dos o tres persones del poble entre les quals la senyora Duchamp. Desprès d'una curta ceremònia, tothom se’n va. Però, ella es queda per posar unes flors sobre la tomba del seu marit i contar-li tota l'aventura. De vegades, aquestes llargues discussions que té amb el difunt li treuen els maldecaps.
Se n'anava quan, a la colzada d'un caminal, veu un home que sembla recollir-se davant d’una tomba. És sorprenent perquè aquesta tomba i les dues o tres al seu entorn són tan velles que ningú es recorda qui les ocupa. Això li dóna pàbul a la curiositat. S'amaga darrere un panteó per observar millor el desconegut. És un home jove, gran i elegant. No se li pot veure ben bé la cara perquè porta ulleres negres i un barret. Sols se li veu un bigoti molt fi. Quan parteix li sembla que, passant davant de la tomba d'en Marc, li remuga:"Imbècil!".
A la tarda, decideix d'anar a la Miranda però, aquesta vegada, passarà per l'altre camí. Aquest és molt més difícil. Sols els caçaires i els boletaires els sigueixen. Pren el bastó i, cosa molt rara, posa la corretja al Pipo. El gos la tirarà en la pujada.
Pugen uns quants metres quan troben un munt de brutícies a la vora del camí.
" Mira, Pipo, on la gent tira les seves brutícies. Quins porcs!"
Però, al mig de les escombraries, una cosa li atreu la mirada. S'apropa i descobreix unes bosses de plàstic agafades amb un elàstic, un paquet de cigarretes mig esclafat, una capsa de llumins, una ampolla de mal rom a mig buidar i un estoig amb una lupa i una estranya petita balança. Tot seguit pensa en el que li va dir en Vidal.
" Això, segur que són les coses d'en Marc. Feia de joier i s'ha quedat alguns dels seus instruments. Els clandestins les han tirades aquí."
Posa les seves troballes en una de les bosses, sin tocar-les massa perquè ha vist a la tele - li agaden molt les telenoveles policiaques - que no calia tocar les proves. A punt de marxar veu una petita agenda publicitària. L'obre. A cada mes és escrita una data amb l'inscripció "cim." i una sèrie de xifres i de lletres. Al mes de maig, a la data del 13 hi ha escrit "cim." i res més. La senyora Duchamp pensa que potser, aquell dia, en Marc tenia una cita que havia près un mal tomb.
Sense tardar duu la bossa a la gendarmeria.
" El caporal no és aquí. Poseu-la sobre el despatx.": li va dir l'ordenança. " Us cridarà si és útil."
La senyora Duchamp va quedar-se quinze dies sense notícies. Dos o tres vegades va anar al cementiri. Mai no va tornar a veure l'home del bigoti tot i que passava llargs minuts davant d’ aquestes velles tombes amb les seves creus totes rovellades on els noms dels difunts s'esborraven tal com els records. Eren persones mortes l’any de les tàperes. No tenien més família en el poble. Eren condemnades a l'oblit. Aleshores, per què aquell desconegut els dedicava tanta atenció? La senyora Duchamp, per més que buscava, no trobava res.
Un matí, quan torna d'una de les seves passejades, troba el caporal Vidal que l'espera davant de la seva porta.
" Bon dia, caporal. Quin vent us porta per aquí? Teniu notícies?
- Potser, potser. Puc entrar?"
La senyora Duchamp fa entrar el gendarme i tot dos s'asseuen a la taula del menjador.
" Coneixeu en Bernat Serra? demana en Vidal.
- En Bernat? Sí. Era un dels meus alumnes en els anys 60-61. Espereu! Tinc una foto."
La senyora Duchamp tafaneja en un calaix i treu un quadern on ha classificat totes les fotos de les classes que va tenir mentre va exercir.
" Era una molta bona classe. Mireu, aquí teniu la Michele que ara és la batllessa del poble, i aquí en Gerard que és metge a Monpeller, i en Joan que és professor...
- Sí, sí... però on és en Serra? li demana en Vidal una mica mosca.
