"Un Bambi políticament correcte", relat sortosament frustrat (i SHS 193 al 198).

Un relat de: Joan Colom
En les biblioteques públiques de València és freqüent trobar, prop de l'entrada, piles de llibres a disposició de qui vulgui endur-se'ls, de vegades esporgats del fons de la pròpia biblioteca o, més sovint, procedents de donacions de particulars. Avui, a la biblioteca municipal on acostumo a anar els matins per connectar-me a Internet, hi havia una quantitat considerable de contes il·lustrats basats en pel·lícules de Walt Disney, i no he pogut resistir la tentació d'agafar el de Bambi.

La pel·lícula, estrenada a Espanya en 1950, quan jo tenia tres anys, està lligada als meus primers records, un record traumàtic en aquest cas. La meva família no podia permetre's anar a cinemes d'estrena, tret que hi projectessin films de la productora i distribuidora RKO Ràdio Films, que era precisament qui tenia l'exclusiva dels Estudis Disney. Que potser les exhibicions d'aquesta casa eren més barates? No, no era aquest el motiu, sinó el fet que el meu avi patern treballava en les oficines a Barcelona de la RKO, en el Passeig de Gràcia a tocar del xamfrà amb Mallorca, i que de tant en tant li tocava controlar el taquillatge d'alguna sala exhibidora —dit d'altre manera, vigilar que el cine no declarés a RKO un nombre d'entrades venudes inferior al real. En aquestes circumstàncies, la meva mare i jo entràvem sense pagar, quan la pel·lícula era a punt de començar i ja no hi havia cua: el meu avi li ho demanava a la taquillera i aquesta devia de tenir la recomanació de l'empresa de no indisposar-se amb els inspectors de les distribuidores. Així va ser com vaig poder veure Bambi, Blancaneus i els set nans, La Ventafocs, Peter Pan i Alícia al País de les Meravelles. Tornant a Bambi, que és la que ara m'interessa, la vam veure en el desaparegut cine Fantasio del Passeig de Gràcia, just davant de la RKO. Sembla que, quan els caçadors li maten la mare al protagonista, vaig arrencar a plorar, desconsolat, i no devia d'haver indicis que anés a parar perquè els espectadors van començar a protestar i la meva mare no va tenir més remei que agafar-me i marxar. Jo ja no sé si conservo records directes del fet, com he suggerit abans, però, fins i tot admetent que sí, suposo que deuen d'haver estat força mediatitzats per les moltes vegades que havia escoltat a la mare referir l'anècdota a tercers.

A Walt Disney se l'ha acusat de sàdic, entre moltes altres coses, per la presència de constants argumentals poc adequades a la mentalitat infantil, com la humiliació, el dolor i la mort, però potser se n'ha fet un gra massa. Si les seves pel·lícules tenen missatge, aquest és sens dubte conservador: maniqueisme, exaltació del líder, de l'amor romàntic i de la família, on els rols de gènere són els tradicionals, justificats per extrapolació directa des del món animal, però en això el seu cine no diferia del 90% de la producció de Hollywood a l'època. Molt pitjor ha estat la homologació progre d'allò políticament correcte que, de trenta anys ençà, ens ha empès a una subtil autocensura que no sols afecta les nostres opinions sinó el vocabulari amb què les expressem. En l'àmbit de la literatura infantil l'assoliment de la correcció política ha estat acompanyada molts cops per la "desdramatització" del contingut narratiu, donant lloc a autèntics bunyols. Aquesta infàmia no ha perdonat ni els clàssics de la faula i el conte, com La Fontaine, Perrault, els Grimm o Andersen, dels quals s'han editat versions asèptiques i edulcorades que farien morir de vergonya els seus autors, si tinguessin la mala pensada de tornar a la vida. Bambi no és de cap dels esmentats però és igualment condemnable el que han fet amb la història els responsables del conte il·lustrat de què us parlava a l'inici. Ni més ni menys que n'han eliminat tota referència a la mort de la mare, per tal que els petits lectors, pobrets, no se sentissin aclaparats pel dolor del protagonista. Després de l'incendi del bosc, simplement s'obre un parèntesi d'anys, transcorregut el qual la flora ha revifat, els animalons tornen a campar, Bambi s'ha fet gran, l'anomenen el Príncep del Bosc i ha constituït la seva pròpia família, perquè la companya li ha donat dos nous Bambis. Un autèntic happy end, el d'aquest quadern de la col·lecció Disney de l'Editorial Everest, publicat en 1998.



Així de polidet tenia aquest —diguem-ne— relat quan, abans d'enviar-lo a Relats en Català, se m'ha ocorregut fer-ne una fullejada ràpida. De pasta de moniato, m'he quedat: la mort de la mare sí que hi figurava, tot i que més el·lípticament que a la pel·lícula. Que enlloc no aparegués la imatge de la mare abatuda pels caçadors i que només en les paraules del Rei del Bosc al seu fill Bambi se'ns informés que l'home se l'havia enduta, sens dubte haurà contribuït a que aquest episodi se m'hagués passat per alt. Però ni tan sols tinc dret a aquesta disculpa, perquè ha estat l'examen del final allò que m'ha decantat a creure que era davant d'un d'aquells casos flagrants de manipulació de la història narrada, i això ha estat possible per una idea preconcebuda —i errònia— que tenia sobre l'argument original: que la irrupció dels caçadors i la mort de la mare de Bambi eren l'últim episodi significatiu i, per tant, posterior a l'incendi del bosc; així doncs, si en el quadern sospitós l'incendi era l'últim, això només podia representar que la mort de la mare havia estat escamotejada.

