Un creuer pel Mediterrani. Dimecres: Tunis.

Avui el vaixell no es diu "Queen of the seas" sinó "Mediterranée"

Una de les raons per les quals cal que ens aixequem d'hora és per que la capital de Tunísia, que es diu Tunis, molt original el nom no és, està a més d'una hora de bus. A més, la policia tunisenca ha de revisar un per un els passaports dels 1200 passatgers del "Mediteranée". Temem unes cues bestials però els bòfies van tan ràpid que ja no queda ningú quan nosaltres hi arribem. Només miren la foto del passaport i si els agrada la teva cara o, en cas contrari, fas pinta de gastar-te molts diners al país, et deixen baixar.
A través de les finestres del bus veig vaques escarransides i granges mig abandonades. M'havien dit que Tunísia era el més occidental dels països musulmans, però pel poc que puc veure la pobresa castiga en extrem, és clar que una cosa no treu l'altre, avui m'he llevat espès. De tant en tant, una torre s'alça entre les cases o bé al mig del camp, és on es resen les pregàries. Una de les meves aspiracions és veure com ho fan i sentir el cants des de la torre. Però avui anem en excursió organitzada i no crec que veiem res de res.
Efectivament, ens deixen davant una tenda del mercadillo tunisià on els guies deuen tenir comissió. Mon germà es mig emprenya per què anem a ritme lent i es proposa creuar el mercat ell sol i comprar-se moltes coses. Jo vaig amb ma mare. No deixen entrar a les mesquites, per frustració meva. El mercat em decep considerablement, ja que encara que és ple de color i sentir cents de persones parlant àrab (és un idioma tant diferent que alguns cops penso que no es diuen res, que ens prenen el pèl gesticulant i deixant anar vocals) resulta fascinant, en realitat és un muntatge pel guiri. I jo sóc un guiri avui, encara que no porto mitjons i espardenyes. I a part dels venedors no hi ha ni un sòl àrab amb nosaltres, tots som catalans i espanyols, anglesos, alemanys, americans, francesos, grecs i el que faci falta. La gent troba encantador regatejar per cada objecte o herba de cada botiga, però descobreixo tristament que nosaltres, els rics (més que ells en aquell lloc, almenys), aprofitem tant la seva desesperació per vendre que regategen fins a límits intolerables. Decideixo no comprar res, en part perquè al tornar al vaixell tothom portarà barrets tunisians, timbals o guitarres originals del país, polseres, collarets, túniques... És com un alemany que arriba a Barcelona i es compra un barret mexicà, va a veure la Sagrada Família i diu que Barcelona és bonic. No m'està agradant aquesta excursió, no veig els carrers de Tunis, no veig la vida de la ciutat, ni monuments o edificis autèntics, només el mercadillo. I tristement he descobert que les "meves" animadores es queden al vaixell i no val a les organitzades, com esperava però no confiava. Deuen estar del Mediterrani fins al capdamunt
Més endavant decidim agafar un trencall i descobrim un mercat paral·lel on, en comptes d'estrangers, hi ha àrabs, sorpresa agradable. És un mercat de roba normal i de menjars. Fotos a les portes de colors i a l'entrada d'una biblioteca. La gent no regateja. Al final marxaré més content.
La segona part de l'excursió són les runes de Cartago. Fum una calor de cal Déu. Després de fer cua, la guia ens explica l'imperi cartaginès i diu:
- Dintre de quinze minuts a la sortida.
15 minuts! Què punyeta vol que veiem en quinze minuts? Trobo curiós que anant a visitar un país tant diferent com Tunis acabem visitant runes, però la zona és maca i vaig decidir, el primer dia després del sopar, no protestar (gaire). En fi, que veiem les runes en 15 minuts i l'autocar s'ha d'esperar per la nostra falta de puntualitat, al anar amb dues criatures. La tercera parada (sí, ja en portem tres, així van els creuers, tot és vist i no vist) és un poblat molt típic, segons la guia.
El poblat és tan típic que és un mercat per estrangers. És maco, sí, certament, portes blaves i edificis vermells o blancs, unes vistes al mar impressionants, però sembla artificial. Hi viu gent, alguns estrangers. Al arribar ens han deixat davant una "casa típica" on ens serviran el "te típic" del país. Preferim no entrar, malgrat les protestes del padrastre, ell vol te. Suem patejant pel poble. Tenim una hora. Un fet curiós: al mercat de Tunis he comprat 10 postals per 1 euro i 4 segells per 2 euros;, quan ell me'n volia cobrar tres. Al poblat hi ha dotze postals per 1 euro i més endavant en trobem vint per 1'50 euros;. Ara m'adono que és una curiositat força estúpida.
Tornem a mitja tarda. Mon germà i jo anem asseguts rera un grup de dones del Tupperware, una de les quals, malgrat que operada, no està malament. Estranyament, però, i malgrat les animadores, he de especificar que la meva libido durant el creuer es mostra sospitosament baixa. Quan arribem, el que parla pel megàfon va dient que tothom ha comprat moltes coses i riu, m'alegro de no haver comprat res més que les postals. Hi ha cua per entrar al creuer, al llarg de la passarel·la, cents de persones amb les mateixes compres... Bèèèè, bèèèèè. On és el gos d'atura?
