Un creuer pel Mediterrani. Divendres: Nàpols i Capri

Avui el vaixell no es diu "Perla di Mare" sinó "O Stela da Açul".

La salutació cordial matinera em desperta mentre per l'ull de bou es mostra un mar en calma i, de fons, la silueta de la bota Italiana. Mon germà dorm en una posició de dubtosa recomanació mostrant-me, només obrir els ulls, el color dels seus calçotets. Els apunts estan estesos sobre la maleta que reposa al terra, si el pobre Daniel veiés com deixem l'habitació poc després de la seva endreça potser li recordaria el desastre del Mitch. Després de rentar-me la cara fullejo el "Diario de a bordo" per tal de distribuir el matí. Avui el Chiqui Park obre a les 10:00, si esmorzo molt potser tindré forces per portar-hi ma neboda i saludar la Núria i comentar alguna cosa graciosa i xisposa com: "Ei, l'altre nit estava espès" o ximpleries de les que em surten quan vull mostrar-me interessant i només aconsegueixo arribar a la primera n de la paraula. A veure, en resum:
10:00 a 13:00 - Chiqui Park. Podria vestir-me de nadó però amb 184 cm no colaria.
10:15 - relaxació a la discoteca. Mal lloc per relaxar-se, i a més ho fa una tal Rosana i no sé qui és.
10:30 - activitats esportives a la coberta 10. No, de bon matí no toca, estarà ple de nens i adolescents amb acné. És clar que ho fa l'Almudena, i em sembla que aquesta és la de Córdoba... Però si em poso a jugar a futbol descobrirà que sóc exquisidament dolent. Millor ho deixo.
10:30 - Trivial a la piscina. Trivial a la piscina? "Qui va descobrir Amèrica?" Resposta: "glu, glu, glu...". Val, acudit llefiscós. Ho fa la Esther. Em sembla que la cordovesa és la Esther i no la Almudena. O no? Ara dubto, però del Trivial em sé la meitat de les preguntes i cantaria massa. També passo. Potser simplement em deixo caure per allà per veure si la cordovesa és la Esther o la Almudena.
11:00 a 14:00 - Sala de Play Station. Això si que em motiva, però no estic aquí per entaforar-me davant una televisió, no senyor. A més, posa que només per menors de 15 anys. Jo fa 15 anys que tinc 15 anys i ja no tinc força...
11:00 - Gimnàs d'estiraments. Qui deu ser la Victoria? No sabia que cap de les animadores es diu Victòria. I què deuen estirar? Millor callo, passem a la següent opció...
11:00 - L'hora del Bingo. Estupend. Només s'accepten pagaments en efectiu.
11:45 - Tai-Chi. Mira, veus? Això sí que em faria gràcia.