Tot i no quedar tan rodó com si en el quadern de Disney s'hagués perpetrat realment l'omissió que jo denunciava, he decidit tirar endavant el relat, que ara inclou aquesta postil·la. La clouré celebrant que la malifeta antiliterària només hagui existit a la meva imaginació.




Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 193 al 198 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • El meu barri...[Ofensiu]
    brins | 15-01-2020

    Sí, el cinema "El Barco" era prop de "La Guineueta", però el barri on vaig néixer i vaig viure-hi durant molts anys, era el de "Porta". Vivia al costat de la Plaça Virrei Amat i tenia molt a prop altres cinemes que també ja han desaparegut, el "Victòria","L'Àstor", el "Virrei Amat"...També hi anàvem molt sovint tota la família, perquè el cinema sempre ens havia agradat molt.
    Actualment ja no visc en aquest barri, però continuo tenint-t'hi el pis.De moment no el volia llogar, m'agradava anar-hi de tant a treure la pols mentre observava mil records, però finalment ho vaig haver de fer perquè ja m'hi havien entrat lladres en dues ocasions. Tenir un pis buit en aquest moment, és molt arriscat, no solament pels lladres, sinó també pels okupes.

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 15-01-2020

    Es clar que sí, que visitaré la teva pàgina, però he volgut contestar-te avui perquè —mira quines casualitats!— aquest vespre,a les deu, a TVE 2, tornen a reposar Apocalypse Now. Què té això de particular? Doncs que l'única vegada que he estat en un cine de La Guineueta, que pel que contes deu ser el teu barri, va ser una nit del 1979 o el 80 i feien aquesta pel·lícula. Crec que el cine era el Paladium, força gran, i suposo que la meva dona i jo vam decidir d'anar-hi perquè en cines d'estrena més cèntrics ja l'havien tret de cartellera.
    Jo sóc de l'Esquerra de l'Eixample, molt a prop de l'Hospital Clínic, tot i que fa uns anys que visc a València i només pujo a Barcelona cada dos o tres mesos per netejar el pis i veure els amics.

  • Quants cinemes han desaparegut...[Ofensiu]
    brins | 14-01-2020

    Jo el cinema "Iris" no l'he conegut, devíem viure en barris allunyats. El cinema " Barco" era al costat de la plaça Llucmajor, molt a prop de casa meva.
    L'any 2013 li vaig dedicar un relat " CINEMA DE BARRI". Si algun dia et ve de gust visitar la meva pàgina, el podràs llegir.

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 14-01-2020

    Com que no tinc fills ni nebots, em falta informació de primera mà sobre la violència que hi pugui haver en el cine que veuen els infants d'ara o en els videojocs a què dediquen tant de temps, segons que diuen. En canvi, sí que recordo el cine bèlic i de l'oest que consumíem àvidament els nens —les nenes preferíeu altres gèneres—, on els japonesos i els pells-roges morien a dotzenes, sense que això ens provoqués el més mínim malestar. I em pregunto si no és pitjor aquesta indiferència davant la mort violenta d'éssers humans, encara que ens els presentessin com "els dolents", que no pas l'empatia vers el patiment dels personatges de Disney, fossin humans o animalons humanitzats, amb un dolor contingut que acabava en plorera.

    M'han parlat d'altres cines que feien "varietés", però jo l'únic que recordo és l'Iris, al carrer València entre Muntaner i Aribau, desaparegut en la dècada dels seixanta, com tants d'altres. A banda de les dues pel·lícules i el NoDo, de vegades algun documental, alguna del Chaplin o del Semon (en "Jaimito") o una de Tom i Jerry. A més de les varietés, és clar.

  • Quants records...[Ofensiu]
    brins | 13-01-2020 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat, m'ha fet recordar el temps de la infantesa i tot el dolor que vaig sentir en veure la pel.lícula "Bambi" o moltres d'altres de dibuixos animats que també tenien una càrrega important de crueltat. A vegades els fills em diuen que no permeti que els néts vegin pel.lícules violentes actuals, i jo em pregunto si en aquelles pel.lícules de dibuixos, no n'hi havia encara més,de violència, encoberta, és clar, per un món de fantasia.
    Dius que podies obtenir entrades gratuïtes, jo també en podia aconseguir gràcies al cartell publicitari que la meva mare penjava a les ventalles de la seva botiga, i no solament eren pel.lícules el que podia veure, també podia gaudir de les "varietés" que feien a continuació. Un munt d'artistes dels que actuaren en el cinema on jo anava amb la família, el cinema "Barco", després s'han fet famosos.
    Rep una salutació cordial,ha estat molt agradable poder recordar temps passats.

    brins

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 13-01-2020

    No sé quina deu ser la pel·lícula que et va fer plorar tant. No et faig tan jove com per haver vist, de petit, alguna de la saga Toy Story.
    He llegit que els germans Grimm ja havien rebaixat, en els seus contes, la violència de les rondalles populars en què es van inspirar. I Walt Disney també la va rebaixar, en relació als contes dels Grimm. El que passa és que una cosa és llegir una narració, i haver d'imaginar-se els personatges i les situacions, i una altra és veure-ho en imatges i sentir parlar els personatges, tot plegat amanit amb una música que encara subratlla el dramatisme de molts moments.

  • W.Disney[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-01-2020

    Jo no sé que hi ha a la teva imaginació i que hi ha de real en el que expliques. No he vist "Bambi", he vist poques pel·lícules de W. Disney.
    Només recordo que de molt petit en vaig veure una on el protagonista anava amb una diligència cap a un parc d'atraccions on era clar que li esperava la mort. Mai he sentit tanta angoixa a un cine, mai he plorat tant. Aquestes pel·lícules ja no em van interessar mai més.
    Això de Disney per a nens petits, potser ho hauríem de revisar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: