Un altre cop no arribo a aquest amor

Un relat de: llacuna

Per què insulto a qui estimo o és que potser no l'estimo?
Què hi ha dins el meu cap que em fa escopir insults?
Per què el vull sempre amb mi com si fos un objecte? Tot i que mai no porto cap objecte amb mi, i potser si ho fes m'aclapararia.
Tan egoista sóc? Què em falta si ell no hi és? Continuo tenint: cames, dents, orelles, cor...
Ell que ha nascut per ser lliure i jo que el vull cada vegada que li vull fer un petó.
Ell que no em vol ajudar en res, que vol que sigui jo qui refaci el llit, qui reculli els preservatius de terra, qui netegi les restes de semen que han esquitxat els llençols del meu llit. Ell qui diu que netejo quan ve.
Per què no estimo a qui contesta sempre a les meves trucades tot i que no em contesta els correus?
Tant perfecte ha de ser?
Per què no vull a qui em fa saltar d'un cotxe quan som a la ciutat on viu la dona que dorm amb ell? Aquella amb qui diu que no hi té res, però a qui protegeix com a una flor delicada.
Per què no vull que estimi altres dones, tal com ho fa? Per què em molesta que vulgui anar al llit amb totes les dones que desitja?
Tan bona sóc que només m'ha d'estimar a mi? O en realitat penso que sóc massa dolenta i és per això que no m'estima?
La psicòloga em demana que em controli, que no l'insulti més. Per què podem insultar en Zaplana i no una persona que ens ha ferit al cor? No deu ser el mateix...
Que em quedi sense parella si convé. Que si no puc estar sola?
Què si sempre haig de tenir parella? Que quants anys tinc?
Que potser sóc encara massa jove amb 36 anys com per renunciar-hi. I quan en tingui 76? Hauré de plegar... potser?
Li contesto que morta ho tindria més fàcil. Que tots som animals. M'ho nega.
Em diu que ell trobarà parella i jo…també.
Ja ens vol separar, perquè veu que sóc jo la que fa el mal. Potser sóc una maltractadora, potser per fi m'he trobat amb mi mateixa.
Qui em pot ajudar?
Jo?
Vull demostrar a aquestes dones que tant saben què són ells els homes, que no volen compromís, que només volen follar i marxar i estimar moltes dones alhora. Això no és estimar, això és passar-ho bé. No té res de dolent però diguem les coses pel seu nom.
Què si això és pecat? Ell diu que res no és pecat.
No, no ho és. Ho és no dir la veritat, no dir que busques la dona perfecta, quan la busques com tothom i no dir-me que jo no ho sóc, això no és pecat però és mentir.
Les mentides ens estan devorant, un camp de batalla tot ple de morts a causa de les mentides. Coi! Tant costa dir el que vols, i marxar si no és allò el que vols!
Solucionem això entre tots! Homes! Dones! Per què ho haig de fer jo sola?

Comentaris

  • No estàs sola ni sabem estar-ne, oi?[Ofensiu]
    ORIOL | 27-08-2008 | Valoració: 10

    No estàs sola, perquè el tens a ell, a mi a l'altre. No estàs sola, perquè no sabem estar-hi. Fas el que fas perquè deixes que t'ho faci. Fa el que fa perquè et necessita. Et deixa a peu de carrer, perquè en aquell molt se sent satrat de tu, però et contesta les trucades perquè vol seguir tenint-te. No vol sentir-se agobiat pero vol saber on ets, què fas i què faràs. No vol controlar-te però et necessita. Però no ho diu. Fa veure que no et necessita.Que no et vol. Els seus actes demostren el contrari. Els homes i les dones som incongruents per naturalesa. Et fa entrar en contraddció continua. No li busquis explicació perquè no la té. Però et desitja desenfrenadament. Ell creu que no et fa mal. Ell està convencudíssim que obra bé. Tu, en canvi, cada cop més desinflada. Però tu segueixes, neceessitant-lo. Això no canviarà mai. Ell no canviarà mai ni tu tampoc. Però, això no és vida. Ni ho aguantaràs de per vida. No marxis de la seva perquè no pots. Ell no marxarà de la teva perquè no sap fer-ho.Però fes-te la idea que estimar-lo a ell és fer-ho de la manera que ho estàs fent. I per ell, estimar-te a tu és fer-ho de la manera que ho.
    Per tant, si creus que això no és estimar, simplement aprecia'l, busca i desitja el millor per ell però no deixis que ell et canvii el teu modus vivendi. Viu amb ell i sense ell, i aprecia'l. No l'oblidis. Però no parlis d'estimar, sinó senzillament apreci. I algun dia, tot això seran només records i experiències. I tu seràs molt més feliç!

    Felicitats pel relat! Oriol

  • Em fa l'efecte...[Ofensiu]
    onatge | 25-08-2008 | Valoració: 10

    Que tu vols enamorar-te d'un home, però aquest és un bandarra... No, no tots els homes són iguals, ni ho són totes les dones. Amb aquesta afirmació no hi estic d'acord. Per tot el que tu expliques, aquest no és pas l'home que ha de compartir el viure amb tu. De vegades confonem moltes coses amb amor. i no tot és amor.
    Aquest poema ja té un cert temps, espero i desitjo que ara ja no tinguis els mateixos motius que et permetessin escriure'l.

    Ja ho va dir Tagore: Llegim malament el món i després diem que ens enganya...

    Et desitjo que la llacuna... entre tu i l'amor s'hagi fet més petita.

    Salut.
    onatge

  • T'aplaudeixo[Ofensiu]
    Cagalló | 08-07-2008

    Et llegeixo, d'aquí i d'alla, i t'aplaudeixo.

  • quin embolic, oi?[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-06-2008

    aquesta noia està ben embolicada, però cal prendre's les coses amb filosofia, els homes som així, uns ganàpies que ni amb cent anys ens fem grans, de coco, que de cos, tot arriba.
    Si realment vol estavilitat, la trobarà, i si li va la marxa, també la pot tenir, els extrems depenen una mica d'ella mateixa.

    Una abrçada, i el condons que els reculli ell, ostres!

    Ferran

  • Clar de lluna | 05-06-2008

    ...carai, l'amor és complicat, eh?... el teu relat em recorda a moltes converses entre amigues i a una conclusió: a vegades les persones caiem en rols i tot i no voler-ho els acabem acceptant i fins i tot els acabem de trobar normals. Et diria, deixa-ho córrer, no val la pena, és més una obsessió que no pas amor,... però dins la pell d'un mateix les coses no són tan fàcils. Vist des de fora és una cosa, des de dins el cor dicta. Fins que arriba un punt que, no saps com, deixes de jugar i recuperes la visió i deixes de trobar-ho normal... No sé si m'explico, però és un tema tan complicat...

    Bé, el relat m'ha agradat i el to irònic que he intuït m'ha fet somriure, sobretot al final. O sigui que segur que entre tots hi trobarem una solució!!!

    Una abraçada!