Un carrer estret

Vaig entrar al poble per un carrer estret amb molta pendent. Es tractava d'un poble amb una història antiga i plena. Em vaig aturar per observar les restes de parets velles; eren grises i tenien verdet. Feien de base de murs nous i llisos. No hi havia gent. Em vaig treure la màquina de fotografiar de la butxaca. Quan estava a punt de copsar la imatge, una dona es va posar a l'objectiu. Era una dona de més de seixanta anys que caminava carrer amunt. El seu rostre em va transmetre que no volia ser retratada. Per això vaig esperar a disparar.

Es va posar al costat d'una paret i em va somriure. Per això em vaig atrevir a preguntar-li si havia viscut sempre en aquell poble. La dona em va contestar que sí. Jo vaig aprofitar l'ocasió per preguntar-li per si els seus pares o avis tenien alguna referència de la crema.

Em va contestar que quan van incendiar el poble. Els seus besavis van marxar pel carrer de les llàgrimes. Va dir-me que van tardar dos dies a arribar al poble del costat.