Un creuer pel Mediterani. Dissabte: Roma.

Avui el vaixell es diu "Mittelmeerische Kreuzfahrt". Avui és el dia D, el dia clau, la hora H. En primer lloc, o en segon depenent d'on bufi el vent, perquè som a Roma, ciutat en la que hauria volgut nèixer si no hagués nascut a Barcelona i, en segon lloc, o en primer segons si es ve d'orient o d'occident, perquè la nit es preveu moguda. A les 6:30, puntual, la veu de nacionalitat desconeguda ens desperta cordialment: "Buenos días, señores y señoras pasajeros; el Mittelmeerische Kreuzfahrt se encuentra anclado en el puerto de Civitavecchia. Todos aquellos que participen de las excursiones programadas, deberán estar en el bar Cabaret a las...". Aproximadament dos minuts més tard (grau d'error de +/- 30 minuts) sona el meu mòbil, la mama ens desperta. Avui és "la maaaammmma!!" doncs som a la capital italiana. I per celebrar-ho, res més que un bon show matiner a càrrec de la família al complert. Tot comença just després d'esmorzar...

Mentre esperem a que ens toqui el nostre autocar, amb el que hem de sortir de Civitavecchia per anar a Roma, agafo la meva encantadora neboda, la carrego a coll i m'acosto a la Núria, la malaguenya, que està al micròfon encarregada d'anomenar els grups de les sortides. La nena, petita i viva, la reconeix i diu el seu nom, ella es gira i la saluda. Sí, sí, la saluda. A mi ni em mira. Intento aleshores un acostament desesperat en el que sóc a punt d'ensopegar amb els cables del micròfon però recordo que la nit espera...

Tot seguit, quan s'anuncia la nostra sortida, el meu germà s'adona que no porta la cambra digital i surt corrent a buscar-la. Ens informen que anem baixant i que haurem d'anar en autobusos separats, perquè no hi ha vuit (els avis i la néta es queden al vaixell) places en un mateix autocar. Després d'uns quants minuts, en que el nen no apareix, vaig a cercar-lo a l'habitació, allà em diu que no la troba, que li han robat. Li dic que ja ho investigarem al tornar, però ell diu que no, que no marxa sense la cambra. La busca a totes les habitacions i maletes, la cosina i la tia i el fill de la cosina marxen per la seva banda. Quan han passat ben bé vint minuts, baixem amb ell deixant anar maleficis contra la humanitat i ens trobem que han marxat quasi tots els autocars, menys dos, i que aquests no tenen places. En queden dos més que no van a la ciutat romana sinó que desembarquen a les runes de no sé on. Les noies ens diuen que ens haurem de quedar al vaixell. Indignats, diem que hem pagat per la sortida i que no ens mourem d'allà (el cunyat s'ha lligat al para-xocs d'un autocar amb les corretges de la cadireta de la seva filla i canta el "no ens mouran" en italià), però elles diuen que la sortida, com diu el bitllet, era a les 8:00. Després de moltes protestes, trucades a d'altres conductors ja en el camí romà, ens entaforem als dos autocars que hauran de fer volta per deixar-nos davant el Coliseu. Després, em diu una de les guies, haurem de parlar amb les guies responsables per veure on dimoni ens col·loquen.

Anem just darrera les del Tupperware durant el viatge, i tothom sap que arribarà tard per culpa de o gràcies a nosaltres. A mig camí ens paren a una àrea de servei on tenen comissió. A mesura que sortim de la ciutat portuària i durant les dues hores de camí, la guia no para de comentar coses sobre el paisatge i explicar-nos que si a Roma veure'm tal o veure'm qual. A la tornada repetirà exactament el mateix. Jo vaig ser a la capital italiana ara fa uns anys, amb un grup d'amics, i em vaig enamorar de la ciutat, autèntic museu tota ella i sobretot, plena de romans. A mesura que hi entrem i que es van descobrint les diferents construccions dels dos imperis de Roma, el romà pròpiament dit, i el del Mussolini, els passatgers no paren de repetir: "joé con los romanos" mentre filmen i fan fotos des de dins l'autobús. Ens deixen davant el Coliseu i allà ens retrobem amb la resta de la família. Jo faré de guia ja que sóc l'únic que hi he estat. Comencem per l'exterior del circ, l'interior, al meu parer, no val tant la pena i es perd molt de temps fent cua. Caminem per entre els arcs de triomf fins una via principal que porta a la "macchina d'escribire", construcció monumental i una mica hortera, però veritablement espectacular.