Decidit, surto de la cabina i vaig esmorzar, on em trobo la família quasi al complert. Dos ous ferrats, dues tortitas, combinació de fruites, un croissant de xocolata, llet amb cereals, suc de taronja i cafè. Potser ho vomito tot ja que davant nostre torna a seure la família del toro Osborne. Després baixo, em poso el banyador (d'un taronja llampant, m'agrada el color taronja), desperto mon germà i surto a la piscina. Tres-cents mil nens en deu metres quadrats. Si crido "Bomba!" quasi segur que s'apartaran. El sol és de justícia (la justícia que millor ni italiana ni espanyola, estem en aigües internacionals) i em dic a mi mateix que no puc marxar del creuer sense haver-me banyat com a mínim un cop. M'obro pas a cops de colze, em remullo i surto. He intentat nedar però al estirar el braç han passat dues coses: he enfonsat a un senyor calb i he ficat el dit al nas a un preadolescent. Surto mostrant el meu cos de gimnàs (ehem, ehem) i em poso a prendre al sol amb un llibre de la facultat per semblar interessant i més jove del que sóc. Hi ha una italiana amb pits operats (quasi li arriben a la barbeta) dues hamaques més enllà. Sé que és italiana perquè diu "Cosa fare? Stronzo di merda" en comptes de "Què fas mirant-me els pits, capullo?". Em submergeixo a la lectura apassionant fins que al cap de deu minuts decideixo que un creuer no és un bon lloc per estudiar. Baixo a la cabina, desperto mon germà (sí, altra vegada), em vesteixo i surto a la recerca de la Almudena i de la Núria. O de la Esther i la Núria. Poc a poc em convenço que la Almudena es diu Esther i penso: "seré a la sala on es fa Tai-Chi una mica abans i parlaré amb ella". Abans passo pel Chiqui Park i descobreixo que no hi ha ma neboda, deu ser a la piscina de la coberta superior. Per sort la Núria no veu el meu ridícul i fujo. Quan entro a la sala del Tai-Chi hi ha la cordovesa, m'hi acosto i li dic: "Hola, Esther, vengo a hacer Tai-Chi". Ella respon: "Yo soy Almudena". Si estigués al Bingo hauria cantat línia. Al cap d'una estona, estic fent exercicis fent veure que agafo boles d'energia i mentrestant penso encertadament que hauré de cenyir-me a la Núria, que de fet (em dic a mi mateix per no lesionar-me l'autoestima) és més maca i més simpàtica.
A les 14:00 atraquem al port de Nàpols. Prèviament, els tres germans hem decidit anar a Capri amb un dels vaixells taxis i després fer Nàpols d'una revolada. Pugem, amb el carretó de la neboda, a un ferri que té cafeteria dintre i poc a poc ens allunyem de la ciutat que em fa pensar en el Maradona esnifant coca i en la màfia i ens acostem a una illa realment espectacular pels seus penya-segats i costes. Sembla una illa plena de rics. Ma germana diu que ella es quedarà en una de les platges amb la nena. Nosaltres ens hi banyem (el meu germà amb els pantalons pirata blancs, jo després d'un exercici de canvi amb tovallola digne de Rowan Atkinson) i més tard ens dediquem a passejar per la illa, que està vista en dues gambades. Les Vespa van a tota llet i els carrerons que pugen i baixa ens fan suar de valent. Bàsicament, Capri té dos carrers, un tocant el mar, l'altre sobre el poble. En mig hi ha camins i carrerons per on no hi caben dues persones. Les aceres no existeixen, has de passejar mirant de no atropellar cap autobús i sortejant les Vespa. Jo tenia una Vespa.
Al cap de dues hores, deuen ser ja les 17:00, tornem a agafar tots el ferri i anem cap a Nàpols. Un cop desembarcats, fem una odissea per trobar un bus turístic que ens deixi no recordo on, però no podem agafar-lo perquè torna quan el O Stela da Açul ja haurà salpat. Caminem doncs per la ciutat més caòtica que he vist mai, entrem en diferents llocs culturals. Realment, té tant de bonica com de desordenada. Les motos pugen a la vorera sense pensar-s'ho si hi ha trànsit, els carabinieri miren el cel, els cotxes piten com si fos un debat de "Salsa Rosa", la gent crida pels carrers, els taxistes es salten els semàfors i giren a l'esquerra en contra direcció, a cada cantonada hi ha un museu, una plaça romana o una escultura. Al cap de dues hores de caminar tinc mal de cap i tant jo com els demés (he canviat la germana per la cosina no sé on, de fet són germanastra i cosinastra, no sé si ho havia dit, però és per estalviar explicacions) ens queixem del merder absolut que regna. Malgrat això, nosaltres ens ho mirem fascinats, és com un gran espectacle (millor mirar-s'ho ben arrambat a la paret, sobre l'acera, per si de cas). Quasi cap motorista porta casc, la conducció temerària és a l'ordre del dia i acabo convençut que la majoria d'especialistes de pel·lícules d'acció americanes deuen ser napolitans, com la pizza o la salsa. Finalment, a la Piazza Garibaldi agafem un taxi. No sé què he vist i què no de la ciutat, no he entès el mapa que tenim i estic una mica atabalat. Recomano Nàpols a la gent que no hagi de desconnectar de res. Igualment però, estic encantat, viure i veure una ciutat com aquesta a mi em fascina, és realment una jungla d'asfalt. El taxista no mira la carretera sinó que es va girant per parlar amb nosaltres i jo asseguraria que baixa tota la Via Duomo en contra direcció per evitar l'embús. Em comenta que Nàpols té un milió i mig d'habitants i és, després de Roma, la ciutat més important d'Itàlia. Estic tant esgotat que em sento marejat al baixar del taxi. Després de 16 minuts (de rellotge) intentant creuar un carrer (Via Nuova Marina, per precisar) entrem al port i pugem al O Stela da Açul, on m'estiro una estona fins poc abans de sopar.
