Un conte de pobres

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni una flassada amb la que abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?
En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.
Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava pel carrer, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.
Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:
-Com és que no tens casa?
-Ho vaig perdre tot –li va contestar ell.
-I no tens família o amics? –va insistir la nena.
-Doncs no –va ser tot el que en Ramon va poder dir-li a aquella criatura. Què hauria potser entès, sent tant petita, el que havia estat la seva vida els darrers anys?
Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.
Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras i li va oferir un regal de comiat.
-Té, ho he fet per a tu –li digué donant-li un dibuix on se veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.
-Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi –li digué en Ramon en veu baixa-. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.
Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.
-Què és el que hi ha escrit? –preguntà la nena.
-Històries - li contestà en Ramon.
-Contes? –tornà a preguntar la criatura.
-Doncs sí –acceptà l’home- espero que t’agradin.
-Que bé! –exclamà la criatura-. Quan sigui gran faré com tu –afegí després de rumiar-s’ho una mica.
-Com jo? Què vols dir? –preguntà en Ramón, intrigat.
-Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes –digué amb tota naturalitat.
En Ramon baixà les escales content i pensarós. Vés per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.
Des d’aquell dia, en Ramon es guanyà la vida escrivint, contant i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.
Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per ser útil als demés –pensava cada vespre, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il•luminava.
No hi ha nen o nena al barri que no conegui la història d’en Ramon el contista, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure al llavis.

Comentaris

  • Ja està publicat. [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 01-11-2015 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1115

    Gràcies,

    Pots enviar-nos TOTS els contes de Nadal que vulguis, no hi ha cap límit.

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 31-10-2015 | Valoració: 10

    hola;

    El publicarem al NADAL DE CONTE.

    Gràcies

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

37437 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.