UN CATALÀ A L'OEST.

Un relat de: xavier parera gutiérrez
UN CATALÀ A L’OEST.


I

-Em dic Joan Garreta.
El noi que entrà d’una arrogant manera al meu despatx portava sota el seu braç una petita maleta. Es va asseure per mostrar-me un paquet de velles cartes, un diari personal, descolorides fotografies i uns altres documents. Però... Per què el fill d’un prestigiós notari de Tarragona es presentava així? Reconec que tenia una forta amistat amb la família Garreta. Històricament el seu nom estava relacionat amb escriptures i poders des del segle XVIII a la ciutat.
-Sé qui ets i també sóc amic del teu pare –vaig respondre-. Encara recordo com t’agafaves als meus genolls per començar a caminar. M’agradaria saber el motiu de la teva visita. En què et puc ajudar?
-He descobert això en una antiga caixa, la qual es trovaba amagada sota un moble a la biblioteca privada del meu oncle –prosseguí el noi mentre ordenava els esmentats documents sobra la meva taula-. Vostès sabrà que el germà del meu rebesavi marxà de Tarragona perquè no estimà gaire el món de les lletres, arribà als Estats Units a la segona meitat del segle XIX i allí es va perdre la seva pista. Ens quedàrem bocabadats quan veièrem el contingut de la nomenada caixa. Potser un familiar la deixà entre antics llibres... No ho sabem...
-Sí, però et torno a preguntar què pot fer un cap de redacció amb això.
-Hem llegit les cartes, el seu diari personal, hem comprovat les fotografíes... És el meu rebesavi! Voldríem que es publiqués a la seva revista aquest breu relat que resumeix la vida del meu avantpassat.
-No et prometo res perquè ho haig de consultar amb el consell de redacció també.
El noi es mostrà agraït i ens acomiadàrem. Quan abandonà el meu despatx, vaig mirar els papers. Semblava una narració de l’Oeste, les històries que llegíem a la nostra infantesa en format de llibre o de comic als anys 70 i 80 del segle XX. El tema estava una mica oblidat per a la seva publicació. Aquells herois com Clint Eastwood, Lee van Cleef, les pel.lícules dirigides magistralment per Sergio Leone marcaren una important etapa al món del cinema, però ara.. Què podia fer amb aquell material?
Per la tarda em vaig quedar al meu despaxt mentre contemplava les fotografies. Eduard Garreta era un home molt alt i prim. Sortia amb l’uniforme dels soldats nordistes…I qui era la bonica noia? Tenia el cabell daurat i la delicada figura d’una ballarina. Nikky es deia. Semblava la seva esposa. I el militar que el donava la mà.? Pels retrats dels llibres comprovava que era el general Grant! També pensava que era una llàstima desaprofitar aquelles valuoses dades del passat. Potser hi havia possibilitats de puplicar allò. No era el típic conte de rivalitats entre pistolers, lladres de trens, lluites contra indis... De sobte, quan tornava a deixar els papers em va caure un sobre amb el meu nom. El vaig obrir per quedar-me bocabadat. Dins hi havia una respectable quantitat d’euros i una petita nota, la qual deia.

Sr. Cap de Redacció,

Si la publicació d’aquest relat portès problemes i perdessin diners, el meu pare el fa arribar aquest modest avançament perquè la revista segueixi la seva tasca literària.

Cordialment , Joan Garreta.


II

A casa, per la nit, vaig començar a llegir el resum amb notes afegides. Després el diari... i un altre cop, vaig observar els personatges d’aquelles fotografies que semblaven cobrar vida. També hi havia comentaris de testimonis de l’època.
El relat deia així:

Davant meu tinc fotocòpies del certificat de naixement i defunció d’un tarragoní, Eduard Garreta, pertanyent a una important família de notaris a la segona meitat del segle XIX. Semblava que seguiria les passes del seu pare, però ell no es va voler tancar a un despatx entre papers i lleis.
-És un noi molt rebel! –exclamava la seva mare.
-Ni el seu pare el pot dominar –comentava un amic de la família.
-Al col.legi sovint era castigat -afegia un professor-. Les sancions eren dures, però no canviava mai. Mentre els altres companys sortien quan terminaven les classes, ell restava allí. Era molt orgullós i responia amb mala educació.

Als vint anys marxà a Estats Units per tal de fer fortuna i arribà en una moment delicat ja que esclatà la Guerra de Seccessió (1861). A Tarragona els seus pares notaren amb dolor la seva absència i amb el pas del temps el segon fill s’encarregaria de la notaria.
Sortosament el nostre protagonista es posà al costat dels nordistes, s’allistà amb el fals nom de Edward Garret i es murmurà que salvà d’un atemptat al general Ulysses Grant.
-Recordo aquell moment –deia Cooper, un tinent-. Les tropes prengueren Richmond. Un matí Grant cavalcava davant dels seus partidaris. En la desfilada, un traïdor sortí entre les fileres de soldats amb una petita pistola del tipus “derringer”. Al seu costat, Garret va veure les intencions de l’assassí i es llançà contra ell per desviar el tret. Mentre protegien i apartaven al general de l’escenari, jo vaig ser un dels que va reduir al criminal. Es tractava d’un espia sudista amb ordres d’infiltrar-se entre els reclutes i matar al Grant per canviar el curs de la guerra.
El general es mostrà generós amb Garret i el va fer pujar de categoria. Fou nomenat Sargent i sempre el va tenir com un amic. Aquest tracte de favor durà gairebé fins a la mort del tarragoní.

També fou decisiva la seva intervenció en la sagnant batalla de Gettysburg. Quan acabà l’enfrontament, fou recompensat. Es convertí en un Comissari d’Assumptes Indis i no continuà la seva carrera militar a Fort Little Mountain. Edward Garret era amant de l’aventura i del risc però Grant el donà aquell lloc en una zona fronterera ja que, a més a més de la reconstrucció del país i procurar la reconciliació dels dos bàndols, començava una nova etapa; la conquesta de l’Oest. El general pensava que l’antic sargent en un perillós territori desenvoluparia una tasca de tensió, la qual cosa ell volia. Però el funcionari ocupà un despaxt amb escasses sortides. Així el que més odiava, treballar en un lloc tancat amb problemes burocràtics, fou una amarga realitat. Treballava al perdut poble de Red Wood. Obviament no es responsabilitzà de la seva feina i fou expulsat.
-No el trobàvem mai a la seva oficina –deia el seu ajudant.
-Quan podia, el Comissari marxava a mig mati al Saloon de Greg per beure whisky –afegia Roberts, un honrat ciutadà-. Abans del dinar tenia un desagradable alè a alcohol. Quan et parlava, feia fàstic...
Potser aquella vida massa tranquil.la el va obligar a beure.
-Quin era el motiu de la seva marxa? –preguntà el vell funcionari de Correus de la localitat -. S’havia de justificar amb papers el portar queviures als indis de la regió. Es va descurar o no es preocapava gaire de la seva tasca i pel retard, vam estar amenaçats pels salvatges nadius. Pensaven que els enganyàvem... Volien cremar el poble!
La comptabilitat no era el preferit tema de l’amargat funcionari i es murmurava que va desviar diners per a les seves qüestions personals. Així un mati es presentaren les autoritats i el van detenir. La pena fou dos anys a la presó de Francesc Jones. No se sabia si havia robat mil dòlars, però ell sempre ho negà. A la seva cel.la va escriure una carta al general Grant, el qual començava a prepar la seva cursa presidencial. Mostrem un fragment:

“...Vostès sap que no sóc nordamericà però he lluitat a la guerra per la seva causa. Ara els prego que em donin la llibertat ja que no he pres res del pacífic poble de Red Wood.”