Avui toca la nit màgica, sobredosi de Mago Guiller, no ho suportaré. I després, no m'ho podré perdre, jocs i activitats amb el títol: La parella ideal. Durant l'hora de sopar planifiquem el dia següent a Roma, en la que jo ja hi estat i faig una mica de guia turístic. Aprofitant que la neboda es quedarà amb els seus avis nosaltres comprarem el regal per qui ens ha convidat. Poc després d'un sopar animat (lluita entre la nena i les patates fregides altre cop), baixem a la cabina on miro una estona de "Mi vida sin mí" fins que decidim no anar a veure el Mago i directament passar a la coberta per beure alcohol i veure Itàlia. Una nova i espectacular nit s'obre rera nostra (si, aquest cop és a la popa). No hem tingut ni un sol dia de vent o núvol, tot sembla perfecte. Quan ja és tard de nit passejo una estona per les cobertes amb el meu germà fins que aquest decideix quedar-se a la discoteca amb la gent que ha conegut. Jo ja no tinc el sentiment pessimista d'ahir en el que vaig recordar la meva última relació de parella i el fet que no arribés més lluny. Nàpols m'ha animat. Demà Roma m'aviva, m'encanta aquella ciutat. I mentre penso i desvariejo dins el meu interior, en un dels laterals del vaixell (ara sí que no sé si es babord o estribord qui guanya, qui guanya), veig que la Núria es troba assentada en el bar de proa parlant amb algú. Decidit, entro dins el bar i demano un whisky que, molt gentilment, el cambrer omple més del que toca. Per cert, sí, sona a pel·lícula de detectius o de Clint Eastwood això de "entro i demano un whisky", però es cert com la vida mateixa... només bec whisky o cervesa o mojito. Al cap d'una estona d'incontrolada vergonya en la solitud de la barra del bar, ella em va un senyal i em poso a conversar-hi amb l'ombra d'un oficial mexicà. Semblo extravertit i tot rient i explicant coses, però no ho sóc. Per dins l'estómac es queixa sense parar de nervis. Després de potser una hora o tres quarts o dos minuts, ara no ho sé amb exactitud (tendeixo més als tres quarts) diu que se'n va a dormir, que demà s'aixeca molt d'hora. L'acompanyo al llarg de les cobertes laterals en silen
ci. "Digues alguna cosa, stronzo!" Abans de separar-nos a l'entrada de les escales que baixen a les cabines, em diu que demà ella ha de fer "la nit de les ombres", que qualifica de ridícula, però després, a les 00:30 ja haurà acabat, que segurament anirà al bar de la coberta del mig, que ens hi podríem trobar... M'enrajolo com una paret sense revestir i dic que sí, que sí mentre les restes del segon whisky em tremolen encara a les mans. Amb un somriure baixo fins a la cabina, m'empasso un tros de "La Bella i la Bèstia 2" i m'adormo.


Demà arribem a Civitavecchia.