- Aquí, al meu costat; li contesta la senyora Duchampt tot mostrant un nen amb cara seriosa i ulls negres que miren intensivament l’ objectiu.
- No sembla gaire feliç.
- Era un nen que no havia nascut amb bona estrella. El seu pare era camioner. Sols tornava a casa els caps de setmana. Vivia amb una dona que se’n va anar uns mesos desprès del naixement del nen. Va ser la seva iaia que el va criar. Quan va tenir cinc anys, el seu pare es va casar. La iaia va tornar a casa seva i els temps feliços es van acabar per en Bernat. En pocs anys la parella va tenir tres nens. Com que tenia molta feina, la dona no s'ocupava d'en Bernat. No era el seu fill. Va esdevenir desconfiat, dolent amb els altres. Els tornava els cops que ell rebia a casa. L'estimava malgrat que era difícil. Era un alumne viu, intel•ligent. Durant l'adolescència va tenir molts problemes: robatoris, fugues. El van fer fora del col•legi. Quan va tenir divuit anys es va allistar. Diuen que era a la Legió. El seu pare es va matar en un accident cap a Alemanya i la dona va tornar a Barcelona on vivia la seva família. Des d’ aquell temps la casa dels Serra és tancada. És la primera casa quan entreu en el poble. Mai més ningú hi ha viscut.
Quan la senyora Duchamp calla, al seu torn en Vidal li mostra una foto.
- Coneixeu aquest home?
- Oi! És l'home del cementiri! Exclama la senyora Duchamp reconeixent el bigoti.
- Doncs, el coneixeu.
- No, sols l’he vist una vegada. Qui és?
- En Bernat Serra. Sospitem que participa a un tràfic de diamants robats."
La senyora Duchamp no diu res i pensa: " En Bernat ha tornat al poble. Quines relacions tenia amb en Marc?"
En vol treure l'entrellat. Aleshores decideix donar una volta a la casa dels Serra. És una casa vella a l'entrada del poble. En Serra pare l'adobassava a estones perdudes. Ara és tancada des de fa una pila d’anys i es fa malbé sota els efectes del temps. A la façana que dóna al carrer, tots els ventallons són tancats i a la porta hi ha una cadena amb un cadenat tan gros que dissuadaria qualsevol que volgués entrar. Una ullada ràpida li confirma que ningú no ha penetrat en aquesta casa des de fa temps. Però li sembla que darrere hi ha una altra porta que s'obre damunt un petit hort.
" Vine, Pipo. Anem a veure de l'altra costat."
L’ hort és ple de bardissa i de males herbes. El mira un moment i li sembla que hi ha, al mig de l'herba, una lleugera petjada, un semblant de camí, tan com si algú passava de tant en tant. S'apropa al petit portal tot corcat que s'obre sense resistència.
" Queda-te aquí, quiet." diu al seu gos i entra en el jardí.
La porta de la casa també s'obre facilment. Dintre, tot és negre. Però la senyora Duchamp ho ha previst tot. Treu una petita llanterna de la seva butxaca i, serrant fort el seu bastó, entra. La primera cambra que ve és el menjador. Els mobles són encara aquí, plens de pols i de teranyines. Avança d'uns quants pasos quan sent darrere d’ella: "Què feu aquí?" Tota espantada es gira i es troba cara a cara amb... l'home del cementiri.
" Bernat?... Ho sabia que et trobaria aquí.
- Madame Duchamp? Què feu aquí? li va repetir l'home amb veu enfurismada.
- Bernat, ho sé tot. Perquè has matat en Marc?
- Calleu! No sabeu res! Mai no he matat ningú! Fins a l'exèrcit no he matat ningú. Era un accident. Seieu ! i l'empeny sobre una cadira. En Marc era un borratxo mig boig.
- Sí, però era el teu còmplice.
- M'ajudava per a passar els diamants a la duana. Tot parlant, en Bernat esquiroleja en la peça. És ell que anava a cercar-los al cementiri quan anava a netejear-lo. Eren amagats sota la creu d’una tomba. Qui hauria pensat que aquest borratxot conegut de tots passava amb una fortuna en el seu sarró?
- I els portava aquí, en aquesta casa?
- El meu pare m'havia dit que el vell era un antic joier que havia tingut problemes durant la guerra. Contra uns quants billets m'avaluava el botí. Així, jo podia fixar el preu amb el meu comprador de Barcelona. És curiós com que aquest beverri canviava del tot quan pencava amb diamants.
- Són els xifres i les lletres del agenda?
- Potser, respon en Bernat tot remenant en un calaix. Aquí la tinc! i treu una soga.
- Em vols matar! exclama la senyora Duchamp.
- Non Madame. Us he dit que mai no he matat. Cal que us lligui si no anireu tot seguit a cridar la policia sense deixar-me el temps de fugir.
- Aleshores, digues-me com va morir. Mentre en Bernat la lliga, li conta lo que va passar aquesta nit del 13 de maig.
- Tot anava mal. El vell trigava. Un amic meu m'havia fet un servei i, en retruc, m'havia demanat que fes passar clandestinament dues noies que destinava a un burdell de Barcelona. Això no m'agradava gens. Però un deute és un deute. Me’n volia desempallegar com més aviat millor. Quan el vell va arribar, tot seguit vaig veure que tenia una trompa de primera. Feia tentines i tenia una mirada de boig. Es va posar a la taula i va començar a sortir els seus instruments per estimar l'ultim lliurament. Tot d'una, la porta de l'habitació es va obrir deixant veure, en la claror febril del llum de gas, les cares pàl.lides de les dues noies. El vell es va aixecar d'un cop, la cara desformada pel terror, com si havia vist dos fantasmas is es va posar a cridar coses que no entenia gens: que eren elles, que havien tornat, que era jo que les guardava... Es va posar a delirar. Deia que eren les seves filles. Plorava. Volia tocar-les,besar-les. Elles, espantades, també es van a posar a cridar. Vaig voler calmar-lo però ell continuava de bramar a risc que ens descobressin. Aleshores li vaig fotre un batzac per estossar-lo. Però va caure malament, es va donar una patacada contra una cantonada de la taula i es va matar. Calia desempallegar-me del cos. El vaig prendre sobre les meves espatlles i el vaig dur fins al barranc de la Miranda on el vaig tirar.
- I vas perdre el sarró d'en Marc sobre el camí.
- Sí. Com ho sabeu? Però ara, tot això és acabat. Sóc ric i em respecten. És la meva revenja.
- Sí, esdevenint un brètol.
- Demà seré lluny. Au-revoir, Madame Duchamp. Guardo un bon record de vós. En la meva puta vida sols hi ha hagut dues persones que m'han estimat: la padrina i vostè. Quan arribaré a Barcelona, trucaré a la gendarmeria perquè vinguin a alliberar-vos. Ara, me'n vaig."
Però, no va gaire lluny. En Vidal i el seu jove col•lega l'esperen a la porta.
" Anireu pas més lluny, senyor Serra!" crida el caporal i l'hi posen les manilles.
" Ei! Senyor caporal! No m'oblideu.
- Tinc moltes ganes de deixar-vos aquí per curar-vos de la vostra curiositat. Tot això hauria pogut acabar-se malament per a vós. És el vostre gos que ens ha fet pensar que podieu ser aquí.
- Calleu, calleu que potser, amb aquest afer, us faran sergent."
I ambdós esclaten de riure.
14 de maig del 1975
Com cada matí la senyora Duchamp es prepara per anar a passejar-se. Pipo, el seu gos, un bastard molt simpàtic, ja l'espera, tot movent la cua, a prop de la porta.
Hi ha dues passejades que li agraden i que fa regularment: la que puja al castell que domina el poble i la que tothom diu "el camí de la Miranda" perquè, al cap del camí, hi ha, al cim d'un penya-segat, un replà amb un banc. Des d’allí es pot veure la carretera que puja al poble, el cementiri i, enfront, la duana nova sempre plena d'un gavadal d'autos i camions carregats de turistes i de mercaderies per a l'Espanya propera. Tot això dóna moviment que els ancians, asseguts al banc, amb la barba sobre el bastó, tafanegen.
