Un bon pallasso

Un relat de: SomriureXsobreviure

Sóc un pallasso. Quan dic un pallasso no em refereixo a una persona una mica inútil, sóc un pallasso de professió.
Sí... un pallasso de professió... i només per una raó.
Un bon dia, ja fa uns quants anys, em vaig despertar al meu
apartament, en un poblet de costa, i vaig preparar-me l'esmorzar, com cada dia.
Vaig agafar el diari de sobre la taula ja que la meva mare l'havia anat a comprar com de costum -només en època de vacances!- i vaig obrir-lo. Aquell matí semblava ser com tots els d'aquelles vacances, però ben aviat em vaig adonar que seria molt diferent.
A la portada hi sortia alguna cosa de política, però com que allò no m'interessava gens, vaig buscar la pàgina següent.
Aquell matí, que en principi semblava de relax i tranquil·litat absoluta, va ser en realitat un dels pitjors que recordo de la meva vida. Em vaig assabentar que cada dia milers i milers de persones de diferents països del nostre (estimat) planeta moria a causa de la fam; o com ara a Bòsnia, per una guerra que ara, després de 10 anys, el país no s'acaba de recuperar.
El diari destacava una fotografia; una família enmig d'una guerra:
se'ls notava una amarga tristor a les cares, perquè un o més familiars seus havien estat metrallats per un soldat davant seu mateix.
Una nena d'uns set anys plorava i, al seu costat, la seva mare intentava consolar-la encara amb llàgrimes als seus petits ulls.
Aquell matí vaig saber que la meva vida canviaria totalment per sempre més, d'alguna manera vaig saber que jo també canviaria amb ella. Vaig adonar-me que no podia estar a casa assegut al sofà mentre passava tot això al món i jo no feia res per aquesta pobra gent.
Volia fer-hi alguna cosa, encara que fos perillós, encara que hagués de jugar-m'hi la vida.... Volia que aquella gent no estigués tan trista.
Així que vaig agafar una vella maleta que el meu pare tenia guardada al traster i vaig dir als pares que marxava un temporada. Vaig agafar el cotxe que tenia aparcat molt a prop de casa i vaig fer ruta cap a una botiga de
disfresses.
Allà hi vaig comprar un nas vermell de plàstic, d'aquells que duen els pallassos, unes quantes bosses de globus i unes pintures per a la cara.
Després vaig anar directament a una agència de viatges i vaig comprar un bitllet d'avió molt barat per poder volar a aquell país i poder fer riure a aquella pobre gent que havia vist fotografiada al diari de la mare.

Volia ensenyar-los què és un pallasso. Un simple pallasso. Que encara que als nens d'aquí, al nostre primer món, els pot semblar una estupidesa i prefereixen jugar a les vídeo consoles de moda, jo estava segur que aquells que segurament no havien vist un pallasso
en la seva vida, ni tampoc un simple globus de plàstic de
colors diferents, podrien per uns instants somriure una mica i oblidar-se de tot el què els estava passant.
Des de la meva primera expedició en aquell país tan llunyà de la nostra Catalunya, vaig decidir que estaria temporades al meu poble natal treballant de valent a la meva empresa per poder
fer diners i aniria tornant a països on em necessitessin.
M'he jugat moltes vegades la vida, però no me'n penedeixo de cap d'elles.
El que més feliç em fa és veure com la gent riu!!!

Comentaris

  • un relat ple d'idealisme[Ofensiu]
    iong txon | 28-08-2005 | Valoració: 9

    Podria dir que no toca de peus a terra, però això seria un excés de realisme per part meva.

    En tot cas un bonic homenatge als Pallassos sense fronteres. No es pot negar que fer riure els altres, per a qui té el do de saber-ne, és una bona manera d'estimar.

    Segueix escrivint força!