Un bocí del no-res.

Un relat de: ricardet

La brisa cobria els cossos nus d’una parella que feia l’amor acaronada per la bromera a la vora del mar infinit i blau del capvespre.

Sota terra els cadàvers consumien el seu escàs temps. Feia fred i la humitat els feia bellugar-se sense moure’s del lloc on jeien. L’aire era viciat i irrespirable. Al fons una llum tènue deixava entreveure una figura fosca que escrutava els cossos morts. Semblava una al·legoria medieval de la mort i era això: un esquelet un blanc fosforescent cobert per un hàbit de penitent negre amb caputxa. Recordava la dansa de la mort de la pesta negra. Assenyalava un a un tots els que anirien a agafar la lúgubre corda. Els apuntava amb l’índex dret descarnat d’un blanc corrupte i la víctima se sentia atreta al lloc que tenia destinat. Ja sols hi mancava jo. Mentre estenia el dit cap a mi li vaig veure la cara. La calavera solament tenia dos ulls. Sense nas, orelles, boca, llavis o dents, dos coneguts ulls. Els meus. Aterrit vaig posar-me les mans a la cara. En lloc d’ulls tenia dos forats per on eixia sang coagulada seca i negra. Aleshores, va dir-me:

- Sempre he tingut els teus ulls. Per això sempre he pogut buscar-te i he seguit els teus passos. Ja no estaràs mai més amb ella vora la mar mentre feu l’amor nus. Vas a un lloc on els cucs et menjaran la carn, el cor i el cervell. A la teua estimada no la veuràs ni en somnis perquè seràs un bocí del no-res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: