Un conte molt i molt trist

Un relat de: peres

Hi havia una vegada una escola que es deia escola Brau, i en aquesta escola hi havia dos mestres que es cuidaven dels alumnes més grans, el senyor Rondinaire, que li deien el Rondi, i el senyor Somriures, que li deien el Somri, i uns quants mestres més per a les aules dels més petits. Els dos mestres dels grans feien torns per vigilar el pati general de l'escola, quan hi sortien tots els alumnes, una temporada un, una temporada l'altre. El lloc de vigilant del pati era molt cobejat pels mestres perquè implicava que gairebé tots els seus desitjos es podien fer realitat. Per això, per decidir qui seria el vigilant, de tant en tant es feien votacions, i així el càrrec de vigilant s'escollia entre tots, mestres, alumnes, pares, personal administratiu i de serveis. Només els nens i nenes més petits no podien votar. Hi havia força gent, però, cada vegada més, que no participaven a les votacions, perquè els semblava que tant el Rondi com el Somri eren molt semblants. Els altres mestres, els que es cuidaven dels nens petits, no tenien mai prou suport dels alumnes grans i els seus pares, que o bé no els coneixien o bé consideraven que no estaven prou ben preparats per a una feina tan important com vigilar el pati general. O sigui, sempre sortia escollit el Rondi o el Somri, que eren coneguts de tothom justament perquè feia molt de temps que vigilaven el pati, una temporada un, una temporada l'altre.

Un dia, al pati general, que en aquella temporada el vigilava el senyor Rondinaire, hi va passar una cosa molt greu. Hi va entrar un home dolent i va maltractar un grup de nens i nenes que eren al mig del pati. El Rondi, que vigilava molt atent un racó del pati, el que dona al camí del nord, es va posar molt nerviós, i tot i que no havia pogut veure res perquè era en aquell racó, d'esquena a la zona del mig del pati, va començar a dir que l'home que havia fet allò tan lleig era en Txomin, que vivia prop de l'escola i que feia dies que hi rondava i que sempre es dedicava a molestar la gent i que altres vegades ja havia entrat al pati i que ell havia avisat molts cops que calia tancar per sempre més la porta de l'escola Brau que donava al nord, ja que, segons deia, el Txomin sempre entrava a l'escola per allà, tot i que ell mateix vigilava la zona contínuament. De fet, el Rondi i el Somri, tot i que s'odiaven, s'havien posat d'acord feia poc temps per perseguir el Txomin, i el vigilaven tan de prop que l'home, si bé al final sempre aconseguia escapolir-se, ara li costava més anar a l'escola Brau i cometre-hi malifetes. Els i les altres mestres deien sempre al Rondi i al Somri que si volien enxampar de debò el Txomin i altres homes dolents que poguessin amenaçar l'escola Brau, el que havien de fer era posar-se tots d'acord per anar-los al darrere, i no sols ells dos. Però el senyor Rondinaire i també el senyor Somriures deien que posar-se d'acord tots seria massa complicat i no tan eficaç, i a més de tant en tant deixaven anar indirectes contra un o un altre dels i les responsables de les classes petites, de tenir complicitats amb el Txomin, d'obrir-li la porta que donava al nord i coses d'aquestes. Era un ambient horrible, de molt mal rotllo.

Però vet aquí que poc després de l'atac contra els nens del pati es va descobrir que l'home dolent que havia entrat a maltractar les criatures no havia estat el Txomin, després de parlar-ne tant, sinó que havia estat un altre home dolent que vivia més lluny, que es deia Moh. En Moh, de fet, es va vantar públicament d'haver-ho fet ell, mentre el Txomin assegurava que ell no havia estat, que no era tan dolent com per fer allò. Però el Rondi va continuar tretze són tretze, dient que segur que havia estat el Txomin, que ell l'havia vist rondant pel pati, i que en qualsevol cas, si no havia estat el Txomin directament, segur que qui hagués estat, fos en Moh o fos un altre, havia entrat a l'escola amb l'ajuda del Txomin. El Somri, que gairebé des del primer moment insistia que no hi havia proves que hagués estat el Txomin, es va aprofitar de l'error del Rondi i va aconseguir arrabassar-li el lloc de vigilant del pati, perquè just al cap de tres dies de l'atac als nens hi va haver votacions per escollir vigilant i va participar a les votacions més gent que mai. El Rondi va conservar gairebé tots els seus suports, que el veneraven i odiaven el Txomin, en Moh, el Somri i tothom que no fos el mateix Rondi, però el Somri en va aconseguir molts més que no es pensava. De seguida, el Rondi va dir que la votació havia tingut un resultat injust, per culpa del Txomin i els seus amics, i que no podia ser que un atac als nens tingués repercussions en la vida ordinària de l'escola i que era indignant. I el Somri va contestar que ell havia guanyat netament i que al Rondi ja li estava bé haver perdut, per mentider.

