Un amic davant l crisi

Menjarem merda! Diuen els optimistes.

- No hi haurà per a tots! S'exclamen els pessimistes.

La paraula CRISI, es en boca de tothom, però abans i sobretot, dels mitjans de comunicació i els governs. No hauria d'estar ben bé així; Es suposa que els poders legítims, son els que haurien d'aixecar els ànims! Però per la raó que sigui, han actuat a l'inrevés:

Primer: Quan les mestresses de casa s'exclamaven de que a la cistella de la compra cada dia tornava més buida del mercat, (l'últim any era dramàtic).

La vivenda s'encaria extraordinàriament, (sense parar els últim vint anys i cada cop més ràpidament). Els plaços i els imports de les hipoteques, fins i tot crèdits pel consum, es triplicaven i els tipus d'interès no deixaven de baixar...


Segon: Fins fa tres dies, fins i tot en boca dels responsables del govern, la crisi es negava.

Ara de cop i volta, s'ha sembrat el pànic de la manera més irresponsable. Els governs més lliberals es posen a nacionalitzar bancs i a injectar diners públics al sistema financer, quan fa ben poc, criticaven als governants que ho feien per evitar l'empobriment de la seva població. El que es pitjor: regulacions de plantilles a les empresses, tancaments i retallades. Justificades, o "aprofitant la conjuntura".

En el cas català, com es habitud, amb el clar consentiment de les elits financeres catalanes, i aquells que porten els seus fills a educar-se a la escola privada... dels USA!... i els seus diners de vacances als paradisos fiscals; el boc expiatori, a més del comú de la població, es també la tan maltractada financiació:

Quan els diners, semble ser que hi eren, ens el varen prendre ( sobretot als que utilitzant el sector públic Català) ara ja s'han gastat i a més en necessiten mes que mai.

Tot plegat em ve al cap aquell acudit que s'explicava sobre la nova economia:

-...jpuac! Vinc a fer una puta merda d'ingrés en aquesta puta merda de banc.

- Si m'entra amb aquesta educació em veuré obligada a cridar al director...

-Senyor directooor!!!!

- Si,si que passa...

- El comportament d'aquesta persona es inadmissible!!!!

- ¿?

- ...Que acabo de dir, que vinc a ingressar, a aquesta puta merda de banc, cinc mil mil.lions d'euros...

- Ah! Ja!...

...i aquesta meuca, li esta posant problemes....!

D'una manera o d'altra, qui menys qui més, els més poderosos més. S' ha propiciat una mecànica especulativa i de retrocés social, amb l'excusa d'allò de "es l'economia imbècil" i l'enfoc de que es la mundialització, la que ens ha portat en aquesta boja carrera de rates.

Estar clar que ara que surten les escombraries acumulades durant molts anys a sota la catifa, Seria massa fàcil sortir amb el "ja ho deia jo"...

...quan li han vist el cul diuen que es femella!

Però fora també inútil i perjudicial cercar culpables que poguessin derivar en bocs expiatoris i qui gemega ja hi ha rebut.

Es més útil la prevenció del mal que cap mena de càstig als presumptes culpables, sense treure lògicament validesa als legítims mecanismes de cerca de responsabilitats.

Les cosses no estaven tan bé ni estan tan malament. Es hora de revisar el sistema i sobretot pensar-ne d'altres.

Com deien en les instruccions per terratrèmols: "first don't pànic". Sense presses però sense pauses, cal defensar tots i cadascun dels drets humans assolits en el darrer segle, a un cost massa elevat.

Les corredisses, traumes i violències, crits i gemecs inclosos, sempre beneficien als poderosos i espavilats. Cal molta calma i sobre tot bons aliments, ni que siguin pocs.

El sistema financer que tenim, s'ha de apuntalar per que no es desplomi i evitar mals majors. Però amb les màximes garanties i la màxima prudència. Cal reconeixer els errors, i evitar que es repeteixin indefinidament.

La millor manera seria, equiparant les conseqüències: Els que han guanyat més els anys de les vaques grasses, son els que han de rebre la màxima càrrega. De cap manera es pot fer pagar, ni un bri als necessitats (fixeu-vos que no dic més necessitats. Les comparacions son sempre odioses)

S'ha posat, i encar se'n posa massa èmfasi en el consumisme. Però no com a motor econòmic i social, si no com a eina de explotació boja.

Quant Schumacher, ja fa massa anys, va anar a treballar, a una gran empresa Britànica a la índia, els economistes indis, veien totalment clar que crear necessitats es el contrari de solventar-les.

Des de llavors el mateix economista, va passar de mestre a alumne avantatjat i el el seu enfocament econòmic, creà escola i demostrà amb els fets, quan equivocats estaven els objectius de creixement descontrolat.

Contra el que ens volen fer creure alguns, hi ha en aquests moments menys conflictes armats que mai. Es pot comprovar als informes de la O.N.U. Encara que sigui degut a que la tecnologia a avençat tant que la destrucció no es negoci, al menys a gran escala.

L'enfocament de les guerres com a negoci, cada cop es, fins i tot des del punt de vista més pervers, inviable.

Els nens no venen de París, la competència perfecta ni existeix ni ha existit mai. l'Ego com a Deu, i el diner com únic profeta, no funciona ni com a religió.

Ni tan sols com a norma del joc del Monopoly, que no pot ser res més, que un joc de saló, d'una intel·ligència de curt i abast fins i tot ( o sobretot) pel més menuts.

La propietat privada, no es el fonament essencial de rés que funcioni, encara que tampoc, la seva abolició. Ni cap esquema bàsic i anquilosat de poder pur i dur.

Ara que en les democràcies, després, de tan costós com en el fons inútil, vessament de sang (Tot vessament de sang ho és) s'acompleix allò, de cada persona un vot. S'ha generalitzar massa, la pressa de decisions per majoria de capital.

Un capital convertit en finalitat, per comptes de mitjà, en anar-se destrossant els precaris intents de redistribuir-lo com si el sistema per comptes d'equilibrar-se, s'anés destruint per un virus informàtic a través d'una mundialització mal entesa o enfocada amb una agresivitat que fa petita l'agressivitat dels vell rèptils.

Es possible viure fent el que un vol, xiulant i amb les mans a les butxaques?

Bernard Shaw deia que si....sempre que fossin les butxaques d'un altre!

I es que de fer córrer els diners , en pot treure un bon profit tothom. Atenció he dit TOTHOM, si no es així; El diner deixa de ser una eina, per convertir-se en finalitat; Guanyant en definitiva, no més la acumulació de fitxes. Perdent, en la praxi, la alegria de viure ( o la seva cerca) absolutament tots els jugadors.

Caldrà seguir de prop la insòlita aventura de Enric Duran, l'anarquista global,( ell mateix es posa com a seguidor, d'alguna manera de'n Durruti o d'en Quico Sabater)

Si llegiu la, com a mínim, interessant publicació de les seves "gestes" que es titula CRISIS. El dia triat per la seva publicació coincideix amb el de la publicació dels grans titulars de crisi i les successives ensorrades borsàtils. Crec que tothom, fins i tot ell mateix, pot extreure moltes lliçons del que representen els calers,a la nostra societat, tal i com ho portem fins ara.

Diuen que un bon amic val més que una carrera, i es cert. Però no en el mal sentit. No.

Res del que es essencial, es pot comprar amb diner: Quan el sistemes s'ensorren, no més es pot comptar amb les persones. Pures i dures.

Com s'explica si no, que un animal que segons diuen els científics, fa milers d'anys que va estar per sota del llindar de la extinció, com és l'ésser humà, ara estigui super poblant el planeta?

Afortunadament, ni una sola tirania de les que la història dóna testimoni, a aguantat durat gaire temps.


-Quan l'enemic s'acosti el suficient com per veure's clarament al punt de mira, obrint foc.

- Ara! DISPARIN!

- No puc capità. Em sap greu!...es que, els he vist créixer!

Encara que sembli enganyós, no ho és: La ètica és el mes rentable. Cal posar-ho en pràctica. Ni que sigui, com a mínim, per no treure l'anim dels optimistes.

L'anim i la confiança, son un valor econòmic sòlid.