Un cas sense resoldre

L'altre dia, passejant per les festes de Gràcia, vaig perdre un llapis, el llapis. El llapis en qüestió era un llapis corrent, el que el feia valuós per a mi era el caputxó. És un d'aquests caputxons amb clip i maquineta de fer punta, ideal per a portar el llapis a la butxaca; i que amb la goma d'esborrar que incorporava el propi llapis, es transforma en un kid complet. No suporto els bolígrafs, m'agrada escriure amb llapis o ploma. A casa escric aleatoriament amb qualsevol dels dos, però quan surto m'emporto el llapis, pesa menys i és més portable que la ploma. Cadascú carrega les seves propies manies i aquesta n'és una de les meves.

Quan escric m'agrada veure com de la punta del llapis o la ploma hi brollen lletres, paraules; traços que es mostren com per art de màgia fluint del no-res a través de l'estri utilitzat. Paraules, frases, histories, dibuixos, intimitats al cap i a la fi, doncs cadascun d'aquests traços emana misteriosament del més íntim d'un mateix. És, tot plegat, un ritual que m'abstrau. I em fascina la connexió ultraveloç entre el cervell, el braç i la mà última encarregada de conduir l'estri que finalment plasmarà aquelles intimitats. Més íntimes encara, en tant que són traços personals, irrepetibles, que configuren la nostra escriptura; a l'altre extrem de la tipografia que per més maca i interessant que l'hàgim escollit, no dirà gran cosa de nosaltres, dels nostres temors, de les nostres capacitats. En fi, tot un món que es trasllada de dins a fora mitjançant un llapis, una ploma, tant és.

Però en aquests moments em pertorba el què hagi pogut passar amb el meu desaparegut llapis. Estarà ja en un abocador convivint amb totes les immundícies que menyspreem? Estarà en mans d'algú que se l'ha trobat i ha decidit conservar-lo? I si és així, quin us en farà? Què li dirà el meu llapis de mi? Què li farà dir ell?.

Preguntes, totes elles, per a les que no tinc resposta ni tan sols ajudat d'una ploma o d'un llapis. Un altre cas sense resoldre.