En Moh, per la seva banda, estava relacionat amb una altra escola que es deia Lluna i a la qual el senyor Rondinaire solia enviar cada dia un grup de nens a dir-los el nom del porc i a fer-los llengotes i pam i pipa i altres coses lletges. El Rondi no ho feia per iniciativa pròpia, sinó que seguia ordres, com a vigilant que era, de l'inspector escolar de la ciutat, el senyor Controlador, conegut com el Contro, que li havia dit que a l'escola Lluna s'hi amagaven nens molt dolents i perillosos que llençaven bombes fètides als passavolants de les altres escoles i fins i tot a altres alumnes de la seva mateixa escola, i que se'ls havia de fermar curt. Alguns dels nens i nenes d'aquesta altra escola, en efecte, ja eren prou bandarres, però amb aquella acció promoguda pel Contro, el Rondi i altres vigilants de pati d'altres escoles, s'havien tornat molt més agressius, de manera que el Somri havia promès que si ell es cuidava del pati de l'escola Brau mai més no enviaria ningú a dir fàstics i a rifar-se dels nens i nenes de l'escola Lluna.

I llavors van dir els mestres que farien una reunió per aclarir els fets. I es van reunir i es van passar dies i més dies discutint sobre el Rondi, el Somri, els altres mestres, l'escola Brau, el Txomin, el camí del nord, en Moh, el Contro, les befes, els insults, les bombes fètides, l'escola Lluna…

-Escolti, escolti, i què se'n va fer dels nens que van ser víctimes de maltractaments?

Els nens? Ah, és clar, té raó! A veure, escolteu-me tots, que és mooooolt important, algú sap què va passar amb els nens? Vostè? Doncs miri, que aquí hi ha una senyora que pregunta què se'n va fer. Oi que li ho explicarà? Poden anar allà al fons, si volen, i així podran parlar tranquils. Sí? Gràcies.

Continuem. Com us anava dient, hi va haver una reunió molt i molt seriosa i decisiva dels mestres, que va durar dies i dies…

(Dedicat a Pilar Manjón, mare d'en Daniel, un noi de 20 anys que va ser una de les víctimes mortals de l'atemptat de l'11 de març del 2004 als trens de la rodalia de Madrid.)

Comentaris

  • les escoles, un reflex de la societat real[Ofensiu]
    Ligeia | 28-02-2006 | Valoració: 8

    Un conte molt original i una bona manera d'explicar als més menuts els fets que succeeixen últimament. M'ha agradat especialment la part dels nens de l'escola Lluna i de com altres nens "bons" anaven a provocar-los.

  • Un bon conte[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 10-03-2005 | Valoració: 9

    Un bon homenatge i un bon conte. De fet, també podria ser un bon article periodístic. Felicitats!. Saps mantenir l'atenció fins al final i tens un estil molt directe i fresc.

  • bon homenatje[Ofensiu]
    rosaur | 23-12-2004 | Valoració: 10

    un bon homenatje, peres, a una gent q s'ho mereix i un bon capó als polítics d'ecspanya

  • és curiós[Ofensiu]
    peres | 23-12-2004

    ara he llegit la intervenció sencera (fins ara només n'havia llegit retalls de premsa) d'aquesta senyora al Congreso de los Diputados espanyol (us la recomano vivament, és històrica) i veig que dues vegades acusa els diputats de prendre's l'11-M com una discussió "de pati d'escola".

Valoració mitja: 9

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com