Avuí, la senyora Duchamp elegeix la Miranda. Té una mica de mal de cames i com que bufa la tramuntana, serà millor passejar-se sota les alzines sureres, a l'abric del vent.
Com cada matí, la primera persona que ve, és l'Enric que treballa en el seu hort.
" Bon dia Madame Duchamp!
- Bon dia, Enric!"
Aquí, al poble, tothom li diu "Madame" perquè va ser, durant mès de trenta anys, la mestra de tots els nens que ara han esdevingut adults. Coneix tota la gent del poble. Els crida per els seus noms. Els tuteja. En la seva cara rodona relluen dos ulls maliciosos que no deixen escapar res. S'interessa molt per tot el que passa al poble. Però, no és una xafardera i el que veu, s’ho queda per a ella.
" Quan tornareu, us donaré unes maduixes. Són les primeres.
- Gràcies, Enric. Fins aviat."
I la senyora Duchamp,amb el Pipo saltironant a davant seu, continua el seu camí on, cada vegada, descobreix una cosa que ha canviat. Un dia és l'olor de les ginestes, un altre, uns quants bolets al peu d'un arbre.
Al cap d'una estona, quan no són molt lluny del replà, el gos es posa nerviós. Primer la senyora Duchamp pensa que ha olorat un parell de perdius que aviat s'escaparien a corre-cuita d'una mata d'estepes. Però quan es posa al ladrar i a grunyir a la vora del barranc, li fa estrany. Estrenyent més fort el seu bastó, ella també s'apropa. Primer, no veu res. Desprès, mirant millor, li sembla apercebre dues sabates agafades en unes esquifides ginebres enganxades a la roca. Sí, ara ho veu, hi ha algú penjat en el buit.
"Mare de Déu!" exclama la senyora Duchamp i fa dos o tres "Ei! Ei!". Però no obté cap resposta.
"Cal demanar ajuda." i tan de pressa que li ho permeten les seves velles cames, s'en torna al poble.
"Enric! Enric! Truca a la gendarmeria que hi ha algú que ha caigut a la Miranda. Jo me'n torno cap allà."
Ella ja ha arribat al replà quan sent la sirena dels bombers. Uns quants minuts desprès, gendarmes i bombers són aquí, mirant el barranc. De seguida instal•len cordes i politges per pujar el cos. Quan el posen a terra, tothom pot reconèixer-lo: és en Marc.
"Mare de Déu!" exclama per la segona vegada la senyora Duchamp.
En Marc és el borratxo del poble. És un home de passat misteriós. Havia arribat un matí d'hivern amb l'autobus de Perpinyà al final dels anys quaranta. Sols tenia una maleta com a equipatge. Es va instal•lar a can Moreno que era l'únic hotel del poble. Semblava un senyor molt trist. Se'l veia sempre sol assegut a una taula bevent copes de conyac. Però, un dia en Moreno el va treure al carrer perquè no tenia més diners i estava sempre borratxo. Va passar un parell de dies a fora fins que en Salvi, un masover dels afores del poble, li va prestar un covert a costat de la quadra del matxo. Quan no estava massa embriac ajudava en Salvi o netejava les escombraries dels carrers. Així tenia quatre sous per comprar una mica de menjar i el seu vi, perquè ara s’havia acabat el conyac. Amb el temps, en Marc va esdevenir el borratxo del poble i ningú no podia dir d'on venia ni qui era realment. Sols la gent coneixia el seu nom de pila. Parlava poc. Feia una mica de por als nens amb la seva cara roja i els seus ulls de bevedor injectats de sang. Però era un home molt dolç i mai no havia fet un gest violent. De vegades plorava quan la mainada es burlava d'ell.
I ara: era mort.
"Passareu a la gendarmeria per fer la vostra deposició." va dir el caporal a la senyora Duchamp quan el cos va ser a l'ambulància.
