UN BRINDIS?

És mitja tarda d’un ventós i fred dilluns de gener. A la barra del bar, m’assec a l’únic tamboret lliure. Al del costat hi ha un jove, desconegut, que sosté amb indolència una copa de cava. De tant en tant fa un xarrup. Se’l veu abstret i amb la mirada perduda. Si, com avui és el cas, no tinc a la vora cap conegut amb qui poder parlar, solc esguardar les persones del voltant i observar el seu comportament relacional. És un bon exercici per poder conèixer aspectes interessants de la condició humana.

He notat un parell de copets al braç. M’he girat i la seva mirada fins ara perduda, s’ha creuat amb la meva i em pregunta... —Un brindis? Apropa la seva copa de cava a la meva cervesa... —Un brindis, per què? —Ja sóc doctor, em diu amb cara de satisfacció. —Ah! Molt bé, enhorabona! I, per cert... Doctor en què? —En medicina, és clar, respon sorprès i amb un posat com si l’hagués menyspreat. —És que també podies ser doctor en geologia, doctor en arquitectura, etc. li he aclarit. —Te’ns raó, disculpa’m!

De tot el que m’ha explicat no he entès res. Deia coses de caire tècnic, coses de metges. Jo senzillament l’he escoltat mentre acabava de beure’m la canya. El noi estava tant content i satisfet, que m’ha sabut greu tallar-lo. Tot s’acaba. La gerra de cervesa s’ha buidat i la conversa, de fet monòleg, ha arribat a la seva fi. M’he acomiadat... —Bé, noi, me n’alegro per tu i que tinguis molta sort! —Gràcies, moltes gràcies! Un somriure franc ha acompanyat aquestes paraules.

Ha amainat el vent i ara, al sortit del bar, comença a plovisquejar. No fa tant fred. La pluja de ponent ha suavitzat la temperatura. Repasso mentalment l’escena: un jove i nou metge, pletòric d’orgull, emocionat i satisfet, que vol, i que necessita, compartir aquest moment de felicitat amb els seus. Però els seus no hi són. Ni companys, ni amics ni familiars. Només troba un estrany, un desconegut, assegut al tamboret del costat a la barra d’un bar, que no fa res més que escoltar-lo, cosa que el noi li agraeix. La tarda, clara i lluminosa, d’un ventós i fred dilluns de gener, s’ha tornat de sobte, en una tarda grisa, fosca, apagada i trista... Com la solitud no volguda.