Un altre fi d'any sense tu.

Perdona, em cridaven i quan he tornat ja havies penjat,
He fet un fardell de roba, i he marxat. Ara.
Estic esperant.
El que, no ho se, ni tan sols se perquè et dic estes paraules, potser per treure'm del cap aquest sentiment de culpa que m'ha quedat, i es que a mi el dir adéu, no em fa gens de be.
Prefereixo dir fins desprès, o simplement . . . no dir res.
Aviat sortiré, ja ho saps, lluny d'aquí.
No et vull dir que et portaré al cor, crec que això es molt . . . cursi.
Prefereixo dir-te que el teu correu electrònic el tinc gravat al braç. ( se que així no el perdre, fins i tot sabran en qui contacta en cas de necessitat).
Allà on vaig també hi deu de haver de gent que s'estima, i pateix el estar separats, però vols que et diguí una cosa, encara que et pareixi, grollera? Tant m'hi dona.
Ara comença a ploure, el aeroport, es torna mes gran la gent s'amuntega, els nois estan nerviosos, per molts d'ells avui es el primer dia.
Per mi també. Es la primera vegada que estaré lluny de tu.
La teva pell blanca, els teus llavis pintats amb rosa, el teu perfum de Chanel 5 , (que et pesaves que no ho sabia ). Tot u deixaré al darrere, fins i tot allò que tu i jo sabem i que no podem dir, per que es nostre.
L'aigua es ara una fina capa que cau blanca, en canvio les ulleres, les fosques en senten millor, hi ha dos dels nous que no paren de mirar-me, els hi fotre un paquet tan prompte hi pugui.
Els hi tinc que explicar perquè el capità plora?
Babaus, no saben res, d'aquí un parell de dies, els tindré pegats als calçons, cagats de por al escoltar els primers trets.
Ara s'apropa un policia militar, i hem dona un sobre, tota la paperasa.
Agafo la motchila i faig agrupar a la tropa, els sanitaris son els imprescindibles i com sempre se han escaquejat, estaven al cau del fumadors, hi venen tot corrents. Riuen, es una mena de disculpar-se. Els miro, i riuen mes encara, es un acord que tenim, ells i jo.
El caporal, un noi de un poble del costat de Tarragona, es fica vermell. No sap que potser demà aquests nois el poden anar a buscar en mig de les bales, quan caigui en mans de algun franc tirador.
I ara perquè te ho conto tot això?
Quin sentit te?
Si se, que molts com tu ens odieu per porta un fusell a l'esquena.
Us penseu que jo no vos odio.
Qui sinó vosaltres ens envia a veure el patiment de milers de persones, mentre vosaltres estireu a casa amb la calefacció i menjant i bevent en les vostres famílies i brindant per un any nou.
Per que brindareu?
Un o altre es recordarà dels que hi son fora.? Les mares i . . . pocs mes.
Però se que en diràs que no es el mateix.
Per moltes vegades que te ho expliqui.
Encara que porti les quatre barres al braç, i la medalla de la "moreneta" al coll, encara que et digui que he donat la meva joventut, la meva existència i que hagi de donar la sang per gent que no en coneix, encara que . . . t'estimi.
Sempre se que m'odiaràs.
La fredo del carrer en fa revifar, les ulleres es glacen al sortir a la pista, les poso a la butxaca, l'aigua en rellisca per la cara, només jo se que son llàgrimes, ens mirem els uns als altres, tots tenim les cares banyades.
I riem.
L'avio s'enlaira i poc desprès veiem sortir el sol, baix nostre hi ha una catifa de núvols blancs, ni tan sols hem pogut acomiadar-nos de casa, no hem vist com poc a poc ens allunyàvem. Hem passat de la nit al dia.
Com tu i jo.
Tothom pensa en la tornada, tot just quan encara esta sortint.
Com tu.
Algú potser pensa que no tornarà.
Com jo.
Brindeu per el nou any que s'apropa.