Un altre Conte

Tot a estribord, res a babord.
La pluja dibuixa caient les teves llàgrimes de cel, i em mullen gotes inexistents de vel,
el vel que fa que ara no et puc mirar
em desperto i;
el vel que m'impedeix acostar-me, perquè;
això que toco no és la teva pell, me la tinc molt memoritzada.
Això que toco és la merda de la paret que ens separa
que fa de la nostra proximitat la nostra llunyania, en aquesta cambra tancada sense sorolls.
que ens agafa i ens sacseja per treure'ns tot l'amor que ja no ens queda, l'un per l'altre,
mitjançant uns tubs precisos que ens el treuen per la boca, que és d'on surten totes aquestes paraules
que només et diré a cau d'orella -deia jo- però que me les han manllevat, i ara són carn d'experiment.
Les barregen amb les teves, perquè han descobert que no poden
és físicament impossible,
barrejar-les amb les d'un altra persona
les d'un altre ésser d'aquesta existència
només caçen amb tu, i les teves només amb mi.
D'això en faran una substancia -després de molts centrifugats- i n'anomenaràn L'eau de cheux
que no sé si vol dir alguna cosa, però així d'entrada sona bastant francès,
i l'important és vendre
vendre a costa de les nostres ànimes.

Ens buiden i quan ja han acabat ens llencen.
Al contenidor.
I de sobte, caic en l'evidència: tu també hi ets, i el contenidor ja no és mai més el contenidor, és el nostre contenidor, simplement nostrat amb la presència.
Però ens han xuclat l'atracció, i no ens podem moure, i encara estàs massa lluny. SOm com dos ninots, jo ninot i tu ninota que no podem abraçar-nos, tocar-nos, acostar-nos l'un a l'altre ja no, perquè ens han pres allò que ens feia persones, i que no ens convertia en titelles de drap, amb ulls de vidre oscat amb els quals ens mirem de reull.

Una, dues, tres i quatre hores. Estem al contenidor i no hi ha moviment. En silenci i foscor, ens mirem els ulls que són els únics que brillen en la foscor, o potser tan sols són els nostres pensaments-records els que ens porten a pensar-nos fins fer-nos tangibles, o visibles si més no.

I com que aquest és un conte dels que acaben bé, ens recullen uns homes que ens miren, i se n'adonen que encara podem ser útils, com a joguets. Ens dónen a una ONG i mesos després acabem mirant-nos, l'un a l'altre, com a babaus quan ens desen a la mateixa caixa, aquesta que fa tants i tants anys que ha deixat de ser la mateixa caixa, per arribar a ser la nostra, de caixa.