A part de la carència de semàfors en els encreuaments més complicats, Roma destaca per la quantitat de bastides que omplen els carrers, doncs cada cop que enderroquen una cosa per fer un edifici nou troben restes romanes i estan obligats a conservar-les. Hi ha columnes bòriques i jòniques a cada cantonada, mercats, restes de cementiris, antics temples, construccions polítiques, etc. a cada cinc-cents metres, és realment fantàstic. També és fantàstica la nostra odissea per trobar la Piazza di Espagna, ja que els romans tenen la bonica i simpàtica costum d'enredar els turistes, donem més voltes que un gladiador fugint dels lleons, fins que al arribar-hi, a ple mig dia amb una calor dantesca, descobrim que és en obres i no es veu quasi bé res. Decidim, estoicament, fer una mica de temps per dinar. Passejo amb el meu germà per les tendes de moda i fem un capuccino. A les dues, ens retrobem a la Piazza di Espagna i anem a buscar un restaurant, però quan ma germana diu que han trobat una botiga molt bona, jo, que defalleixo i em trobo marejat, me n'hi encamino amb el meu germà. Compro un altre polo de màniga llarga (ja en vaig comprar un de taronja a Malta, aquest és verd) i ell uns pantalons. El cunyat té una camisa brutal que jo no he comprat per raons purament econòmiques. Després de dinar en un mal restaurant italià (mira que és difícil), fem via la Fontana di Trevi, on, evidentment, tirem les monedes de rigor mirant enrera i on, evidentment, xoquem contínuament amb les riuades de turistes (molts d'ells seguint una guia amb un cartell i un número i el logotip d'un vaixell com el nostre) i on, evidentment, desenes de venedors ambulants intenten convèncer-nos que la millor decisió de la nostra vida és comprar una pistola de bombolles. Veiem després la Piazza di Colon (era genovès, ho sento pels fanàtics del catalanisme que no vulguin acceptar-ho). Després arribem fins la Piazza Navona, decorada amb la roca de Déus i herois i el forat al mig i amb una enorme bastida tapant quasi tota la basílica.

A les 16:00, fent càlculs logarítmics del temps que ens queda (logaritmes neperians, no us penseu, que tenim nivell a casa nostra), una banda de la família (germana, germà i cunyat i filla del cunyat) decideixen anar al Vaticà. La cosina, la tia, el fill de la cosina i un servidor de mi mateix anem al Panteó d'Agripa (un general romà tan avariciós que va comandar les tropes romanes a canvi d'un panteó gegant al mig de Roma). Abans però, tenim la missió de trobar la tenda del Pinoccio. A cada volta que fem pel centre de la cittá ens trobem una columna o una construcció apareguda rera la façana d'un edifici. És una ciutat, al meu gust, de baba, i l'encant dels italians (enganxosos, sí, però encantadors) ho remata. Preguntem als carabinieri i ens diuen que Pinoccio és una figura tant típica de tendes artesanes italianes que n'hi ha a tot arreu. Ma cosina, que ha estudiat hosteleria, sap italià, anglès, francès i uns quants idiomes més, ella fa d'intèrpret, jo porto el cotxet del nen. Finalment però, després de molt caminar, de molt marejar-me, trobem l'estambliment (la meva foto al costat del Pinoccio de fusta de l'entrada, a la biografia de la web ho confirma). Just al costat hi ha el Panteó. Per fora és preciós, però per dins és acollonant. L'enorme volta amb els nínxols de la família Agripa, el forat circular de la part més alta deixant caure el sol com a única font de llum de tota la construcció, els frescos i els relleus de les parets, el marbre del terra... Uf!. Quan vaig viatjar a Roma per primer cop, els quatre que érem vam acabar anant cada dia un cop com a mínim a veure el Panteó.

Bé, que a marxes forçades, comencem a caminar de retorn al "Mittelmeerische Kreuzfahrt", parant a cada temple uns instants fins agafar un taxi menys perillós que el napolità. S'acosta l'hora de la cita, la città queda enrera. Són ben bé les vuit al arribar, tenim el temps just per la dutxa i anar a sopar. Segueixo com col·locat, cada pas que faig sembla que el vaixell es mogui. M'explicaran més endavant que a alguna gent li passa després de molts dies de viatjar per mar, que es mareja al tornar a terra. Abans de sopar, ens adonem que no hem trobat res interessant per regalar a qui ens ha portat al creuer, doncs l'estona que hem estat tots junts hem discutit (amistosament o familiarment parlant) sobre diferents opcions sense trobar-ne cap. Li regalem una samarreta del creuer i demanem al Trio Paraguaià que li canti a mig sopar una cançó mexicana. Tot el restaurant es gira a mirar-nos, és una situació divertida, ell es mig emociona.

Després de sopar, histèric com estic i histriònic com sóc, baixo a veure un tros de "X-men 2" intercalat amb fragments, com no, de Pinotxo. Fins ben bé la una no acaba la festa de les ombres i serà aleshores quan m'he de trobar, o he de veure, o... amb la noia de Màlaga. Els tres homes immadurs del viatge (cunyat, germà i jo) anem a prendre alguna cosa al bar després d'aguantar uns cinc o sis minuts del cabaret "Paris La Nuit". Fa just una estona que el Mittelmeerische Kreuzfahrt ha salpat de Civitavecchia en direcció a Montecarlo. El Mediterrani sembla desplaçar-se suaument sota nostra, mimant el vaixell turístic que el trenca en dos parts simètriques, com una cortina obrint-se, sota una lluna decreixent.

Exactament a les 00:45, faig veure que estic cansat i vaig a donar una volta per les diferents cobertes, dissimuladament, com qui busca alguna cosa o simplement passeja. Jo passejo tot buscant o potser, no ho sé, busco tot passejant. La veig, incommensurable, sortint del Cabaret amb un vestit molt elegant que em fa sentir ridícul amb els meus pantalons senzills i la samarreta. No perquè aprovi l'etiqueta sinó perquè sembla que a
nem a dos llocs diferents. Xerrem una estona, a la coberta del mig, amb una copa. Tot és perfecte, sembla de postal, és massa artificial, penso. Ella és massa maca, el creuer és un "locus amoenus" modern, la nit estelada, el mar en calma, la beguda tropical... Segur que em desmaio o que rellisco i em trenco una cama... Però no passa res d'això i, per respecte, estalviarem detalls.

Demà arribem a Montecarlo.