Un banc qualsevol

Feia fred. Estàvem cansats, suats i amb ganes de descansar. Però tot això no importava, eren coses ínfimes comparades amb la necessitat que teníem de veure'ns. En un banc qualsevol, d'un parc qualsevol els dos xerràvem i rèiem i ens explicàvem les nostres penes. Veiem passar el temps volant per davant nostre, però això tampoc importava. Aquell banc ens servia de refugi, allà desconnectàvem de tot per un instant. En aquella bombolla els sentiments i les sensacions sortien a flor de pell i érem incapaços de fer-los tornar a entrar. De sobte una abraçada, de sobte una carícia, de sobte un petó... de sobte la felicitat ens envaïa, de sobte de la panxa sortia un pessigolleig ja existent però que aflorava al entrar en contacte els nostres llavis...
Sembla que aquesta bombolla encara aguanta i que no te ganes de sortir volant, està a gust amb nosaltres, se sent còmode, se sent simplement bé. El més sorprenent de tot això és que aquesta bombolla cada cop és més gran, cada cop brilla més i cada cop serà més difícil de trencar. Tothom diu que això és normal i que els principis sempre són meravellosos, i jo em pregunto, per què no pot durar el principi?
La bombolla no pot seguir i fer-se tan forta que no es pugui trencar mai? Aquest sentiment que poc a poc es va anar forjant en un banc qualsevol d'un parc qualsevol sembla que no tingui final.