Un colom

Assegut en una de les taules de la terrassa d'aquell bar enmig de la ciutat, observa com a l'altre cantó del carrer, un colom vell reposa sobre una bústia decorada amb graffitis infames.
És un colom negre. Segurament no ho era quan va néixer, però el temps ha estat per a ell un poderós adherent que ha convertit les partícules de pols i fums en una coberta d'escates negres, resseques. O sigui que totes les probabilitats apunten que no es tracta d'un colom negre, sinó d'un colom ennegrit.
Ara un autobús s'interposa entre l'observador i l'observat esperant que el semàfor canviï a verd un altre cop. Se'n va; el colom no s'ha mogut. O potser sí: podria haver-hi hagut moviment per part de l'au mentre l'autobús n'impedia el control visual, havent recuperat la posició inicial abans que tornés a ser vist. Aquesta hipòtesi queda descartada amb relativa facilitat, per poc creïble.
Davant l'expectativa que es pugui repetir el dilema, intenta memoritzar la posició del colom per si algú o quelcom torna a obstaculitzar-li el camps visual durant uns moments. Així podrà decidir en el futur si hi ha evidències de moviment o no. La posició: el cap abaixat i enfonsat entre les plomes rebregades, estripades, desordenades del seu pit; tot ell replegat sobre si mateix, com si dormís.
Però no dorm. L'observador no ho podria assegurar des de la distància (és miop i fa temps que hauria d'haver tornat a l'òptica a fer-se una revisió i a canviar-se les lents de les ulleres, perquè amb les diòptries que necessitava fa 2 anys i gairebé 3 mesos ja no en té prou), però creu que un colom amb dos dits de front (dubta sobre la validesa de l'expressió quan ens referim a animals, i sobretot als coloms, que semblen tan estúpids) no dormiria mai sobre una bústia, a l'abast del trànsit humà i automobilístic que l'envolta. La selecció natural l'hagués eliminat fa dies.
No dorm, doncs. Però resta immòbil. Totalment impassible, i estoic, i ferm, inamovible. Fins i tot quan una senyora de 78 anys tira a la bústia una carta per a uns parents de Badajoz, el colom la ignora totalment. El Guardià de la Bústia. Hagués pogut ser un títol vàlid per aquest relat breu, així, escrit amb una G i una B majúscules.
Parlant del propi relat, s'acosta el final, el desenllaç que tots estàveu esperant. I ara és quan cobren forma els grans dubtes metafísics que assalten obertament l'observador. Quanta estona ha passat el colom vell sobre la bústia? S'adona de quelcom? Què sent? Quina religió professen els coloms? I sobretot, quanta estona més serà capaç de quedar-se allà?
La última pregunta no triga a ser contestada pels esdeveniments. El colom fa un intent d'obrir les ales (com per emprendre l'últim vol, un moviment en fals que l'omple de dignitat), rellisca pel pendent de la "teulada" de la bústia, i rodolant cau a terra. Surt del camp visual de l'observador.
L'observador s'acaba la clara, paga i se'n va. No es molestarà a anar a veure què ha passat, què se n'ha fet del colom. Un cop l'ampolla ja és buida, l'encís s'ha trencat i ja no té interès si ha mort definitivament o si només està en una llarga agonia. Un cop s'aixeca d'una de les taules de la terrassa d'aquell bar enmig de la ciutat, l'animal ja no desperta la seva curiositat, de la mateixa manera que mai ha despertat la de ningú més: total, només és un colom.