Tothom se’n va anar deixant-la pensativa. Tot tornant a casa seva rumia sobre lo que ha vist i com és molt observadora troba que hi ha coses que no quadren.
El caporal Vidal és un gavatx de Carcassona. Arribat de fa poc no coneix encara la gent del poble.
La senyora Duchamp li conta la seva macabra descoberta i ell tecleja laboriosament la seva declaració. Quan és acabat li diu:
" Firmeu aquí i podeu marxar."
- És tot?
- I què voleu d'altre? Aquest borratxo era tan ple que s'ha fotut de cap al barranc. És un accident de buidaampolles. L'enquesta és closa.
- Però mai no hi anava a la Miranda.
- Ahir hi va anar.
- I el seu sarró? No portava el seu sarró!
- Quin sarró?
- En Marc portava sempre un sarró. Mai no l'he vist sense. Segur que hi posava les coses que més li importaven.
- Potser l'havia deixat a la seva barraca?
- Anireu a casa seva?
- Però senyora, deixeu-nos fer el nostre treball! va dir el gendarme enfadat. Firmeu i apa!"
La senyora Duchamp firma tot pensant que aquest caporal és un descortès i que ella, potser sí, que el trobarà aquest sarró.
L'endemà va al mas d'en Salvi, però no pot apropar-se. Els gendarmes són aquí. Demana al jove policia que guarda el cotxe el que passa.
" Busquem un sarró. El caporal ens ha dit que en Marc tenia un sarró molt important per a ell."
La senyora Duchamp torna a casa seva somrient. El caporal és un descortès, però no és sord.
Uns dies desprès, en cerca de notícies, torna a la gendarmeria. Tem una mica trobar-se de cara amb el caporal però sols hi ha el jove de l’altre dia.
" Bon dia.
- Bon dia senyora. Què voleu?
- I aquest sarró, l'heu trobat?
- Sí. Però no pas a casa seva.
- Ha? La senyora Duchamp dreça l'orella.
- Ahir, tot fent una patrulla prop de la frontera, hem arrestat dos clandestins marroquins. Duien el sarrò. L'havien buidat per hi posar les seves coses però, dintre del folre, hem trobat els documents d'en Marc. El caporal pensa que va sorprendre els Marroquins i que ells, espantats,el van empènyer al barranc. Ells juren que no, que sols han trobat el sarró sobre el camí, que mai no l'han vist. A aquesta hora el caporal és a Perpinyà per dur-los a la presó."
El jove acabava just de parlar quan el caporal va entrar. Mirà la senyora Duchamp tot arrufant les celles.
" Encara vós, maleïda tafanera! Veniu en el meu despatx, us diré una cosa."
Primer, la senyora Duchamp pensa que el caporal li vol donar una pentinada. La fa asseure's sobre una cadira i instal.lant-se lentament al seu despatx, comença un llarg monòleg.
" Senyora, em sembla que coneixeu molt bé la gent d'aquí. Sense el vostre sentit de l'observació, mai hauríem pensat en el sarró d'en Marc. Aquesta descoberta ens ha ensenyat moltes coses sobre l'home. Hi vam trobar papers i cartes. És diu Marc Fersten. És jueu. Era joier a París. Durant la guerra, a l’inici del 42, sentint que les coses torçaven per als jueus, va marxar cap als Estats Units per preparar la fugida de la seva família, és a dir la seva dona, la seva mare, la seva filla i la germana petita de la seva dona. Però no va poder tornar a França i al juliol del 42 totes quatre van ser capturades per la policia durant una batuda. Les dues adolescents van poder escapar-se amb la complicitat d'una infermera. Però la mare i la dona mai no van tornar dels camps de concentració. Acabada la guerra, rosegat pel remordiment, va partir a la recerca de la seva filla i de la seva cunyada. Va saber que una xarxa de resisténcia s'havia encarragat d'elles fins a Perpinyà i que desprès, un guía de contrabandistes els havia de fer passar la frontera. Però tot s'acabaria aquí. Encara que fes mans i mànigues no va poder saber-ne res més. La traça de les senyoretes s'acabava aquí, a la frontera. Aleshores en Marc es va quedar al poble. La resta, ja la sabeu. El pobre home va trobar-se al mal indret en el mal moment. Demà l'enterrarem. Ja tot és arreglat."