Transcorregueren cinc dies i Garret va obtenir el perdó.
Aleshores el nostre protagonista es dedicà a transportar bestiar pel desert amb més vaquers en diferents ranxos. Els seus companys tenien bons records d’aquella època.
-Era un bon patrón –deia Pedro “Burrito” Hernandes, un mexicà que treballà per a ell durant un any-. No era el típic capataç. No estava mai amargat, ni donava ordres humiliants com fan uns altres. Era amic de la conversa. Per les nits davant de la foguera, mentre sopàvem fesols, cansalada i café es mostrava molt amable i explicava anècdotes de la seva infantesa i de la seva estada a la guerra.
Però un dia fou capturat per una banda de lladres en un congost. Eren antics soldats del bàndol sudista que vivien a la frontera de Mèxic i que no reconeixien la capitulació de Lee, la qual cosa veien com una traïció i una humiliació. Encara somiaven amb refer un nou exèrcit i guanyà la guerra. Al tiroteig moriren els nous amics que havia contractat i ell fou reconegut com el valent sargent dels nordistes. Quan el vovien matar, en una desesperada maniobra, va atiar els braus, els quals es llançaren contra els enemics. Entre la pols i la confusió aconseguí fugir.
-Reconec que era molt arrogant -deia el sheriff de Red Wood-. Pocs podien viure després d’una trobada amb el temible Walls.

Per aquells dies amb la influència del seu amic Grant, va obtenir una llicència per explotar una petita mina d‘or entre unes muntanyes. Va estar molts messos. Dormia aïllat a una cabana i des del matí fins a la nit cercava el metall en un petit riu però no va agafar res. Entre la inseparable beguda i el cansament físic, la seva salut es començà a ressentir.
Tornà al poble i continuà traslladant remats per difetens comtats. Aquell mes d’estiu una nova ballarina treballava al Saloon de Greg. Per les tardes anava a beure la seva diaria ració de whiisky.
-Mr. Garret prenia uns vuit gots de whisky -comentava l’amo del local-. I també els seus ulls es perdien entre les noies que ballaven el Can-Can a l’empostissat. Recordo quan va veure per primer cop a Nikky Valley.
L’antic sargent es quedà bocabadat quan, a més a més, ella sortia a l’escenari per cantar velles balades.
-És bonica –deia Edward-. Però me fastigueja les meves oïdes. Pel seu accent sembla venir de Louisiana.
-Sí, ve de Nueva Orleans –responia Greg.
-Ah! No serveix per cantar. No té una bona veu.
-Poc t’importa la seva veu –afegia l’amo.
Transcorregueren unes setmanes... La ballarina i ell es veieren sovint i es convertiren en promesos.

Al mateix poble Garret es cassà amb la noia del Saloon, però el matrimoni fou un desastre des de les primeres setmanes ja que ella era dominant i Edward un bon bebedor de whisky. Es diu que la parella cercava un tresor d’una tribu d’indis en una abandonada mina, però fugiren quan foren descoberts pels nadius. No es pot afirmar res.
-Crec que aquesta història és falsa per allargar més la seva llegenda –deia Buck, el banquer del poble-. Si hagués trobat or, seria ric i Garret morí sol i en la misèria.
També es murmurava que amb valor va anar a Silver Hills, una altra antiga mina. El lloc tenia un horrible origen. Entre els passadissos es refugiaren uns bandits i, presoners en la seva pròpia llar foren rodejats pels soldats i el sheriff de Red Wood. No es rendiren i encara dispararen des de les diverses entrades de les mines. El tinent que dirigia l’operació no estava per perdre el temps amb estupideses i ordenà que portessin un canó de Fort Little Mountain aviat. Cinc projectils ensorraren els turons amb els lladres dins. I la llegenda assegura que els seus espectres es passegen pers voltants a les nits. I també deien que hi havia molts diners d’un botí entre els enfonsats túnels. Allí es dirigí Edward Garret amb cinc amics. I després… fugiren.

-Era cert! -exclamava Frank, un dels que va anar amb ell-. Per la nit, mentre sopàvem davant d’una foguerra, se sentiren uns sinistres càntics. Acaronàrem les nostres pistoles... Observàrem una petita filera d’homes coberts amb parracs. Destacaven per les seves llargues i arrissades barbes. I ens aconsellaren que abandonèssim el lloc. No ho vam pensar gaire temps.

La salut de Garret es tornava a ressentir i no podia portar bestiar. Forts dolors a l’esquena i a les cames ho impedien. Un altre cop va escriure una carta a Grant, el qual en aquell moment era el president de Estats Units. Un fragment d’questa famosa carta afirma els difícils moments que travessava.

