UN CAP D'ANY MOGUDET. EPÍLEG

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Què hi farem! Suposo que com ha conclòs el Follet Groc, els autors més populars deixen de ser el centre d'atenció. Tot i que jo, de "més popular" francament, en tinc ben poc.
Bé, doncs això, que malgrat l'èxit relatiu (per no dir una altra cosa un xic més basta) d'aques relat per entregues, em disposo a no defraudar als quatre lectors (en principi) que l'han més o menys seguit. Aquí teniu el final i moltíssimes gràcies pel vostre suport.
Així mateix, vull agrair a l'editora el fet d'haver inclòs aquest relat a la secció de "l'editora destaca".
Bé, prous lamentacions i prou d'embolicar-ho més i aquí teniu, per fi, la resolució del crim.

Salut i ENHORABONA si heu descobert (no suporto la paraula "endevinat" en aquest context) la identitat de l'assassí o assassina.

Fins la propera,

Vicenç

-----------------------------------------------------

Epíleg

La Cati caminava lentament cap al gerret quan tot d'una una veu la deturà.
-Cati, reina, la idea és bona, però no l'has acabat d'encertar.
Tots menys l'al·ludida s'escruixiren horroritzats. La morta havia parlat.
-Vir... Vir... Virgínia...
-Sí senyors, no estic morta. Cati, reina, ajuda'm, si us plau.
L'al·ludida s'encaminà cap a la seva gran amiga, que estava com paralitzada a la cadira que havia ocupat.
-No si t'entenc, eh? -s'excusà la Cati- Això del gerret ha estat... no sé, com una il·luminació. I això que de seguida he vist que no podia ser, perquè l'escaiola, si no està pintada com és el cas, és porosa i no retén els líquids... Però aleshores què? -inquirí mentre li treia la brusa del vestit i es disposava a desfer-li els torniquets que una estona abans li havia fet a cada braç.
-Ara sabràs el què.
-Així ho espero; em mata l'intriga!
-Veureu -començà a explicar la Virgínia-; aquest matí he sabut que havia desaparegut mitja ampolleta d'herbicida. Es tracta d'un herbicida líquid molt concentrat i mortal. He sospitat el pitjor, reconec que hi tinc tendència... De fet, malfiar-me m'ha ajudat moltes vegades, però mai tant com avui. Li he comentat el cas a una amiga meva que té una filla detectiu. Potser n'haureu sentit a parlar, de l'amiga, vull dir. Es diu Elionor Amarils i ha resolt un bon grapat de casos aparentment insolubles. Després d'haver-li plantejat m'ha suggerit que preparés aquest muntatge amb l'ajuda d'una dona a qui tinc per molt més que una simple amiga. És com la meva germana petita, i m'ha salvat moltes vegades d'enfonsar-me en depressions -començava ja a moure els dits de la mà-. Perdoneu-me però es que això fa un pessigolleig...
»Bé, doncs tal com us deia, hem dut a terme aquest petit espectacle. A l'hora del dinar he comprovat que no hi havia res d'anormal a l'àpat i, després de meditar-ho bé, he considerat que el sopar sí que reunia les circumstàncies idònies per dur a terme el meu assassinat.
»La Cati m'ha maquillat emblanquinant-me una mica i m'ha posat un torniquet a cada braç. El del braç dret no l'ha tensat ben bé, perquè pogués prendre els coberts o la copa amb certa tranquil·litat. Haguéssim avortat l'operació, permeteu-me aquest tipus d'expressions, si no haguéssim detectat res, absolutament res d'anormal un cop assegudes a taula. Però de seguida ens hem adonat del to misteriosament rogenc del cava de la meva copa.
»He fingit que en bevia però amb l'ajuda de la Cati l'he abocat gairebé tot -no tot per tal que en quedés una mica per ésser analitzat- al centre floral que tenia prop meu. Tothom parlava distretament i ningú se n'ha adonat. La Cati després m'ha acabat de tensar dissimuladament el torniquet del braç dret; ha fet veure que intentava allisar les arrugues de la màniga. T'he de posar un deu, reina; ha estat una actuació fulgurant.
-Gràcies, Virgínia -correspongué l'al·ludida visiblement afalagada.
-A disposar... Bé, continuo: tots teníeu el mòbil, l'oportunitat i ningú tenia coartada. Bé, la Cati s'ha enredat parlant de no sé quants milers d'euros que suposadament valia el collaret perdut...
-Ah sí, ho he dit simplement per no despertar suspicàcies. A més, em feia il·lusió entrar a formar part del joc. I com que tu, Virgínia, ets tan exagerada que per una quincalla de deu euros devies despertar mitja vall de Camprodon...
-No serà tant!
-Doncs mira -prosseguí l'altra amb tenacitat-, vas despertar els recels del Gianfranco.
-Bé, ja en parlarem, però ara acabem. L'única manera... gràcies, reina -afegí mentre la Cati li passava un mocador de paper per treure el maquillatge de la cara- Deia que l'única manera de saber qui ha estat l'assassí frustrat era trobant com havia transportat l'herbicida. Necessitava una ampolleta o alguna cosa per l'estil.
-I com ho ha fet? Si descartem el gerret de la tele...
-... queda el globus que em sentit explotar! La pretesa assassina ha abocat l'herbicida a la meva copa i quan s'anava a desfer del recipient que havia utilitzat, un globus convencional, o potser un globus d'aigua, s'ha adonat que no hi havia el foc encès i que algú baixava per les escales que comuniquen el menjador amb les habitacions. Sabia que a la cuina hi havia algú, i no se li ha acudit res més que escapar-se cap al rebedor. Allà ha inflat el globus i molt intel·ligentment se n'ha desfet de la forma més alegre possible; fent-lo petar per donar un bon ensurt.
-Tieta! M'estàs dient que...
-Sí, reina. I no t'entossudeixis a negar-ho. Cati, si us plau, pots collir els trossets del globus que hi deuen haver escampats per aquí?
-Ho intentaré, almenys.
-Amb un de sol serà suficient. A qualsevol laboratori forense ens diran si aquest globus havia contingut o no l'herbicida amb el que m'has pretès matar...
La noia es va rendir a l'evidència.
Romangué vigilada fins que hores més tard la policia se l'endugué.
Ja era de matinada, per tant, quan l'amfitriona pogué emetre un discurset a la salut del nou any. Amb la copa a les mans plena d'un Gran Reserva, proclamà ben alt:
-La vida ni és tot o res, ni és mai o sempre. És un cúmul de matisos on no hi ha dolents absoluts ni bons perfectes. Hi ha persones, cares, imatges, contrastos... l'Anna ha actuat irreflexivament, i estic segura que algun dia se'n penedirà. I li sabrà greu. I per quan ho faci, jo estaré al seu costat. Perquè és molt jove i el món, ben mirat, és del jovent.
»A l'Anna, a tots vosaltres, a tothom, Bon Any Nou. I que els vostres desitjos, no tots però sí aquells que siguin, diguem-ne, inofensius per als desitjos dels altres, se us converteixin en una realitat. Pel nou any!
La Cati llavors afegí:
-I per l'Elionor Amarils que, un cop més, l'ha encertada!

