Un cafè calent

Entrà al bar i anà directament a la barra. Va demanar un cafè mentre repassava les trucades perdudes al mòbil. Necessitava relaxar-se. Estava eufòric però a la vegada tens, estava sent un dia dur de pelar i un cafè calent li aniria bé. Deixà el mòbil, agafà la tassa, i al alçar la vista topà amb el mirall de darrere la barra des d'on es podia veure tot l'establiment. Es va quedar amb la tassa a mig camí, amb la boca oberta, embadalit amb el què veia uns metres darrera seu. Estava asseguda a una taula tocant la vidriera que donava al carrer, sola, cafè, croissant i diari. Era preciosa, amb aspecte de dona dura i resolta però a la vegada amb unes espatlles arrodonides i uns llavis molsuts que transmetien dolçor i caliu. La va estar mirant una bona estona, absort, despreocupat del cafè que s'estava refredant. Deixà la tassa i es girà discretament per observar-la amb més detall. Duia una brusa una mica ajustada que insinuava uns pits en la seva justa mida –un parell de caramels deliciosos– i una faldilla volada que dibuixava prou bé unes cuixes i malucs molls i plaents, un niu on deixar-se anar. Les cames, esveltes, l'una sobre l'altra, reclamaven una intervenció tàctil i urgent. De cop ella alçà la vista al sentir-se observada i ell, decobert, tornà rapidament a la seva tassa mirant-la fixament com si d'aquesta manera ella no el pugues veure. Els seus ulls l'havien travessat com dos meteorits ardents, i ara ell no sabia on posar-se amb aquells dos forats tan evidents; tenia la sensació que tot el bar se n'havia adonat. Un dia o un altre hauria de posar fi a la seva excessiva timidesa, es lamentà. Atordit, no es treia del cap aquells ulls, la boca de maduixa, les espatlles, els pits, les cuixes i el què s'hi amaga al final del camí, allí on es troben totes dues. Què donaria per ser capaç d'apropar-s'hi i dir-li sense embuts tot allò que tenia bullint al cap i a l'entrecuix! Què donaria per vencer la seva timidesa estúpida! Amb el cafè encara intacte s'atreví a dirigir de nou la mirada cap el mirall, just per arribar a veure com ella, amb picardia i un punt de malícia, apartava la seva. Aquesta vegada ella no el va traspassar amb la mirada, el va convidar, o al menys així ho va entendre ell. I al moment va resoldre que aquell era el dia; que la vida només en són quatre i que ja no en deixava passar ni un més. Era ara o mai. Es proveí del valor necessari, va donar mitja volta i s'encaminà capa la seva taula. De cop, com un miracle, es sentia segur; podia aconseguir el què vulgues. I sabia molt bé el què volia. La sang li bullia.
– Disculpa l'atreviment, fa estona que et miro i no sé ben bé com dir-t'ho però... tu faries l'amor amb mi?
– Te l'estic fent. El què passa és que tu no estàs per la labor.
– No, va, t'ho dic seriosament. Tu te n'aniries al llit amb mi?
– És una pregunta o una proposta?
– No se'm nota a la cara?
– Sí. I et responc: al llit o allí on sigui. I ara. Tinc el cotxe a un aparcament privat aquí a dues passes. Et sembla?
No van haver-hi més paraules. Van sortir del bar i dues portes més enllà entraven al aparcament. Ja a l'ascensor, ell, impacient però delicat, li acaricià les galtes, li passà els dits pels llavis, va anar baixant les mans de les espatlles als braços, després a la cintura, i passant les mans a les natges la va prémer amb força, pelvis contra pelvis, mirant-la fixament als ulls. Mentre, ella, li agafava la cara amb les dues mans i li mossegava els llavis mentre movia cadenciosament els malucs per tal de notar i gaudir la duresa del desig que ell mostrava frec a frec. L'ascensor va arribar a port, s'obriren les portes i ella li agafà la mà i l'estirà furtivament i en silenci camí del cotxe. Feromones i testosterona omplien l'aire del soterrani buit i fosc; no semblava que hi hagués ningú més, però si hi havia algú altre tant era, el què anava a succeir era inevitable. Un cop dins del cotxe, a l'asseient del darrera, va començar el què ell moments abans havia estat somiant i ara finalment es feia realitat. Li va desbotonar la brusa deixant els pits, els mugrons i les espatlles a l'abast de la seva boca i l'anà besant amb fruïció, melic avall, mentre ella es treia la faldilla. Li faltaven mans per a abastir aquell cos calent, humit i tremolós, desitjós de ser posseït, devorat; i l'acariciava amb delit com si la fi del món fos imminent. Li besà els pits, el ventre, els malucs, les cuixes, fins a trobar la flor rosada, oberta i sucosa, esperant la llengua que ell no va escatimar gens. De nou els pits, la boca, el clatell, les orelles, les galtes, els llavis, el coll... al mateix temps que les pelvis ja s'havien ensamblat –mascle i femella– en un frec ardent transpirant desig i passió per tots els porus.

No tenia consciència de quan temps havia passat quan tornà a alçar la vista cap el mirall però la taula era buida, ella ja no hi era. Es disposà a veure el cafè d'una vegada, però no, estava ja més que fred. Imbevible. Va pagar el compte i va sortir del bar maleint la seva timidesa. Realment estava sent un dia molt dur.