UN CAMÍ PERDUT

UN CAMÍ PERDUT

Sóc un camí perdut d’aquesta vida,
la brolla esquinça el vestit del meu cor
i vaig corrent, fugint de ma follia,
esclavitzat per un dolor molt fort.

Jo he vist la flor (tot just era poncella)
créixer formosa, senzilla i radiant.
L’he vist marcir-se, fent-se ben trista i vella,
morir-se a poc a poc, sent un infant.

He vist, també, (del sol quan neix el dia)
la lluentor del seu raig resplendent.
L’he vist cap al capvespre, s’esllanguia,
envermellint el cel molt lentament.

I la rosada, tan fresca i tan brillant,
que com perletes enjoien el matí,
l’he vista, sense voler, com relliscant,
anava arribant la seva fi.

L’ocell petit, des del seu niu estant,
l’he vist alegre, cofoi i satisfet.
L’he vist caure de l’arbre, piulejant,
morir-se en un instant, tot ell desfet.

Tantes coses he vist que eren alegres,
replenes de somriures i il•lusions,
i s’han perdut en les hores darreres,
igual que es perd el so de les cançons.

Cançons de mare, cantades al bressol,
que llurs tonades recorden un passat,
i van perdent-se, quan hom es queda sol,
mirant la tomba del ser més estimat.

Sí, sóc camí perdut tot ell feréstec,
brut, endinsat enmig de la foscor,
clavant-se, ja, en mon cor fines arestes
de penes, d’enyorança i de dolor.

Tan sols una esperança m’aclapara,
i és que el camí a terme ha d’arribar.
Estic segur que allà m’espera el Pare,
això és l’únic motiu que em fa estimar.

Oh, sers vivents!, floretes que es desglossen,
part de ma vida, que formeu mon amor,
els vostres cors petits, per què no gosen?,
per què s’allunyen? Oh, cors plens de dolor!

Us manca aquesta pau que dóna vida
enmig dels desenganys i sofriments...
un gran amor que omple sense mida,
i està al nostre costat, tots els moments.

La PAU del nostre cor és el BON PARE,
Rei jardiner, que ens cuida amb sa dolçor.
L’AMOR més gran (més gran que el d’una mare),
és el de DÉU: AMOR DEL DIVÍ AMOR!

Josep Vendrell i Torres