Un amic, un tresor, vosaltres tot un món.

Un relat de: A_Genis20
I de que hem serveix la llum si no es per veure-us a vosaltres, de que serveix que cridi si tu ja no hem sents, a que val que plori si no hi sou vosaltres per eixugar les llàgrimes, per a que dir mentires si la excusa ja no es estar al vostre costat. Perquè surt el sol, si el meu cor us plora, i perquè no plou si es l'únic que fa el meu sentit, regalima vida i per constància, i es que amb cada fragància i amb cada record deixat, passat, viscut al vostre costat moro dia a dia tan sols recordant. Que ja no se que segueix després del verí de la distancia, que ja no se que neix després de tants arreveure, que ja no sento res mes que no sigui enyorança, i la pèrdua del temps i la por de la mancança... Que no se si visc, o somio que ho faig, si respiro o m'ofego lentament, si us tinc o sou un miratge, si us recordo o vau ser tan sols protagonistes d'un conte. Però sabeu, dona igual quan dures, quan de temps va ser, es igual si el vam viure intensament, o vam perdre temps com sorra que es desfà entre les nostres mans, mes igual si ara hem recordeu, ho us perdeu entre les paraules que escric intentant fer de mi, algú que si que existia, i mes igual tot això perquè se que per mi, fóreu la cosa mes bonica que tenia, i en la distancia el record i el futur mes bonic que tinc. Que sento com corre la sang entre les venen si sento a parlar de cada una de vosaltres,de la vostra veu, com si cada paraula vostra es conjuntes en un únic pensament, un únic cos, que hem retorna de nou a la màgia de ser feliç. I vagament recordo quan hem dèieu adéu, i dic que es amb vaguesa perquè els acomiadaments fan mal, i com se que això no s'acaba no ho vull recordar, perquè continuarem vivint histories, reconstruint records, creant futurs per viure i passats per recordar, fent plorar a la gent de riure, fen riure a la gent i no plorar, i continuarem vivint felices sempre unides i de costat. Que amb famílies naixem i amb famílies en fem grans, pro la família no obligatòriament ha de ser de sang. No som iguals, no ens assemblem, físicament o mentalment som tant diferents, però es la varietat la que ens enriqueix i la que un dia va fer d'una amistat, quelcom mes. Amigues en lo bo i germanes en lo dolent, que quant mes dur sigui, mes anirem a contra el vent. No us trobo a faltar perquè us duc amb mi, i amb cada dia que passa soc mes feliç, perquè son dies sense veure-us que descompto d'un calendari que hem condueix cap a vosaltres i a vosaltres cap a mi.

Comentaris

  • Punt i final?[Ofensiu]
    jtinto | 23-02-2020 | Valoració: 9

    Aquest relat és del 2014. Avui som al 2020. Això no pot ser.

    Desitjo que la teva vida sigui plena i que hagis continuat escrivint. Si és així, digues, si et plau, on es poden trobar.

    Una abraçada; he gaudit llegint-te i m'has inspirat un poema que he publicat aquí.

    jtinto

    Josep Tintó Espelt

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: