"Un Bambi políticament correcte", relat sortosament frustrat (i SHS 193 al 198).

Sí, el cinema "El Barco" era prop de "La Guineueta", però el barri on vaig néixer i vaig viure-hi durant molts anys, era el de "Porta". Vivia al costat de la Plaça Virrei Amat i tenia molt a prop altres cinemes que també ja han desaparegut, el "Victòria","L'Àstor", el "Virrei Amat"...També hi anàvem molt sovint tota la família, perquè el cinema sempre ens havia agradat molt.
Actualment ja no visc en aquest barri, però continuo tenint-t'hi el pis.De moment no el volia llogar, m'agradava anar-hi de tant a treure la pols mentre observava mil records, però finalment ho vaig haver de fer perquè ja m'hi havien entrat lladres en dues ocasions. Tenir un pis buit en aquest moment, és molt arriscat, no solament pels lladres, sinó també pels okupes.

Es clar que sí, que visitaré la teva pàgina, però he volgut contestar-te avui perquè —mira quines casualitats!— aquest vespre,a les deu, a TVE 2, tornen a reposar Apocalypse Now. Què té això de particular? Doncs que l'única vegada que he estat en un cine de La Guineueta, que pel que contes deu ser el teu barri, va ser una nit del 1979 o el 80 i feien aquesta pel·lícula. Crec que el cine era el Paladium, força gran, i suposo que la meva dona i jo vam decidir d'anar-hi perquè en cines d'estrena més cèntrics ja l'havien tret de cartellera.
Jo sóc de l'Esquerra de l'Eixample, molt a prop de l'Hospital Clínic, tot i que fa uns anys que visc a València i només pujo a Barcelona cada dos o tres mesos per netejar el pis i veure els amics.

Jo el cinema "Iris" no l'he conegut, devíem viure en barris allunyats. El cinema " Barco" era al costat de la plaça Llucmajor, molt a prop de casa meva.
L'any 2013 li vaig dedicar un relat " CINEMA DE BARRI". Si algun dia et ve de gust visitar la meva pàgina, el podràs llegir.

Com que no tinc fills ni nebots, em falta informació de primera mà sobre la violència que hi pugui haver en el cine que veuen els infants d'ara o en els videojocs a què dediquen tant de temps, segons que diuen. En canvi, sí que recordo el cine bèlic i de l'oest que consumíem àvidament els nens —les nenes preferíeu altres gèneres—, on els japonesos i els pells-roges morien a dotzenes, sense que això ens provoqués el més mínim malestar. I em pregunto si no és pitjor aquesta indiferència davant la mort violenta d'éssers humans, encara que ens els presentessin com "els dolents", que no pas l'empatia vers el patiment dels personatges de Disney, fossin humans o animalons humanitzats, amb un dolor contingut que acabava en plorera.

M'han parlat d'altres cines que feien "varietés", però jo l'únic que recordo és l'Iris, al carrer València entre Muntaner i Aribau, desaparegut en la dècada dels seixanta, com tants d'altres. A banda de les dues pel·lícules i el NoDo, de vegades algun documental, alguna del Chaplin o del Semon (en "Jaimito") o una de Tom i Jerry. A més de les varietés, és clar.

M'ha agradat molt el teu relat, m'ha fet recordar el temps de la infantesa i tot el dolor que vaig sentir en veure la pel.lícula "Bambi" o moltres d'altres de dibuixos animats que també tenien una càrrega important de crueltat. A vegades els fills em diuen que no permeti que els néts vegin pel.lícules violentes actuals, i jo em pregunto si en aquelles pel.lícules de dibuixos, no n'hi havia encara més,de violència, encoberta, és clar, per un món de fantasia.
Dius que podies obtenir entrades gratuïtes, jo també en podia aconseguir gràcies al cartell publicitari que la meva mare penjava a les ventalles de la seva botiga, i no solament eren pel.lícules el que podia veure, també podia gaudir de les "varietés" que feien a continuació. Un munt d'artistes dels que actuaren en el cinema on jo anava amb la família, el cinema "Barco", després s'han fet famosos.
Rep una salutació cordial,ha estat molt agradable poder recordar temps passats.

brins

No sé quina deu ser la pel·lícula que et va fer plorar tant. No et faig tan jove com per haver vist, de petit, alguna de la saga Toy Story.
He llegit que els germans Grimm ja havien rebaixat, en els seus contes, la violència de les rondalles populars en què es van inspirar. I Walt Disney també la va rebaixar, en relació als contes dels Grimm. El que passa és que una cosa és llegir una narració, i haver d'imaginar-se els personatges i les situacions, i una altra és veure-ho en imatges i sentir parlar els personatges, tot plegat amanit amb una música que encara subratlla el dramatisme de molts moments.

Jo no sé que hi ha a la teva imaginació i que hi ha de real en el que expliques. No he vist "Bambi", he vist poques pel·lícules de W. Disney.
Només recordo que de molt petit en vaig veure una on el protagonista anava amb una diligència cap a un parc d'atraccions on era clar que li esperava la mort. Mai he sentit tanta angoixa a un cine, mai he plorat tant. Aquestes pel·lícules ja no em van interessar mai més.
Això de Disney per a nens petits, potser ho hauríem de revisar.