Un adéu

"Estimada Laura,

No t'escric per confessar-te el meu amor, ni per demanar-te per sortir, ni per saber com estàs, ni tan sols per enviar aquestes lletres i que algun dia sàpigues com em sento en aquests durs moments. De fet el més probable és que aquest paper acabi fet un manyoc a la paperera que tinc sota aquest mateix escriptori on ara estic recolzat. I tanmateix, necessito expressar-ho amb paraules, necessito buidar el pap, treure això que tant mal em fa.

Si mai veus aquesta bola de paper, i la llegeixes, no et sentis culpable. No busquis un significat especial al fet que t'escrigui a tu, i no a un altre, precisament ara. T'estimo. Aquest és l'únic sentit que pot tenir. Però de debò que l'últim que vull és que et sentis trista per mi, per aquest mal moment que passo... ni trista ni responsable.

De fet, ara que ho penso, crec que faré la carta a miques i la tiraré al vàter. No vull que la trobis. Vull acabar amb tot això, Laura, però no per tu. De fet tu series l'únic motiu per no saltar. El motiu que em porta a fer-ho... no el sé. No és res concret, és tot. No em sento estimat, no em sento bé amb mi mateix. No sé qui sóc, però quan ho intueixo no m'agrada. No m'agrado ni jo ni el què m'envolta, mai he estat feliç, i no crec que ho arribi a ser mai. La meva vida ha estat un fracàs, sempre buscant alguna cosa que no existeix, intentant arribar a un indret desconegut. Anar avançant, amb penes i treballs, per trobar-me igual o pitjor. Caient i tornant-me a aixecar, tant important que diuen que és... però de cada caiguda no n'he tret força, estic malmès, adolorit, cansat. Cansat de viure, Laura.

I tu... t'he mentit. T'he mentit quan intentava fer-te creure que al meu costat podries ser feliç, que podríem ser-ho plegats. I t'he mentit dient-te que mai he estat feliç. Ho he estat mirant-te als ulls, veient-te somriure, sentint la teva veu... i sobretot sentint-te dir a l'altra banda de l'auricular que volies parlar amb mi, que quedéssim per anar a fer un cafè. Tu has estat potser la millor persona que he conegut, i no saps com d'agraït n'estic. Tu has sabut estar al meu costat, escoltar-me, fer-me sentir que hi havia algú amb qui comptar. Encara que no hagi aprofitat la teva companyia, ni t'hagi parlat dels meus sentiments, ni hagi comptat amb tu per res. Però hi eres.

He vingut a la cafeteria i t'he vist, radiant, amb el cabell moll i les galtes rosades, m'has somrigut i el cor m'ha fet un salt i he respirat fons. I he segut a la taula i has anat al gra: has tirat el sucre i has remenat amb gràcia fent repicar la cullereta amb la tassa, i mentrestant m'has dit que estaves amb l'Alfons, i has abaixat la mirada. Totes les meves il·lusions s'han desfet com aquell dolç terròs, i només t'he pogut dir que tenia pressa.

Laura, sé que som molt joves i molta gent pensa que no en sabem res, de la vida. Però sí que en sabem. Tu coneixes l'amistat, l'amor, i fas les coses amb il·lusió, amb entusiasme. Jo de tot això no en sé res si no és amb tu. El món sense mi no és ni millor ni pitjor, i això és el més trist: ni tan sols tinc enemics... només sé que si salto se'n parlarà uns dies, i després uns m'oblidaran, i els altres no em recordaran.

Ben mirat, em sembla que no destruiré la carta. Saps, he pensat que potser sigui l'única emprempta que deixi en aquest món...encara que només sigui una, la última, em produeix un sentiment positiu: potser és que sento la il·lusió de deixar constància d'aquesta existència miserable... Bé, de tota manera, espero que no l'arribis a llegir mai.

Adéu, Laura."


L'Oriol va signar i va tapar el bolígraf. Estava trist pel què anava a fer, però sentia que la seva vida havia estat buida, en dinou anys no recordava haver-se sentit millor anteriorment. Va agafar la carta i la va doblegar, a poc a poc, fins a convertir-la en un avió de paper. Es va acostar a la finestra i el va llençar, i va quedar embadalit uns instants mirant el cel totalment blau que cobria tantes vides...quan va tornar en si i va mirar avall, l'avió havia desaparegut.

Va tornar a entrar. Es va beure un got d'aigua. Es va descalçar i es va treure els mitjons; els pantalons també. No sabia perquè ho feia, es movia per impulsos. Només sentia que volia morir còmode. Finalment, es va tornar a acostar a la finestra. Es va agafar amb les dues mans a la persiana, va posar un peu a l'ampit, després l'altre, va mirar el buit, va respirar fons i es va deixar anar.