Però, quan torna a casa seva, la senyora Duchamp no està convençuda pels arguments d'en Vidal.
Al cementiri, hi ha poca gent: l'alcadessa, el rector, el caporal, en Salvi i dos o tres persones del poble entre les quals la senyora Duchamp. Desprès d'una curta ceremònia, tothom se’n va. Però, ella es queda per posar unes flors sobre la tomba del seu marit i contar-li tota l'aventura. De vegades, aquestes llargues discussions que té amb el difunt li treuen els maldecaps.
Se n'anava quan, a la colzada d'un caminal, veu un home que sembla recollir-se davant d’una tomba. És sorprenent perquè aquesta tomba i les dues o tres al seu entorn són tan velles que ningú es recorda qui les ocupa. Això li dóna pàbul a la curiositat. S'amaga darrere un panteó per observar millor el desconegut. És un home jove, gran i elegant. No se li pot veure ben bé la cara perquè porta ulleres negres i un barret. Sols se li veu un bigoti molt fi. Quan parteix li sembla que, passant davant de la tomba d'en Marc, li remuga:"Imbècil!".
A la tarda, decideix d'anar a la Miranda però, aquesta vegada, passarà per l'altre camí. Aquest és molt més difícil. Sols els caçaires i els boletaires els sigueixen. Pren el bastó i, cosa molt rara, posa la corretja al Pipo. El gos la tirarà en la pujada.
Pugen uns quants metres quan troben un munt de brutícies a la vora del camí.
" Mira, Pipo, on la gent tira les seves brutícies. Quins porcs!"
Però, al mig de les escombraries, una cosa li atreu la mirada. S'apropa i descobreix unes bosses de plàstic agafades amb un elàstic, un paquet de cigarretes mig esclafat, una capsa de llumins, una ampolla de mal rom a mig buidar i un estoig amb una lupa i una estranya petita balança. Tot seguit pensa en el que li va dir en Vidal.
" Això, segur que són les coses d'en Marc. Feia de joier i s'ha quedat alguns dels seus instruments. Els clandestins les han tirades aquí."
Posa les seves troballes en una de les bosses, sin tocar-les massa perquè ha vist a la tele - li agaden molt les telenoveles policiaques - que no calia tocar les proves. A punt de marxar veu una petita agenda publicitària. L'obre. A cada mes és escrita una data amb l'inscripció "cim." i una sèrie de xifres i de lletres. Al mes de maig, a la data del 13 hi ha escrit "cim." i res més. La senyora Duchamp pensa que potser, aquell dia, en Marc tenia una cita que havia près un mal tomb.
Sense tardar duu la bossa a la gendarmeria.
" El caporal no és aquí. Poseu-la sobre el despatx.": li va dir l'ordenança. " Us cridarà si és útil."
La senyora Duchamp va quedar-se quinze dies sense notícies. Dos o tres vegades va anar al cementiri. Mai no va tornar a veure l'home del bigoti tot i que passava llargs minuts davant d’ aquestes velles tombes amb les seves creus totes rovellades on els noms dels difunts s'esborraven tal com els records. Eren persones mortes l’any de les tàperes. No tenien més família en el poble. Eren condemnades a l'oblit. Aleshores, per què aquell desconegut els dedicava tanta atenció? La senyora Duchamp, per més que buscava, no trobava res.
Un matí, quan torna d'una de les seves passejades, troba el caporal Vidal que l'espera davant de la seva porta.
" Bon dia, caporal. Quin vent us porta per aquí? Teniu notícies?
- Potser, potser. Puc entrar?"
La senyora Duchamp fa entrar el gendarme i tot dos s'asseuen a la taula del menjador.
