Un cas de medicina científica

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Tota la història de la modernitat en medicina ha estat una lluita dialèctica entre els corrents del pensament provinents de la filosofia i, aquells que ho feien del pare de la ciència, Hume.
Aquest personatge s'identificava amb la filosofia només per la seua presa de postura cap a l'experiència i, arribava a dir que aquesta era un sol acte de fe.
Dels científics actuals se'n sabia que a tot símptoma li donaven una explicació sinó determinista, sí que carregada d'un materialisme extravagant i, Josep Balaguer, de València, n'era un.
La seua teoria dels trastorns drogo-addictius arribava a ser políticament correcta, alhora que revolucionària, així com havia estat pels anys setanta i huitanta del segle XXI la teoria de la paranoestatina, substància que feia que la gent estimara certs aliments, com ara els guisats precuinats amb pollastre i creïlles o la paella de conill amb vaquetes.
Aquesta teoria deia que l'acte de menjar era un trastorn drogo-addictiu de la mateixa manera que pels anys noranta i dos mil va ser l'epidèmia de la nicotina, de la cafeïna o de certes substàncies al·lucinògenes, com ara la nou moscada, una droga que es va estendre per la major part de les llars del planeta, i la única manera de no caure en aquesta mania era no menjar, ni tan sols alletar els nounats.
La comunitat mèdica no s'ho explicava, aquest home era un geni, les seues generacions eren de xiquets rodanxons i robustos, no havien menjat res en la seua vida i, ell molt ufanós de la seua tasca donava conferències per tot el globus terraqüi, donant lliçons als seus futurs deixebles.
Només hi havia un defecte, un tant per cent insignificant de morts, però es devia a una manca d'hormones femenines en la mare, en aquests casos s'aconsellaven alguns medicaments que fins ara no feien efecte, però si més no allargaven uns mesos la vida del pacient.
Dins de res s'arribaria a la desaparició de la mort per la síndrome d'abstinència, la mal anomenada fam.
El que no sabia Josep era que grups de dones de l'alta societat, que era la gent que primerament hi havia estat tractada, es reunien desoint el metge, amb tot el rebuig de la seua classe i dels seus beneits marits, en pisos francs de l'Avinguda per alletar els xicotets, era per això que eixien endavant, tot dient que com una mare no hi havia res, ni metges, ni amos, ni savis que s'hi ficaren, algunes ho feien per convicció, però eren moltes aquelles que els alletaven perquè així ho havien fet els seus avantpassats, altres per satisfer una maternitat que tenia molt d'entranyable i romàntica alhora que sensual. En haver-se sabut tot l'embolic van enfonsar Josep, que de tota manera ja havia fet una gran fortuna en els tres anys que va estar a la cimera de l'èxit, pel que només va patir el seu orgull de metge.
I així va ser com es va acomplir la cèlebre frase de Juli Cèsar, que a la ciència i al seu mètode és molt habitual: “Els qui hui m'aclamen demà demanaran el meu cap”.

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 12-03-2019 | Valoració: 10

    M’ ha agradat el teu relat, es molt ben portat i escrit. Mil gracies pet llegir els meus pobres escrits, de donar gracies això si que ho faig cada dis

  • Metge[Ofensiu]
    SrGarcia | 10-03-2019

    A aquest metge tan trempat avui el perseguirien la senyora ministra de sanitat i el senyor ministre de ciència; potser amb raó.
    Encara sort del sentit comú de les mares...
    Em sorprèn que contraposis Hume a la filosofia, precisament ell és un dels millors filòsofs.

  • Respecte[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-03-2019 | Valoració: 10

    Tot el meu respecte cap a la medicina en el sentit més filosòfic de la paraula. Ara bé, tots els meus dubtes, fonamentats en el desconeixement del funcionament d'aquesta ciència. Aniré al metge quan estigui malalt, i obeiré al peu de la lletra les seves instruccions. Després, ja veurem... Una abraçada, Vicent.

    Aleix

  • Nil | 10-03-2019 | Valoració: 10

    Pobre de mi, de filosofia no tinc ni idea! tot i que em considero una persona atreta pel món de l'espiritisme des de la meua tendra edat com a corrent d'estudi del desenvolupament cap el bé de l'ànima. Gràcies a aquest relat, en clau humorística, teu he descobert qui era Hume. I encara que més d'un llegidor es prendrà el teu relat com una "fantasiosa parida" , jo hi copse en ell un missatge que em fa replantejar el que son les addiccions en el comportament humà. I no m'embolique més per por a esguerrar-la. Salut, Nil.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

143 Comentaris

25891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.