ÚLTIMS MOMENTS

Sortí de casa el metge, tremolant, pensant amb les paraules que m'acabava de dir, volia plorar, però no tenia forces, allò que m'acabava de dir m'havia deixat trastocada.
Desitjava arribar a casa com més aviat millor per a explotar a plorar, però les meves cames no responien, s'havien quedat completament immòbils, així que l'únic que vaig poder fer va ser seure en l'únic banc del carrer, agafar el mòbil, i trucar al meu xicot perquè em vingués a buscar.
Quan ell va despenjar el telèfon, i sentí la seva veu, les paraules no em van voler sortir, només em venien els records del primer cop que vaig parlar amb ell, i que, al sentir aquella veu que em tornava boja, vaig descobrir que ell era la persona que tan havia estat esperant.
Per fi vaig poder fer sortit de la boca alguna paraula, li vaig dir secament que vingués corrents a buscar-me , que el necessitava amb mi, li vaig dir el nom del carrer a on em trobava, i vaig penjar el mòbil.
Mentre l'esperava, m'anaven passant per la memòria totes i cada una de les persones que havien significat alguna cosa per mi, els pares, familiars, amics, aquell noi que m'havia fet plorar tant, però que ara era el meu millor amic i molta altre gent.
De sobte vaig sentir cridar el meu nom, i el núvol de pensaments que s'ha m'havia anat formant dins del cap, es va desfer.
Era ell, la persona que m'havia fet feliç, venia corrents, preocupat.
En veure que jo estava tremolant i que no em podien sortir les paraules de la boca, ell va abraçar-me, sense dir ni una paraula, i em va besar.
Agafada a ell vam anar caminant cap a casa, sense dir ni una paraula, només mirant-nos de tan en tan, el silenci, ara, era el més important.

Vam arribar a casa nostre, aquella casa que finalment havíem aconseguit desprès de passar hores i hores treballant.
Sense treure'm l'abric, vaig anar ràpidament a la meva habitació, i em vaig estirar al llit, i en aquell just moment les llàgrimes van començar a regalimar-me galtes avall.
Ell m'havia estat mirant, sense saber el que fer. Finalment va venir a seure al meu costat, em va agafar les mans i me les va començar a besar, suaument.
I per fi, em preguntà què era el que m'estava passant, i li ho vaig explicar tot.

Fa dos mesos que em vaig començar a trobar malament, però no li vaig comentar a ningú, i ara farà un mes, vaig decidir anar al metge, em va fer proves, i avui les he anat a buscar... i m'ha trobat càncer.
Ell es quedà mut, parat, sorprès, i desprès de uns minuts de silenci mirant-nos als ulls, em va abraçar fort, com si no volgués que res ni ningú se'm endugués.
I a cau d'orella em va dir , que ho podríem superar, que era una pedra molt grossa i pesada que ens havíem trobat en el nostre camí, però que junts la podríem passar.

Havien passat dies, nits, visitant tots els metges de la ciutat, per a veure sí podíem trobar-hi alguna solució, però no, no vam tenir cap resposta convincent. Jo m'anava podrint per dins i per fora lentament, i ell m'animava a seguir endavant, fins que no vaig poder més.

Obrí els ulls després de hores de trobar-me en coma, estava en un hospital, i al costat i tenia el meu amor, amb els ulls plorosos i cansats.
M'agafà la mà, i semblava com si se li hagués dibuixat un petit somriure a la cara al veure'm desperta.
Em va agafar les mans, i em va dir que era genial, com m'ho solia dir sempre, i em va fer un dels seus petons dolços.
Notava com el meu cor a poc a poc s'anava aturant, i amb unes paraules suaus i lentes li vaig dir que aviat me'n hauria d'anar, i que ell es quedaria en aquell món, que trobaria a alguna altre persona que el podria fer feliç, i que sobretot, que no volia que vesses ni una llàgrima, però això últim no ho va poder complir ja que començar a plorar com un nen petit, li vaig fer un últim peto, i els meus ulls es van anar tancant a poc a poc.
I veient aquella foscor, el meu pensament fent l'últim esforç va anar recordant les coses que jo i el meu xicot havíem passat junts, el primer peto, les nits estrellades abraçant-nos, els concerts, les obres de teatre que havíem anat a veure, els sopars romàntics, les excursions pels Pirineus, les nits de bogeria i passió, tot això i més, ara ja s'havia perdut en la nostre memòria.
I ja res més vaig poder tornar a pensar, perquè aquell càncer que em va venir a buscar finalment se'm va endur.