Un cos a la sorra

Tot passejant per una platja naturista, quan el Sol sembla cansat i té ganes de retirar-se i donar pas a la Lluna, he vist un cos nu estirat a la sorra.

Segurament, endevino. M'agrada endevinar amb llibertat. Porta estona estirat de boca terrossa sobre una tovallola, mig arrugada i mig envaïda per la sorra.

Escolto i sento el soroll de la mar.

M'aturo i miro. De la mirada passo a contemplar. M'atrau aquest cos nu. I m'obre la porta a la bellesa del cos, sense roba. Tal com és.

Escolto i sento el soroll de la mar convertit amb so melodiós.

La meva mirada s'acosta i observa la respiració, la vida, d'aquest cos nu.

Escolto i sento el so de la mar.

Percebeixo i m'agrada la respiració dels seus peus. I passejo la meva mirada natural i concreta per totes les parts d'aquest cos. Els malucs també veig que respiren.

Escolto i sento el so de la mar, augmentat per un canvi en la força de les ones.

Arribo a l'esquena i també el clatell. Tinc ganes d'acaronar aquest clatell relaxat. Sembla com si la mirada es transformi amb unes mans.

Escolto i sento el so de la mar amb més intensitat.

De sobte, com si la mar volgués recordar que aquell espai de sorra és seu, una ona plena d'escuma blanca mulla peus i tovallola.

El cos s'aixeca i marxa.

Tanco els ulls i escolto el final d'aquesta sintonia.