UN CAFE I UN TAÜT, SI US PLAU.

- Un cafè i uns xurros si us plau, demanà l' Antonio tot deixant el paraigües moll a terra i l'atrotinada cartera de pell al taulell.
Es fregà les mans per entrar en calor però ni amb aquestes es tragué la desagradable sensació d'humitat. L'aire era aigua i l'aigua era freda.
Com no hi havia cap tamboret buit restà de peu a la barra mentre empenyia les serradures del terra amb els peus. El cafè no trigà gaire i mentre s'hi afegia sucre de canya del pot que hi havia més a l'abast sentí com un terrabastall.
El passadís que quedava entre el taulell i la paret era estret, ben just hi cabien 2 persones. Al final del local, en uns 3 metres si fa no fa, una porta donava a l'escala de veïns, des de la qual se sentien els cops, i fregadissa de peus. La gent mirava cap a la porta amb curiositat, d'ella sortí un home amb vestit i corbata negres i camisa blanca que s'arrecerà contra la paret per deixar pas a la comitiva que baixava per l'escala.
L'escena era tant grotesca que la gent es quedà palplantada en silenci mentre a la radio sonava " For once in my life" de l' Steve Wonder.

El taüt era gran, de fusta de roure i acabats daurats. Feia olor de nou… com no per altre banda… tot i que el factor novetat no deu tenir gaire atractiu ja que són aquesta mena de coses que no deuen fer gaire il·lusió d' estrenar…
L' Antonio no podia anar ni endavant ni endarrera mentre els 4 forçuts passaven amb la caixa, que deuria pesar lo seu, a jutjar per l' expressió de les seves cares. És clar que, en situacions com aquestes ves a saber si no era per el mateix dolor…. Bé com deia, fos com fos, l' Antonio amb la tasseta entre els dits i la porcellana entre els llavis, sentí com l'embalum de gent que passava darrera seu amb caixa inclosa l'empenyia cap al taulell. Li regalimà una mica de cafè per la barbeta tot intentant deixar de beure i s'agafà a la fusta per tal de no perdre l' equilibri.

- Me cago en dena…. - començà a barbotejar mig girant-se de gairell.-
- Una mica de respecte senyor…. No li sembla? - Li respongué l'home que havia aguantat la porta i ara anava darrera de tot.
- Respecte? Això és el que haurien de tenir vostès per la gent que estem aquí esmorzant , respecte !
La senyora del seu costat s'arreglà els cabells amb un gest mecànic, doncs ni una ventada de 120 km li hagués pogut moure ni un de tant acartronats que els duia, i tragué el moneder amb intenció de pagar. Estava blanca, més aviat lívida.
Una senyora que encenia un cigarret una mica més enllà digué:
- I ara! Ves! Per algun lloc hauran de passar… no voldrà pas que el llencin per la finestra….
- Verge santíssima! Digué la dona dels cabells de cartró- on anirem a parar….
- Ja ho pot ben dir senyora …. avui en dia ja no es respecta ni el dolor ni les formes ni res, s'està perdent tot… - digué el senyor que havia aguantat la porta.
- Doncs vagin amb compte no perdin també en aquest que ja no podria tornar sol a casa…. Marcel cobra'm que ja se m'ha passat la gana, té collons començà el dia veien fiambres enlloc de magdalenes…
La senyora dels cabells esculpits s'atansà més al cambrer i li preguntà baixet si sabia qui era el difunt. Aquest (el cambrer, vull dir, no el difunt) comença a comptar amb els dit com si anés descartant possibilitats entre els veïns de l'escala i contestà amb to sorneguer i el to gens baixet:

- A veure aquest matí han baixat a primera hora el Sr. Enric i senyora amb el cistell cap al mercat, els nens de la Sra. Angelina també, és clar que aquest no poden ser perquè la caixa és gran i marró…. En el primer hi ha llogaters nous , hi deuen viure un grapat però no els conec gaire…. Encara que em sembla que treballen de nit… no se si m'entén…

En aquestes la senyora ja baixava del tamboret i mirava a banda i banda, somrient amb diplomàcia mentre s'enrecordava de tots els parents del Marcel que no l' havien ensenyat ni modos ni discreció ni res de res, definitivament hi havia gent que no sabia anar pel mon….
Li deixà unes monedes damunt el vidre que aguantava les pastes i se'n anà a poc a poc.
En Marcel veient que la senyora se'n desentenia de la pregunta se la mirà amb ràbia i digué:
- A veure si es pensa que tinc infrarojos als ulls per mirar a través de les caixes!!! Doncs bé que hauré d'anar comptant no?.

La comitiva del taüt continuava de peu a la porta del cafè, ja que hi havia problemes per entrar-lo al cotxe . I com sempre passa en aquests casos tothom va donant idees i tot plegat és un merder i un mareig per els qui ho han de fer.
Al final alguna ment il·luminada decidí baixar la caixa a terra i avançar uns metres el cotxe per tal de tenir més espai. Arribats en aquest punt, tothom mirava: els veïns, els botiguers que donaven el canvi, els clients que l'esperaven amb la mà parada i els ulls a la finestra, els nens que corrien pel carrer com si amb ells no hi anés, i les iaies que passaven i pensaven: un altre … i a veure qui serà el proper…

El cafè s'anà buidant, tot i que la pintoresca i tensa escena que s'havia format a dins s'havia transformat en un espectacle a fora, ja ningú tenia ganes de continuar menjant xurros i tots anaren esquitllant-se pels racons, Alguns tot tocant la fusta de la barra amb posat supersticiós. Hi ha gestos que tranquil·litzen estúpidament l'inconscient..

Independentment de les creences religioses de cadascú tots sabem que estem de pas, i que el fet de tenir bitllet no garanteix la llargada del viatge.

La creença en deus ens pot proporcionar una sensació de benestar i tranquil·litat quan anem al canyet. Els partidaris de l'ateisme, poder patiran o tant se'ls hi en donarà en funció de la idiosincràsia de cadascú.
Per a tots però, la visió de la mort a frec de cames fa pensar, en la fugacitat del temps i les pròpies vides més o menys aprofitades, en el futur i els seus somnis i poder en massa coses que fan nosa i que no haguessin passat pel cap davant del cafè de bon matí.