UN CALAIX ...... I MÉS (PRIMERA PART)

Acabo d’esmorzar; m’agrada fer-ho sense presses, perquè, per a mi és el millor moment del dia. Tot està per estrenar i embolcallat de misteri. Prefereixo veure-ho així i agrair-ho d’antuvi. Millor que no pas fer fàstics o queixar-se de la rutina. Em llevo, em dutxo, em vesteixo, miro la planificació del què hi ha programat per avui. No. Agraeixo la bona dormida, i penso en el misteri que em depararà aquest jornada. Potser, misteri pugui semblar exagerat, però, és una paraula que m’agrada. L’he dita tot mirant el balcó del costat; hi ha estesos els mateixos llenços de fa dos dies...
No sóc detectiu, tan sols adjunta d’una consultoria, una API que pretén anar desperta pel món; aquest dels serveis immobiliaris és un xic enrevessat, de món. Temo que l’assumpte que ara portem entre mans, acabi sent-ho. Ens l’ha confiat un bon client que ara viu a Berlin i vol invertir. Es tracta d’una finca amb una casa antiga. Els nostres tècnics n’han fet la valoració prèvia, però, ara ens cal inspeccionar-ne l’interior per tal d’avisar el transportista que haurà de buidar el contingut.
He estat al Moianès; la finca està situada entre Castellterçol i Moià, enmig del boscam. Un lloc poc transitat, més aviat solitari. Quan aquest matí emprava la paraula misteri, respecte el que ens pot oferir el dia a dia, creia que era un parlar per parlar, ara, ja de ornada, penso que, tal vegada, hagi estat una premonició. Deixant de banda que em servirà d’informe, tinc la necessitat de posar-ho per escrit.
La casa queda protegida pel bosc; no presenta més danys dels que el temps ha pogut ocasionar; no hi ha senyals de vandalisme ni d’”ocupes”. El pany de la porta en bones condicions, m’ha estat fàcil d’obrir. A l’interior, és palès el pas dels anys pel que fa al mobiliari; antic, quadres, pols, teranyines i rates que hi han habitat. Això, a la planta baixa. Pel que fa al pis superior, no crec que a aquestes alçades, vagui la pena la visita de l’antiquari. El mobiliari de les habitacions és semblant.
A les golfes que, reconec, he pujat més que per efectivitat, per curiositat, és un altre món. Crida l’atenció un llit; un somier amb quatre potes i una vànova oberta que deixa veure els llençols, com si algú acabés de sortir del llit. Era l’únic espai sense teranyines! Uns quants quadres amuntegats, tres o quatre cadires de braços, sense seient, i, en un racó unes botes altes de pell, que deurien ser negres, ara, empolsegades.
A penes si m’hi veia, no hi havia llum i he mirat d’obrir el porticó d’una petita finestra, coberta de brutícia. I és, quan als peus de la finestra, he descobert un calaix gran, com de calaixera, tapat per un cobertor. M’he ajupit i, de sota, m’ha saltat una rata a ran de la cara. I, aquí ho hagués deixat, però, ... al contrari. L’he destapat i he entrellucat, no un munt sinó, un món ocult. Malgrat la repugnància i aprensió que sentia he continuat.
Ajudant-me del fuet que he trobat al costat de les botes, he anat aixecant algunes de les peces; em feia fàstic tocar-les amb els dits. He començat la repesca amb uns mocadors de butxaca brodats; ventalls antics decorats. Una mantellina blanca i una de negra; un missal que tenia els fulls ja com un tel i en bona part rossegades, tanmateix com les mantellines, i una pila d’estampes i recordatoris diversos. A prop, m’ha sorprès veure un dels plomalls vermells que, encara avui, llueixen les vedets. Ben plegades, calces o culots negres que, en algun moment, haurien estat la màxima expressió de l’erotisme. El xocant era la convivència de les mantellines amb aquest altre gènere... M’hagués agradat tant saber-ne més de tot plegat!
No s’acabà aquí la meva sorpresa. En una capsa dintre del calaix hi descobrí uns potets de vidre tapats amb un tap de suro. No era fàcil de distingir, amb claredat, el que hi havia a l’interior, però, juraria que eren cendres. En els taps i en un paper enganxant, quelcom d’escrit, ara il·legible i, barrejats amb les cendres, diria que s’hi veien vàries peces, possiblement, dents d’or. I, fins aquí he arribat. Ja en tenia prou! Només desitjava una bona dutxa, em sentia tan bruta!
M’ha semblat millor de col·locar el cobertor damunt el calaix, tal com l’he trobat; en estirar-lo, un estoig s’ha fet visible; quan l’he obert ha aparegut una creu gamada... l’he llençat a terra com si em cremés i he fugit.
Tot refent el camí cap a la sortida, m’he aturat a recollir la meva bossa que era a la vora de la llar de foc. Hi he vist, entre cendres, la resta del que fou un o varis esquelets.
No puc afegir-hi res més. No puc. No pas avui!!