Comentaris

  • Molt adictiu[Ofensiu]
    Salva | 17-11-2005 | Valoració: 10

    Acabo de llegir tots els capítols del relat i he de confessar que m'ha encantat. El final al més pur estil Agatha Christie m'ha sorprés ja que no sospitava gens de l'asassí.Molt bo

  • Gràcies![Ofensiu]

    Moltes gràcies a tots, especialment als comentaristes, i permeteu-me alguna clarificació:

    - Certament tinc certa tendència a omplir l'escena de personatges, amb els inconvenients que això genera. Espero anar-ho corregint a poc a poc...

    - Per altra banda, el que pretenia donar a entendre i que potser sí que no ha quedat prou clar és que amb el torniquet ben collat, en Gianfranco no podia notar el pols. Llavors, "ràpidament", diu que està morta. I a partir d'aquell moment l'atenció es desvia de la pretesa difunta per discutir la causa de la mort o qui és el pretès assassí. La Virgínia, durant tot el temps que els altres estan en plena discussió, pot permetre's alguns lleugers moviments... Però bé, aixó ja és massa puntualitzar.

    Celebro molt que un relat que va començar amb un èxit tant "relatiu" (una manera bonica de dir "poca cosa"), hagi tingut al final aquesta acollida.

    Gràcies sincerament,

    Vicenç

  • Prou bé[Ofensiu]
    Linkinpark | 07-11-2004 | Valoració: 9

    El final m'has sorprés encara que al haver prous personatges, en aquest cas 5, de tant en quant mirava el primer capitol on diu qui es cadascú, perque no sé qui es qui.
    També trobo que no es pot passar mitja hora o el que sigui sense menejar-te, i com el Giafranco no s'ha donat que la Virginia no estava morta al agarra-li el pols.
    Així i tot la història està força bé.

  • Difunta poc seriosa[Ofensiu]
    Shu Hua | 29-10-2004 | Valoració: 10

    A l'estil de "Diez negritos", resulta que el mort no era tal. No em pensava que pogués ser la noia ni el globus. Jo em pensava que la copa no podia ser el veritable receptacle del verí, perquè diu que es notava a simple vista. Potser comentaria que aquest és un punt feble del relat. Per altra banda, és cert que la Virgínia està buscant alguna cosa rara i, si no veu la copa rogenca, no hi ha història.De totes maneres queda molt bé, eh?
    Em sembla un relat apassionant, aquest cop no he descobert l'assassí, intriga ben treballada i ben escrit.
    Felicitats i et torno a demanar perdó per no haver seguit els capítols d'un a un, que és el que l'autor espera. Jo mateixa, ara he començat a publicar un relat per capítols, i pensava no penjar els següents fins saber si a algú li ha interessat el començament. Som mortals: tots esperem comentaris però a tots ens fa mandra comentar. Menys tu, tu sempre tens temps per comentar i comentar bé.
    Fins el dia 20, si no hi ha canvis i podem anar-hi.
    un petó
    glòria

  • Hola![Ofensiu]
    Gorwilya | 26-10-2004 | Valoració: 9

    Fa poquet vaig acabar de llegir tots els capítols, i he pensat que faria un petit comentari, tot i que fer crítiques no se'm dóna massa bé...
    He de dir que també m'ha recordat a les novel·les de l'Agata Christie o de l'Edgar Allan Poe, ja que tots els sospitosos tenen lligams entre ells i el culpable és qui menys t'esperes.
    M'ha agradat molt, i fins al final has sapigut mantenir l'intriga, de manera que era lògic qui era el culpable, però que no ho podies saber tan facilment.

    Continua escrivint més novel·les d'aquestes que estaré encantada de poder-les llegir!

  • Un clàssic[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 17-10-2004 | Valoració: 9

    El teu relat em recorda molt les històries de l'Agatha Christie: un enreixat de personatges amb lligams familiars i un passat misteriós; un assassinat (encara que en aquest cas sigui fingit); i un final inesperat. És una fòrmula clàssica i una mica vista, però que sempre funciona.

    Està molt ben escrit (tot i que es podria polir una mica més) i és entretingut. A més, enganxa.

    Continua escrivint, que ho fas molt bé!



Valoració mitja: 9.4