Un comiat...

Aquell dia per el matí em vaig asseure al banc més solitari del pati, era el meu darrer dia dins aquell institut i vaig decidir anar-hi uns minuts abans per poder gaudir d'ell en solitud.
Com cada matí, en Joan, el porter va obrir les portes perque així l'institut, primerament trist i buit, s'omplís de nins i il·lusió. Jo vaig entrar en silenci contemplant al meu pas com els ocells volaven i m'acompanyaven amb el seu dolç i harmoniós so. Allà al fons, vaig poder vore'l. El meu banc, aquell en el qual m'havia assegut tants i tants matins a parlar amb les meves amigues abans de començar les classes, aquell banc on vaig gravar per primera vegada el meu nom d'amagat amb un compàs, on vaig plorar quan vaig caure, riure quan vaig escoltar un xiste....vaig fer-hi tantes coses.
I ara estic aquí de nou, plorant pensant que pot ser mai més torni a seure'm en aquest banc ja que qui sap si tornaré algún dia. Veig com les meves amigues se m'acosten amb un gran ram i un regal a les mans, saben que serà el nostre comiat i per el que veig volen que sigui especial. I de fet ho és, feia temps que no ens reuníem totes, aquelles que estaven barallades fos pel motiu que fos s'han donat una tregua només perque jo em senti bé. Són roses vermelles, les meves preferides i el paquet un peluix amb un marc amb la primera foto que ens vam fer totes juntes... Vam jurar no separar-nos mai i ara jo rom el jurament. Ens abraçam i plora, s'acaben els nostres minuts juntes i tant elles com jo tenim por, jo... tenc molta por.
Ara, des de l'hospital on m'intenten curar de la bulímia a la que vaig ser portada no hi ha dia que no miri aquella preciosa foto i malgrat els metges diguin que tot va millor, els martejos són més insistents i sé que d'aquí poc els meus ulls es tancaran.
Va ser tard quan vaig xerrar, hauria d'haver-ho fet abans... ara només puc descansar.