Un cel estrellat

U n ahir obscur, un avui més clar,
N omés eren pedres que calia saltar.

C ap net per pensar, cor per estimar,
E ntre llum i núvols, i tornar a volar.
L ‘astre més llunyà, ens vol recordar,

E l sol que ens escalfa, i ens deixa viatjar.
S opa de la nit, el cel estrellat,
T u i aquella pluja, ja s’ha evaporat.
R es millor que hi ha, que poder parlar,
E ntre les paraules, jo vull viatjar.
L liure tu i jo, sense mai ferir,
L es llargues condemnes, no ens han fet gaudir.
A ra et donc la mà, per continuar,
T u i jo de les branques en fem dolç gronxar.


(“On hi viuen somnis d’un món amb llibertat”)


Gener 2012