Un conte de Nadal per a infants

Un relat de: Lluís Pagès
- No passis ànsia, que tornarà de seguida ... – La mà de la iaia acaronà la gosseta, que es bellugà inquieta al seu costat en veure desaparèixer la noia cap a l’interior de la botiga.
La imatge de la vella, d’ulls blavíssims i pell tan pàl•lida i fina que semblava que deixés passar la llum, i del quisso, un petaner pigallat, era entendridora. Postrada en una cadira de rodes, d’un dels reposabraços metàl•lics sobresortia la corretja que estacava l’animaló. Un no se’n feia càrrec de qui era més vulnerable, si la dona impossibilitada o bé el minúscul cadell, que qualsevol petita empenta les hauria arrossegades com fulles seques empeses per un cop d’aire.
Potser això va ser el que va cridar l’atenció de la Martina quan va sortir de la tenda agafada de la mà de la seva mare. O potser no, perquè es desempallegà d’una estrebada de qui la subjectava i sortí corrents cap a on jeia la bestioleta. Li passà la mà per l’esquena, i aquesta es deixà fer, que li agradava que l’amanyaguessin. Asseguda a la gatzoneta, la Martina aixecà el cap i mirà la cara de la senyora gran, qui li somrigué per a dir-li:
- Que t’agraden els animals? Aquesta es diu Pituca i és molt trapella! – Es tragué un caramel de la bossa que tenia sobre la falda i li allargà a la nena.
- I ara què es diu, Martina? – i després de les gràcies i de l’adéu-siau de rigor, mare i filla s’allunyaren carrer enllà. La petita va girar-se un cop més per veure que a la padrina i a la gossa se’ls havia afegit la noia que havia entrat a l’establiment, la qual empenyia la cadira de rodes sobrecarregada per les bosses de la compra plenes a vessar.
L’escena es repetí en dues ocasions més. La Pituca encara no hi era quan la Martina entrava al comerç, però així que la veia mentre feien cua per pagar, ja començava a neguitejar-se per apropar-s’hi el més aviat possible. La mare encara no havia agafat el cabàs que la nena sortia rabent cap allà on hi havia el que més gràcia li feia de tots els encàrrecs. La Pituca, és clar, només de veure-la remenava la cua de contenta, que les moixaines no fan mal a ningú i sempre vénen bé.
Una tarda, quan faltaven molts pocs dies per a la nit de Reis, la Martina li digué a la seva mare així que s’acabaven d’acomiadar d’elles:
- Mama, que li puc fer un regal? – i deixà de parpellejar mentre la mirava fixament, tot esperant el sí immediat, tan gran era el seu desig.
La mama contestà sense pensar-s’ho gaire, que aquells dies anava molt atribolada amb tants d’àpats familiars concentrats en pocs dies.
- I tant! Segur que se n’alegrarà molt. Ja saps què li regalaràs?
- És un secret, però segur que li agradarà – i un somriure es dibuixà en la dolça cara de la criatura.
L’endemà, vigília de Reis, la Martina aparegué al rebedor de casa a punt per sortir, amb l’abric, la bufanda, els guants i la gorra de llana posats sense que ningú l’hagués d’advertir.
- I el teu regal? Ja hi has pensat? – i sense esperar la resposta, la mare obrí la porta i marxà escales avall.
Quan van passar per davant de la botiga de queviures, la iaia i la gosseta ja s’esperaven fora.
- Mira, Martina, són allà, aquest cop se’ns han avançat. Deu ser que avui han d’anar a dormir ben d’hora, no fos cas que arribessin els Reis i les trobessin llevades, que passarien de llarg sense deixar ni un paquet. Va, porta-li tu sola el regal, ja veuràs que li farà molta il•lusió – i la deixà anar per mirar-s’ho des de lluny.
La Martina s’hi acostà i es tragué un paper rebregat de la butxaca. Quan tant la mare com la velleta esperaven que la Martina s’assegués a terra per obrir l’obsequi davant de la gosseta, la nena va estendre el braç i l’oferí a la senyora gran.
- Quina sorpresa! Aquesta sí que no me l’esperava! Que vols que li doni jo mateixa a la Pituca? – respongué amb la cara ’il•luminada d’alegria.
- No, no és per a ella, és per a vostè – La iaia, colpida per aquesta sortida inesperada, no digué res. Esquinçà el paper i n’extragué el seu contingut. Era un acolorit mitjó de Nadal, amb sanefes de flocs de neu, rens, avets i boletes vermelles sobre fulles de boix grèvol verdes atapeint tota la peça. Davant la cara d’astorament de la vella, la Martina va dir:
- Que els Reis li portin moltes coses, àvia – i li feu un petó a la galta, per tornar corrents al costat de la seva mare sense donar l’opció a cap resposta.
Si l’ocupant de la cadira de rodes s’havia quedat d’una peça, també es quedà de pedra la mare, que no havien arribat a casa que li declarà a la noieta:
- Caram, Martina, quines coses que fas! Hauria jurat que el regal era per al gos, no pas per a la iaia, com ha anat això? – preguntà sense prolegòmens.
- No trobes que s’assembla molt a la meva iaia? – Una pregunta d’allò més innocent aclarí a l’acte l’enterboliment mental de la dona. És clar, la nena trobava a faltar l’àvia perquè aquell era el seu primer Nadal sense ella! Fent el cor fort, la mare respongué:
- Tens tota la raó, la recorda moltíssim. També repartia sempre llaminadures, i duia el cabell recollit igual, aquell monyo tan elegant... Per festes, a mi em sembla que em vinguin a la boca aquells canalons tan bons que feia, que n’hi havia per a llepar-se els dits. Tots la trobem molt a faltar aquests dies, oi que sí?– i s’endugué la mà enguantada a la galta, que ja li regalimava una llàgrima furtiva, per apropar-la després a la de la xica i fer-li un petó mentre l’abraçava.
- Quan m’acosto a la Pituca – digué la menuda - m’arriba una olor des de la cadira de rodes que és la mateixa que sentia quan la meva iaia m’abraçava, no sé si és l’aigua de colònia o què, però per a mi és com si la tingués de nou al meu costat per una estoneta – i s’avançà per obrir la feixuga porta de la casa, que la mare anava massa carregada, i desaparegué passadís enllà, sense adonar-se que qui li anava al darrere havia hagut de fer ús del mocador de butxaca per culpa d’un rímel escorregut.
Aquella nit la Martina va deixar el seu altre mitjó de colors al costat del pessebre, on els tres Reis ja havien arribat a la cova. L’endemà el trobà farcit de regals. Es va mostrar alegre durant tot el dia, però un cuc la rosegava, que ja tenia ganes de retrobar-se amb l’anciana de davant de la tenda. Es frissava per saber com s’havia portat l’altra parella del seu mitjó de Nadal aquella nit màgica; hauria estat tan generós com el seu?
Quan es van acabar les vacances, el primer dia que sortiren a comprar trobaren la cadira de rodes al lloc de sempre, però buida. Al seient hi havia el regal que havia donat a la velleta. Ella, no obstant, ja no hi era. De dins del mitjó hi sortia una corretja, la que menava a la gosseta lligada al seu costat.
- Què vol dir tot això? On és la iaia? – es preguntà amb veu alta mentre mirava esglaiada la seva mare.
- No t’agradaria de cuidar-la? Em fa l’efecte que sou molt bones amigues, oi? – i la deslligà mentre la noia que havia atès la padrina s’enduia la cadira tot picant-li l’ullet.
- Però, i la iaia, no la trobarà a faltar? – demanà la nena amb unes ganes irreprimibles d’una negativa per resposta.
- Allà on és ara, no li faltarà de res, i em va deixar dit que tu series qui millor l’educaria. No la decebràs, veritat? – La Pituca seguia la parella mansoia, com si ho hagués fet tota la vida.
La Martina no se’n sabia avenir, de tan xiroia com estava. Va marxar fent saltirons amb la gosseta tentinejant sobre les potes de darrere, que semblaven fetes una per a l’altra.
Com estava escrit, la Pituca li enxampà un dels mitjons de Nadal i el va deixar per llençar de tant rosegar-lo. L’altre, però, no va tornar a aparèixer mai més per casa. La Martina el guardà a la seva capsa de tresors, a pany i clau, que amagava un secret que no volia compartir amb ningú: cada vegada que olorava el mitjó, semblava talment que l’àvia i la senyora de la cadira de rodes li xiuxiuegessin a cau d’orella “Bon Nadal!”

Lluís Pagès

Comentaris

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 19-12-2012 | Valoració: 10

    Hola;

    PEL NADAL DE CONTE

    el text en format word en un arxiu annex a l'email tribuna@guimera.info

    Si tens la fotografia del mitjó - o qualsevol altra que et sembli escaient- en un ARXIU SEPARAT en el matexi e-mail.

    Gràcies i felicitats.

    bon Nadal !!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

224 Comentaris

171733 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.