Un bassal de possibilitats

Era tard, el rumor de les veus sospitoses es fonia en el silenci i l'ombra perseguia cada detall del seu caminar. L'home es sentia esgotat, com si el món li hagués xuclat fins al darrer bocí d'esperança i tan sols n'hagués deixat les despulles del seu cos, les quals, vàcues i anodines, s'arrossegaven sinistrament entre les fulles seques i els xiprers de tardor.

No es sentia motivat a fer-ho, però els llargs anys d'ensinistrament l'havien convertit en una màquina de la monotonia i la quotidianitat, de manera que va seguir avançant feixugament sobre els dos peus que des de sempre l'havien suportat. Més enllà del camí l'esperava una escena per ell aleshores tètrica, inoportuna, constituïda per un retrat de la decepció i una imatge del fracàs. És per això que implorava no haver de tornar a casa, fugir o esvair-se o fondre's en un mar de consciències desaparegudes. Tanmateix, i fins i tot en aquella nit que apareixia com la pitjor de totes, ell continuava endavant, empès per una força des de sempre coneguda i malgrat tot desconeguda, ja que mai no havia entès la seva procedència. Què podia significar el dia a dia, quan aquest no es molestava a oferir cap satisfacció?
Això es preguntava. Però potser només pel fet de preguntar-s'ho ja atorgava certa rellevància al futur, tal com si demostrés no ser capaç de dissimular el seu interès per ell.

Un indigent estirat llastimosament sobre un banc es lamentava en gemecs, llargs i moribunds, que finien amb una tènue pertorbació de l'aire, el qual al seu torn es balancejava plàcidament entre fileres de xiprers i la gèlida llum de la lluna. L'home avançava curosament a través d'aquest quadre, per moments tractant de no desentonar-hi, per altres desitjant, gairebé inclinant-se a fer-ho. El so de les seves botes al remoure les pedres del camí li recordava que era viu, i es sorprenia a si mateix quan descobria que no sabia com reaccionar exactament davant aquella contingència.

Aleshores, en un instant indeterminat del seu retorn cap a un llit bla i suau i una llar a voltes acollidora -perduda i desesperada-, el cruixir de les pedres s'aturava per donar lloc a l'esquitx d'un bassal al ser trepitjat, encara que aquest tan sols durava una passa, que era el que trigava l'home a adonar-se de la nova situació i aturar-se. Al fer-ho, de sobte curiós, també abaixava la mirada, després d'haver-la tingut durant molta estona perduda en el buit, i observava. Observava una bassa, prou llarga com per obstaculitzar-li el pas, que s'estenia al seu davant a banda i banda, i si bé en les seves vores era de ridícula profunditat, en el seu centre la magnitud d'aquesta resultava amagada per una foscor preocupant.
Evidentment, al bell mig del camí no podia haver nascut una bassa de profunditat perillosa, o almenys això havia raonat l'home. Aquest raonament no obstant, no s'havia atrevit a creuar-la, i havia restat emmudit i immòbil davant l'aigua, observant atordit la seva silueta reflectida. Poc després havia arribat a la conclusió, la qual potser obviable per la resta dels mortals, de que aquella silueta no només era igual i idèntica a ell, sinó que era simplement ell mateix, i cada sentiment que expressava era també seu.
Quan els ulls del bassal ploriquejaven de derrota, per exemple, eren els seus ulls els qui perdien llàgrimes. O quan el somriure de l'home del bassal es trencava, com un vas de vidre que cau al terra i es fragmenta en infinits trossos, era el somriure de l'home el que es feia miques, desfigurava i desfeia. O també, quan la ment de l'home del bassal imaginava, especulava i creava, aleshores era la imaginació de l'home la que treballava.

Quelcom va canviar llavors. La silueta del bassal es va rebel·lar, per ventura tipa de tanta aflicció, i va començar a moure's per ella mateixa. Seguia essent l'home, per bé que ja no estava lligada a les seves decisions. Ara era el futur, el futur de l'home, i com que el futur no està escrit i és susceptible d'infinites interpretacions, la silueta podia interpretar el que li vingués de gust. Així és que va començar a interpretar.
Mentrestant, l'home contemplava des de fora del bassal, com un espectador davant d'una pantalla de cinema, exteriorment i incapaç d'intervenir en el curs dels esdeveniments. Tanmateix, no era només això, sinó que era també com un espectador concret, l'espectador que presencia l'estrena d'una pel·lícula sobre la seva vida, la seva biografia. I encara era més, ja que no es tractava d'una biografia retrospectiva, vista des del futur i cap al passat, ans era tot el contrari, era una vista clarivident des del passat en direcció al futur.

Però el futur, com s'ha dit, podia esdevenir de tantes maneres diferents com àtoms hi ha a l'univers, fins i tot més, i la ment de l'home era massa finita com per abastar tantes possibilitats. Així és que l'home, des del primer moment atent -moment en què havia sortit de l'estat d'encantament en què el mantenia la pena-, va contemplar amb interès tots aquells futurs possibles, amb la minuciositat de l'examinador més minuciós. Cada futur era una vida, una vida que ell podia viure i patir, una vida on morir algun dia. Cada futur era una alternativa que ell podia experimentar.

I la silueta, en un moment donat va dir: "decideix", "escull", "mulla't".

A l'home el va atraure la idea, i s'hi va aferrar amb un nivell d'intensitat que feia temps que no havia aconseguit concentrar. De manera que l'home va decidir, va escollir, va mullar-se. Va continuar examinant la immensitat de futurs que volaven al seu davant, i en un altre moment donat va fixar-se en un de concret, i el va perseguir i empaitar fins a atrapar-lo. Després de fer això el va estudiar amb atenció, disseccionant cada element, per més ínfim que fos, que el formava. Li va donar mil voltes en mil direccions diferents, fins que podia recitar-lo de memòria instant per instant. Va acabar quan es va adonar que ja n'estava convençut.
En un inici el va sorprendre la seva decisió, per bé que de seguida tots els dubtes es van evaporar. SÍ, va afirmar amb una rotunditat que gairebé el va espantar. Aquell era el futur que volia per ell, per ell i per ningú més.

Després d'això la silueta va desaparèixer. O sigui, tan sols va quedar-ne aquella reflexió de l'home que era poc més que un simple mirall, freda i gens imaginativa. I d'aquesta experiència, a l'home tan sols li'n va restar el record del futur que havia escollit, malgrat que "tan sols" és una expressió un tant incorrecte, ja que l'home aleshores ho tenia tot. Tenia el passat, tenia el futur, i tan sols li mancava la peça que connectava aquests dos estats temporals, el present. Necessitava d'aquest últim per enllaçar el passat que ja tenia amb el futur que desitjava. De manera que no li quedaria més remei que viure el present, i viure'l de la forma adequada.
Quin remei, va reflexionar l'home ja més ufanosament, mentre prenia una pedra del terra i la llançava amb suavitat sobre la bassa, bo i desfent la imatge que allí tenia d'ell mateix. L'home va endinsar-se en la bassa i va sortir-ne, satisfet al comprovar que la seva profunditat no era de més d'un dit. Finalment, va reprendre la senda cap a casa, cap a un llit bla i suau i una llar a voltes acollidora, i ben aviat qui sap què més. Bé, certament ell sí que ho sabia. Sort que ho sabia.