Últims pensaments d'en Saint Exupery

en la llista dels relats destacats i he vingut corrent a llegir-lo. En Saint-Exupéry és el meu gran príncep de les lletres, l'admiro moltíssim i sento molt el tràgic final que va patir, una de les majors pèrdues que ha tingut la literatura i la humanitat, des del meu particular punt de vista. Però tampoc és el moment de parlar tant d'ell; el teu relat és d'una bellesa tendra, senzilla, heroica i noble, com els seus escrits. L'heroisme de l'Antoine està marcat pel sentiment del deure, i això per mi és el que més ennobleix als homes, més que la llibertat. Torno a parlar d'ell. Només puc dir que el teu escrit està l'alçada d'un gran personatge, d'una gran persona. Segurament no va tenir temps de lluitar per salvar la vida, com altres vegades va fer, que no va poder fer res, o va fer tot el que podia, ven poca cosa, i és possible que sabent que no li restaven possibilitats de lluita pensés quelcom semblant al que tu ens expliques.

Després de conèixer l'obra, la vida, íntimament lligades a la seva professió, em pregunto: com és possible que no hi hagi més pilots escriptors i poetes, si és una feina que per mi, des de Saint-Exupéry està lligada de forma inseparable a la poesia? Deu ser que els pilots d'avui dia pensen en altres coses.

Una abraçada.

Entre línies, és terrorífic el que s'hi percep. És astoradora la manera com ets capaç de descriure les coses. També molt i molt sensible.
Tenim sort els qui podem gaudir de la pau, encara que aquesta provingui d'una traició, però bé, per això tenim els llibres d'història. Últimament em pregunto com és que som tan capaços d'eludir els conflictes, llegint-los i tot als diaris. Potser som ignorants i creiem que la nostra pau és eterna. Tan de bò sigui així, i tan de bò això s'escampi amb aroma de vainilla.

Salutacions cordials


Sergi

a St. Exupery.
Sempre m'havia quedat rondant pel cap si hauria sentit solitud en desaparèixer. Sé que és ficció, però la teva representació quadra molt bé amb algú tan senzillament vital.

...foren aquestos, a altres de molt semblants. Perquè la sensibilitat, el vitalisme, i la forma de pensar i ser coincideixen perfectament amb aquells de l'aviador.
PS. Potser ens veiam al delta.
Salut i rebgolica, mentrestant!

Perquè l'he vist en els destacats i he quedat favagirat amb el lirisme de les primeres paraules. Ets un escriptor que crees una ambientació tal que resulta impossible no seguir amb la lectura. Devores les línies només pel plaer de llegir, d'evocar, de quedar-te subjugat amb el poder del lèxic. M'agrada molt el lirisme, ja ho saps i sempre que puc em deixo portar per ell quan escric. No és fàcil. Som admiradors de Josep Pla i això se'ns nota.
Per cert, ja tinc "El mossen de les putes..." i he llegit així de passada el primer paràgraf del "Conte vienès". També hi he trobat un poder d'ambientació fascinant. Ja faré una crítica quan l'hagi llegit i la penjaré en el fòrum.
Enhorabona, doncs per aquest Saint-Exupéry que s'enlaira cada vegada més.

Un relat excepcionalment bell, escrit amb el cor i amb el cap. Sintonitzes amb Saint Exupéry per explicar que la bellesa està arreu i està per sobre de totes les coses. D'alguna manera, Saint Exupéry és utilitzat aquí com una il·lustració del teu discurs vital. És aquí on et sents realment còmode. Explicant que la vida no només podria ser meravellosa sinó que a més ho és.

En aquesta edició del repte (en què per alguna raó vas participar fora de concurs amb aquest magnífic relat) vaig tenir moltes dificultats per imaginar què feia Saint Exupéry en una guerra. Com pot ser que algú amb la seva sensibilitat no fos pacifista? Potser una de les coses que trobo a faltar en aquest relat és l'explicació de per quina causa va perdre la vida.

En tot cas, com ja et vaig dir, m'hagués semblat un just guanyador del repte.

Tota una estructura compacta, bella, coherent. Talment sembla una veritat gravada en el temps passat, tots els somriures, tots els universos ens duen al mateix lloc, a veure com de semblants som els uns dels altres. I que poc comprensius som sovint, sobretot quan ho ignorem tot de l'altre.
Potser estic paranoica, però hi veig molt de Walt Whitman, molt positivisme, molt detall quotidià alçat
al podi del que és realment important.
Lucidesa arreu i aquesta tendresa de comprendre als altres i transmetre-la en un paper, mitjançant els mots humils.

A mi personalment, em trasbalsa la frase final:
"ja no tinc por", em fa plorar saber que algú pot sentir així.