Últims desitjos (Secrets)

Un relat de: Peix

Pels que no em coneixen, sóc el Josep. El passat 17 d'agost vaig fer 73 anys i fa poc més de sis mesos que em van diagnosticar un càncer de pulmó. No, no, no he fumat mai; havia de passar, fa temps que ho he assumit. La Marta, la meva dona, ho porta pitjor, quan jo desaparegui no crec que es recuperi. Només espero que la Laia i el Jaume, els nostres fills, estiguin allà per acompanyar-la en la seva caiguda.

El dimarts passat vaig fer una de les coses més estranyes que hom pot fer en vida: el meu testament. Com un fet inevitable, ens entreguem a una de les poques certeses que ens ofereix la vida. Acceptant la nostra extinció, alimentem les arques dels notaris registrant uns desitjos que projectem en vida. Un minuciós llegat resta estàtic fins el dia de la nostra defunció. Efectes personals, ridícules concessions materials i fructuosos patrimonis, queden repartits entre els nostres éssers estimats. Una llista d'instruccions; un motí per repartir.

Un fantasma va aparèixer quan tornava amb el "quinze" de la notaria. Tristament, la convicció d'haver representat una pantomima s'apoderava de mi. Efectivament, el rellotge del meu avi, una aliança d'or i el pis del carrer Galileu, formen part de la meva vida, han existit, però no em representen. En aquells papers timbrats, on s'amaguen les meves despulles, no hi ha cabuda pel meu secret.

Fins ara ha estat un misteri inexpressable, una veritat incòmoda, i no, no l'he compartit amb ningú. Només ara, a les acaballes de la meva existència, s'enquista, molest com el soroll d'un frigorífic en una nit d'insomni, en el meu cervell. Una pressa a punt de desbordar se m'ha instal·lat a la boca de l'estómac, un paràsit que ja no em deixarà. No moriré en pau perquè no puc alliberar-me, perquè no podré explicar mai què va passar aquella tarda d'hivern.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Peix

5 Relats

1 Comentaris

4115 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00