" Coneixeu en Bernat Serra? demana en Vidal.
- En Bernat? Sí. Era un dels meus alumnes en els anys 60-61. Espereu! Tinc una foto."
La senyora Duchamp tafaneja en un calaix i treu un quadern on ha classificat totes les fotos de les classes que va tenir mentre va exercir.
" Era una molta bona classe. Mireu, aquí teniu la Michele que ara és la batllessa del poble, i aquí en Gerard que és metge a Monpeller, i en Joan que és professor...
- Sí, sí... però on és en Serra? li demana en Vidal una mica mosca.
- Aquí, al meu costat; li contesta la senyora Duchampt tot mostrant un nen amb cara seriosa i ulls negres que miren intensivament l’ objectiu.
- No sembla gaire feliç.
- Era un nen que no havia nascut amb bona estrella. El seu pare era camioner. Sols tornava a casa els caps de setmana. Vivia amb una dona que se’n va anar uns mesos desprès del naixement del nen. Va ser la seva iaia que el va criar. Quan va tenir cinc anys, el seu pare es va casar. La iaia va tornar a casa seva i els temps feliços es van acabar per en Bernat. En pocs anys la parella va tenir tres nens. Com que tenia molta feina, la dona no s'ocupava d'en Bernat. No era el seu fill. Va esdevenir desconfiat, dolent amb els altres. Els tornava els cops que ell rebia a casa. L'estimava malgrat que era difícil. Era un alumne viu, intel•ligent. Durant l'adolescència va tenir molts problemes: robatoris, fugues. El van fer fora del col•legi. Quan va tenir divuit anys es va allistar. Diuen que era a la Legió. El seu pare es va matar en un accident cap a Alemanya i la dona va tornar a Barcelona on vivia la seva família. Des d’ aquell temps la casa dels Serra és tancada. És la primera casa quan entreu en el poble. Mai més ningú hi ha viscut.
Quan la senyora Duchamp calla, al seu torn en Vidal li mostra una foto.
- Coneixeu aquest home?
- Oi! És l'home del cementiri! Exclama la senyora Duchamp reconeixent el bigoti.
- Doncs, el coneixeu.
- No, sols l’he vist una vegada. Qui és?
- En Bernat Serra. Sospitem que participa a un tràfic de diamants robats."
La senyora Duchamp no diu res i pensa: " En Bernat ha tornat al poble. Quines relacions tenia amb en Marc?"
En vol treure l'entrellat. Aleshores decideix donar una volta a la casa dels Serra. És una casa vella a l'entrada del poble. En Serra pare l'adobassava a estones perdudes. Ara és tancada des de fa una pila d’anys i es fa malbé sota els efectes del temps. A la façana que dóna al carrer, tots els ventallons són tancats i a la porta hi ha una cadena amb un cadenat tan gros que dissuadaria qualsevol que volgués entrar. Una ullada ràpida li confirma que ningú no ha penetrat en aquesta casa des de fa temps. Però li sembla que darrere hi ha una altra porta que s'obre damunt un petit hort.
" Vine, Pipo. Anem a veure de l'altra costat."
L’ hort és ple de bardissa i de males herbes. El mira un moment i li sembla que hi ha, al mig de l'herba, una lleugera petjada, un semblant de camí, tan com si algú passava de tant en tant. S'apropa al petit portal tot corcat que s'obre sense resistència.
" Queda-te aquí, quiet." diu al seu gos i entra en el jardí.
La porta de la casa també s'obre facilment. Dintre, tot és negre. Però la senyora Duchamp ho ha previst tot. Treu una petita llanterna de la seva butxaca i, serrant fort el seu bastó, entra. La primera cambra que ve és el menjador. Els mobles són encara aquí, plens de pols i de teranyines. Avança d'uns quants pasos quan sent darrere d’ella: "Què feu aquí?" Tota espantada es gira i es troba cara a cara amb... l'home del cementiri.
" Bernat?... Ho sabia que et trobaria aquí.
- Madame Duchamp? Què feu aquí? li va repetir l'home amb veu enfurismada.