No he vist cap cant des de les torres, ni tan sols l'he sentit. No he pogut entrar a les mesquites ni passejar pels carrers tunisians. He vist Tunis? No. Vaig veure Cagliari, però no he vist Tunis. Al entrar a la cabina en Daniel ens pregunta què tal tot, diem que bé però que el rotllo ha estat anar amb viatge organitzat i aquí és on ell ens diu que el millor és anar per lliure. Ens recorda que avui és el sopar de gala i el cocktail amb el capità a les 19:00. Ara són les 17:30 aproximadament. Parlant amb el cunyat decidim no anar al cocktail per pallassada i, certament, veure després cúmuls de tios amb americana i corbata i dones amb vestits de nits que ni que anessin a l'òpera és una mica ridícul. A la meva família les dones es posen elegants però eviten l'horterisme de les cobertes superiors. Nosaltres anem a fer un partidet de futbol. Per sort no trobem els marrecs mal educats d'ahir. Juguem nosaltres i després fem un partit amb un altre grup. Poc abans de les vuit baixo a dutxar-me. Després, durant una estona, em debato internament entre si portar americana o no, si portar corbata o no, si posar-me simplement uns pantalons llargs amb sabates i camisa o els pantalons elegants que faig servir pels casaments (els casaments dels altres, és clar).
Penso, positivament, que allò important d'un creuer no és realment veure els llocs on vas, que també, però menys que el creuer en sí. Suposa tot un món. Ens han informat que hi ha quasi quatre-centes persones de personal al vaixell, un treballador per cada tres que descansen. Decideixo evitar la corbata i els pantalons de bodes i em poso només l'americana. Quan vaig a cercar ma germana i veig que el seu company no porta americana, em sento més ovella que ell per seguir la multitud i me la trec. Poca personalitat, se'n diu.
Al sopar amb el capità no veig el capità, de fet estic segur que no l'ha vist ningú perquè no hi és. Al cocktail hi ha anat part de la família i la mare opina que el capità fa por. El "metre" italià torna a fer broma amb nosaltres (Máaaaassssimo). A la taula, la neboda està cansada i fa una mica la ximple, es produeix alguna escena de relativa tensió. Avui anirem a veure l'humorista argentí que no fa humor i després jo m'escaparé a buscar les animadores. Al acabar el sopar de gala baixem a les habitacions on el nostre ja amic de confiança ha deposat, com sempre sobre el meu llit, el diari del capità de demà. Començo a dubtar que el pobre home descansi. En un dels canals posen "Pinotxo". Necessito un replantejament seriós del meu estil de vida abans d'atrevir-me a pujar a veure l'humorista argentí fent d'helicòpter, de rat-penat i de vaixell. Efectivament, menys de rat-penat l'individu ens obsequia amb un sense fi de sorollets i després un recital d'acudits costumbristes de la més alta estepa del tipus: "van un chino, un coreano y un español en un barco que se hunde y el coreano dice: quien tenga el nombre más corto se queda con el único salvavidas. Y el chino dice, entonces gano yo que me llamo Oh. Y el coreano replica, no gano yo que me llamo "Casio" y finalmente el español demanda que gana él pues se llama "Nicasio". Quatre dones riuen i un senyor s'ennuega, tant de bo sigui el del bigoti. I entre tant mal de panxa de riure apareix, com una exhalació, com un sospir (ara m'estic passant), vestida amb un conjunt de nit, la cordovesa i es posa a parlar amb un dels cambrers. Penso que jo vull ser el cambrer, o millor, vull ser el vestit de nit. L'argentí torna a fer sorolls així almenys els nens de les primeres files li fan cas. Casio. Nicasio.
Surto abans que acabi l'espectacle i comprobo que no hi ha absolutament ningú a la coberta 6 (a excepció de la que canta i el tap que l'acompanya). Pujo fins a la última coberta no sense abans creuar la meva mirada amb la malaguenya, que vestida d'uniforme pren alguna cosa al bar exterior amb un altre uniformat. Tinc la sensació que la mirada és llarga, potser no. A la proa (o a la popa, és a dir, al davant) tampoc hi ha una ànima. El vent relatiu és més suau que el primer dia. Sé que darrera em deixat el continent africà i que davant tenim... El mar és a tot arreu i la lluna dalt del cel, això segur. Decreixent. No sé si tanta tranquil·litat m'acollona o em fascina, i ho estic sospesant fins que sento un hola que es barreja amb l'aire humit. Ara sí que estic acollint. La malaguenya, la Núria, em saluda amb un somriure suau, ara apareixerà l'altre paio uniformat, penso. Però no apareix. Durant uns segons tinc massa por per dir-li res, com allò de "¿Tu novia no habla?", "¿Pa qué, pa cagarla?", doncs igual. M'explica que elles funcionen amb contractes de sis mesos, acaben al desembre. La Núria està estudiant pedagogia. Al cap d'uns vint minuts torno a estar sol davant el vaixell (segueixo sense estar segur que sigui la proa). No em dono de cops contra la barana perquè tinc vertigen, però ho hauria de fer per no haver ballat el Bisbal el primer dia i
per haver estat incapaç de retenir la conversa (de retenir-la a ella, simplement) més de vint minuts, quan ha estat ella que ha pujat fins aquí. Sota la lluna sempre em surt una vena romàntica i la lluna + el mar = (una vena romàntica) x 2. Llàstima que sigui un romanticisme solitari, penso, però no ho lamento (recordant que vaig ser jo qui va decidir deixar la última parella), només ho penso. M'adono que l'estrés ha deixat pas a una mena de tranquil·litat o imitació de la mateixa, al barrejar-se un ritme frenètic amb el benestar de la calma nocturna...


Demà arribem a Malta.