Un atracament triforme

Un atracament triforme

Vint euros, Pep. Només em calien vint euros per no quedar-me altra vegada sense un lloc on dormir. La xinesa m'ha donat tot avui per pagar-los-hi. Diu que no li faig pena perquè me'ls gasto en vi. Una mica de raó sí que en té. Si aconsegueixo alguna cosa, t'asseguro, Pep, que no m'ho gastaré en vi. Serà per pagar el llit i per menjar alguna cosa: un entrepà de formatge.
Quan he sortit del pis de la xinesa, ja m'ho ha semblat que no seria el meu dia. Feia un matí desagradable, massa sol. Quan plou la gent va més despistada, oi?, està més pendent de la pluja i menys de la cartera o de la bossa. No m'agraden aquests dies tan clars, ni tan sols serveixen perquè no em faci mal la cama dolenta, que mira que em fa mal! He anat cap el mercat de la Boqueria. Com n'és d'odiós aquest indret: parades i parades amb menjars que no pots pagar, gent que compra -de ben segur- més del que pot menjar, amos i dependentes incapaços d'oferir-te ni una fruita macada... Cal triar bé el primer colom. Sempre una dona grandeta. D'homes, només podria enfrontar-me als vells, i em fan pena. Potser perquè m'hi veig jo dins uns quants anys, saps? Cal que sigui en una de les parades que hi ha a prop de la plaça de la Gardunya; és fàcil d'arribar a l'espai obert i desaparèixer per qualsevol dels carrerons pròxims. Em sembla que ja te l'he comentada alguna vegada, aquesta estratègia.
Avui totes les dones portaven les bosses ben agafades. Em semblaven totes iguals; no sabia distingir quina seria més fàcil. La debilitat m'afebleix les capacitats. Esperava que la coloma que triés portés els vint euros que havien de ser la meva salvació; avui no em veia capaç de fer dues estrebades. En l'última parada hi havia més batibull de dones. Aquesta!, he pensat. Ja tenia la bossa, però la mala bèstia m'ha saltat a sobre com una pantera i me l'ha agafada d'una punta. Es tractava de tibar més fort que ella, però no la deixava anar. He perdut peu per culpa de la vorera i hem rodolat per terra tots dos. A sobre m'ha aixafat la cama, la cama dolenta. Si volia aixecar-me havia de deixar anar la bossa, i no m'ha quedat altre remei. Com he pogut li he donat una empenta ben forta i me n'he pogut sortir. Sort que ningú ha ajudat aquella bruixa, però he perdut les ulleres de sol i la possibilitat de buscar un altre colom en aquest lloc.
Havia de superar la tremolor de cames. Em calia un glop de vi, i aquí em tens. Gràcies per pagar-me'l. Ja et tornaré el favor. Me'n pots pagar un altre, Pep?

-------------------------

Hola Marta. Vinc ben trasbalsada. Encara no m'acabo de creure el que m'ha passat. Aquest matí he entrat al mercat de la Boqueria; res, només a comprar quatre pastanagues i tres tomàquets per a l'amanida. Feia un dia tan maco que volia arribar-me fins al Maremagnum a veure el mar i no volia portar pes. Anava sense presses, gaudint del ventall de colors que ofereixen les parades. Ja saps com m'agrada badar en aquest mercat tan assortit. L'he travessat fins arribar a la meva parada de verdures preferida (és petita, però tot ho tenen fresc i del país). Recordes quina és, oi?; és tocant a la plaça del pàrquing. Doncs bé, estava tan tranquil·la, quan sento que em tiben la bossa. Salto com una pantera i l'agafo per una punta. I el lladre estirant-la per l'altra. Corre unes passes i jo al darrere, sense deixar anar la bossa. No sé si ha estat ell o jo qui ha relliscat per culpa de la vorera, però el cas és que tots dos hem anat a terra, jo a sobre d'ell. I el lladre fent esforços per escapolir-se amb el botí. I jo sense afluixar, tot pensant: Les claus, les targetes..., encara puc no perdre-les, encara són meves! Els diners tant se val, només porto uns dos-cents euros. Finalment m'ha deixat per impossible i ha fugit, sense la bossa, fins a l'altra punta de plaça.
Ningú no m'ha ajudat, però tan bon punt el lladre s'ha escapat, ha aparegut tot de gent i ha començat a escridassar-lo.
No entenc com he reaccionat així. Jo que sempre dic als meus fills que si els atraquen, que simplement donin el que porten i que no facin l'estupidesa de resistir-se. T'imagines, Marta, que hagués tret un ganivet?

-------------------------

El jove polit, amb camisa i texans Burberry, feia tard. Havia quedat amb un company a la Biblioteca de Catalunya per consultar el Diario de Sesiones de las Cortes i acabar un treball. Li agradava aquell barri tan multiètnic, fins i tot s'imaginava alguna vegada ajudant algun desgraciat a sortir d'un mal pas. No es considerava pas progre, però sí solidari. L'enrenou el va encuriosir. Mare meva! A terra hi havia una senyora d'uns cinquanta anys enroscada a un indigent d'aspecte greixós i que semblava que volia prendre-li la bossa. Potser hauria d'intervenir. Mirà al seu voltant i veié sis o set homes (uns de joves, altres més granats) i dues senyores amb davantals (d'alguna parada del mercat). Per què ningú no feia res? Va pensar en el cas recent del jove que va morir d'una ganivetada per defensar una víctima de robatori, que tant de ressò havia tingut. De fet, la bona senyora només hauria de deixar anar la bossa. El jove solidari decidí que els esdeveniments seguissin el seu curs. El Jordi l'estaria esperant fa estona i calia acabar el treball avui.