“...És vergonyós però em veig obligat a demanar-vos ajuda ja que no tenim on dormir, ni diners per comprar menjar. La salut de la meva esposa també és torna feble pels constants disgustos que dono. Vull una nova oportunitat. No us empenediréu...”

I el president recordava als vells amics i fou generós amb ell. L’avançà un petita suma de dòlars i Garret fou nomenat un cop més Comissari per Assumptes Indis.

Després d’uns messos de certa tranquil.litat, uns miners arribaren al poble. Deien que marxaven a California on s’havia descobert or. La cobdícia regnà en aquell desastrós matriimoni i Edward deixà l’oficina sense donar explicacions als pacients habitants de Red Wood per traslladar-se a aquell estat amb la seva esposa, la qual no era bonica com abans i els problemes l’havien envellit. Van viure en dolentes condicions en una barraca amb més gent. No agafaren ni un gram d’or d’aquells rius. L’alcohol i el cansament tornaren a desgastar el seu cos. Els dos caigueren malalts de febres reumàtiques i la derrotada parella tornà al poble entre les amagades rialles dels habitants. Va escriure una altra carta al president, però Grant no va poder fer res per a ell perquè la seva família i propers amics de Washington també estaven esquitxats per corruptes negocis.
I ell morí a una bruta i fosca habitació d’un hospital de Baltimore per les esmentades febres Tenia uns quaranta anys. La seva dona argumentà que havia mort per negligència dels metges però no es va aclarir la qüestió. Abans de morir demanà a Nikky que el seu diari personal, cartes i fotografies fossin dipositades a una caixa i que fossin enviades a un lloc d’Europa, es a dir la notaria de Francesc Garreta.
-Els metges i infermeres no es portaren mai bé amb ell –declarava la vídua-. Els espantosos dolors a l’esquena i les cames augmentaven perillosament. Els calmants que l’administraven tenien efectes secundaris i constantment patia taquicàrdies i vomitava. Quan ens queixàvem, els facultatius, els quals sempre diuen que mai s’equivocaven, al.legaren entre breus rialles que el seu cos reaccionava així per l’alcohol que havia begut abans. Tenia el fetge destrossat. Ho reconec...
Fou enterrat en una tomba del cementiri de Red Wood però no se sap on ja que ara és un poble abandonat en el desert.
Després de la seva mort, l’expedient amb els informes sobre la seva evolució del pacient desaparegueren misteriosament dels arxius de l’hospital.

Vaig llegir el relat de Joan Garreta. Semblava un detallada biografia en lloc d’una succesió de històries de l’Oest. En el número del proper mes em vaig dir que sortiria publicat. Al matí següent revisava l’esmentada narració i em preguntava sovint per les vicissituds d’un rebel tarragoní que renucià a la bona i segura vida de notari per decantar-se per l’aventura. Pobre home! Era un heroi més.

Xavier Parera Gutiérrez.








Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

xavier parera gutiérrez

19 Relats

5 Comentaris

7498 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Des dels nou anys he escrit narracions i poesies. però entre el quinze i divuit anys vaig donar una espenta a aquest món literari. Ara em publiquen a les revistes Revista de la Canonja, la Crida de Cambrils i unes altres. Pertanyo a diferents cercles literaris entre els quals es troben Col.lectiu Indret i Poetes de l'Ebre. També en una altra web d'Internet, Tinetbibilioteca, em publiquen les narracions llargues o breus novel.les que m'han rebutjat en editorials. Abans he col.laborat en Arrels, Tarragona nostra, l'Espineta de Tarragona, el Diari de Tarragona, i fora de Catalunya a la revista Weird Tales de Lhork de Madrid. M'han publicat dos llibres de novel.la i narracions sota els títols de Imperatrix Romae i altres narracions i Código Aventura.
El meu gènere cavalca entre l'aventura medieval o oriental , el Romanticisme, el misteri, la intriga, el terror, temes policíacs, ciència ficció, novel.la històrica i fins i tot l'erotisme. Estimo escriure com estimo la Natura perque és una part important de la meva vida.