- Bernat, ho sé tot. Perquè has matat en Marc?
- Calleu! No sabeu res! Mai no he matat ningú! Fins a l'exèrcit no he matat ningú. Era un accident. Seieu ! i l'empeny sobre una cadira. En Marc era un borratxo mig boig.
- Sí, però era el teu còmplice.
- M'ajudava per a passar els diamants a la duana. Tot parlant, en Bernat esquiroleja en la peça. És ell que anava a cercar-los al cementiri quan anava a netejear-lo. Eren amagats sota la creu d’una tomba. Qui hauria pensat que aquest borratxot conegut de tots passava amb una fortuna en el seu sarró?
- I els portava aquí, en aquesta casa?
- El meu pare m'havia dit que el vell era un antic joier que havia tingut problemes durant la guerra. Contra uns quants billets m'avaluava el botí. Així, jo podia fixar el preu amb el meu comprador de Barcelona. És curiós com que aquest beverri canviava del tot quan pencava amb diamants.
- Són els xifres i les lletres del agenda?
- Potser, respon en Bernat tot remenant en un calaix. Aquí la tinc! i treu una soga.
- Em vols matar! exclama la senyora Duchamp.
- Non Madame. Us he dit que mai no he matat. Cal que us lligui si no anireu tot seguit a cridar la policia sense deixar-me el temps de fugir.
- Aleshores, digues-me com va morir. Mentre en Bernat la lliga, li conta lo que va passar aquesta nit del 13 de maig.
- Tot anava mal. El vell trigava. Un amic meu m'havia fet un servei i, en retruc, m'havia demanat que fes passar clandestinament dues noies que destinava a un burdell de Barcelona. Això no m'agradava gens. Però un deute és un deute. Me’n volia desempallegar com més aviat millor. Quan el vell va arribar, tot seguit vaig veure que tenia una trompa de primera. Feia tentines i tenia una mirada de boig. Es va posar a la taula i va començar a sortir els seus instruments per estimar l'ultim lliurament. Tot d'una, la porta de l'habitació es va obrir deixant veure, en la claror febril del llum de gas, les cares pàl.lides de les dues noies. El vell es va aixecar d'un cop, la cara desformada pel terror, com si havia vist dos fantasmas is es va posar a cridar coses que no entenia gens: que eren elles, que havien tornat, que era jo que les guardava... Es va posar a delirar. Deia que eren les seves filles. Plorava. Volia tocar-les,besar-les. Elles, espantades, també es van a posar a cridar. Vaig voler calmar-lo però ell continuava de bramar a risc que ens descobressin. Aleshores li vaig fotre un batzac per estossar-lo. Però va caure malament, es va donar una patacada contra una cantonada de la taula i es va matar. Calia desempallegar-me del cos. El vaig prendre sobre les meves espatlles i el vaig dur fins al barranc de la Miranda on el vaig tirar.
- I vas perdre el sarró d'en Marc sobre el camí.
- Sí. Com ho sabeu? Però ara, tot això és acabat. Sóc ric i em respecten. És la meva revenja.
- Sí, esdevenint un brètol.
- Demà seré lluny. Au-revoir, Madame Duchamp. Guardo un bon record de vós. En la meva puta vida sols hi ha hagut dues persones que m'han estimat: la padrina i vostè. Quan arribaré a Barcelona, trucaré a la gendarmeria perquè vinguin a alliberar-vos. Ara, me'n vaig."
Però, no va gaire lluny. En Vidal i el seu jove col•lega l'esperen a la porta.
" Anireu pas més lluny, senyor Serra!" crida el caporal i l'hi posen les manilles.
" Ei! Senyor caporal! No m'oblideu.
- Tinc moltes ganes de deixar-vos aquí per curar-vos de la vostra curiositat. Tot això hauria pogut acabar-se malament per a vós. És el vostre gos que ens ha fet pensar que podieu ser aquí.
- Calleu, calleu que potser, amb aquest afer, us faran sergent."
I ambdós esclaten de riure.