Ulp Aj

Li havia comprat una motxilla negra, sense detalls, marca blanca, com li ho havia demanat, per iniciar el nou curs. Li agradaria?

-Del zero al deu!

Respondria el nombre més alt?

Aquelles resquícies de mare i nen, el noi cada vegada les rebutjava més, cosa natural. I alhora dolorosa. Se sentia sola. El fill l'havia mantinguda en una creativitat amorosa constant, apart certa responsable disciplina, cosa que trobava secundària i socio-imposada.

El va deixar, com cada dia feia massa dies, davant l'ordinador absorbent. Què hauria fet malament, ella? Es culpabilitzava d'aquell torçament, se'l traslladava. Imiten, es repetia. Es situava uns anys enrera...havia estat més perfecta. Fins que va arribar el desencís de parella. Per influència social s'havia enganxat a la pantalla virtual. Així s'apartava de l'espòs. Més i més. Va començar amb el so exasperant del queixalar ell una poma cada vespre de cara al televisor; després, els gestos facials; finalment, la veu, que passà a etiquetar d'ànec, tot i no tenir res en contra d'aquells ocells. Ni tampoc contra el gat tronera del carrer a qui atipava de tant en tant i que...emetia uns miols tirant als d'aquella au, com una sarcàstica venjança. Res, però: els sons del felí no l'incomodaven. Rebobinà en fets i moments, en el progressiu deteriorament familiar, per desenteranyinar com afectava al fill que, amb tot, tirava més cap a ella. Havia tirat. El gra massa va esdevenir-se quan l'home va passar a passar el dia sencer a la llar: un més sense-feina degut a la recessió econòmica. Inconscientment, per ser útil, va prendre-li tasques de la llar, va invadir-li l'espai. Es recloïa en una cambra alta, l'home, tot seguit, entretenint l'avorriment elaborant maquetes de maquetes o llegint novel·les de detectius o fent dissonar una flauta. Ben aviat va derivar a controlar el fill que preadolescentejava. S'hi dedicava amb retòriques normes que cansaven a les pròpies normes. La dona no ho podia sofrir. Li pertocava a ella, que ho hauria dut a terme d'una manera més suau, més cordial, sense imperatius. S'evadia, per no barallar-se. Amb un grapat de cops n'hi havia hagut prou. L'ex-noex (mantenien el matrimoni per conveniència) de cap de les maneres marxaria de la llar. Insinuar-li-ho i xocar amb amb un exaltat-veu-d'ànec encès i ferm. No sortiria si no era dins un taüt. Tampoc estava disposat a pagar cap advocat. Tapava les pors. S'atrinxerava. Ella obrí consciència, dins la tragèdia. Calia fer el possible per respectar el dret de l'altre, una bona persona. Li fos més o menys fàcil, allò era inqüestionable. La degradació anà en augment, les energies dins la mateixa llar xocaven. Un repartir-se l'únic plançó, el qual ja sacejava les ales, amb desigualtat de parers s'incrementà. S'acabà, per a la mare, treure'l a prendre gelats, a dibuixar amb guixos en una placeta, a agafar el tren per gastar un dia observant i visitant, sempre en plan senzill i original, una ciutat que, poc avesats, la vivien com una altra dimensió. Llavors així li plantava. Sí, el pare podia haver-s'hi afegit. I no. Estaven millor sense. Qui li hauria de dir que s'hagués girat la truita! 'M'ho mereixo', es martellejava. Va estirar-se, va créixer, el nen. Es trobà ni carn ni peix (malgrat que seguien una dieta que excloïa ingerir res d'origen animal). L'exnen encetà a fotre-li mocs, a mostrar-se esquerp. Havia de suposar que la castigava, dolgut per la situació dels progenitors? Es va respondre:

-No tant com em penso. Molt menys del que em penso. Sap qui sóc, com sóc.

De tant en tant se li presentava un enyor pregon, des del ventre, des de la unió invisible del cordó umbilical. L'emoció la supurava en ampla proliferació de llàgrimes.

Sortí, amb força aliment per al gat de ningú. Sense paraigua, plovent. Amarar-se del cel l'ajudaria. Com un llamp, la colpejà un record:

-Plu!

-Ja!

A vegades havien jugat a dir de pressa síl·labes. Aquella paraula en concret, va anar d'aquella manera, la van capgirar, també per cops de veu.

-Ulp!

-Aj!

-Ulp Aj!

-Ulp Aj!

-El nom d'un déu indi que riu molt i salta! Ulp Aj, Ulp Aj!

Havien esclafit a riure. L'havien representat sobre paper per decorar la cambra del nen. Arran d'Ulp Aj, la dona va inventar una tirallonga d'històries, en mil vessants.
Ignorava que quan, d'un dia per l'altre, el nou-de-trinca-noi hagués variat com volia la seva cambra i extirpat els elements de la infantesa...el dibuix d'Ulp Aj el mantenia ben desat, especialment al cor. Ignorava que, amb el grup d'internautes que compartia aventures, el seu nick fos aquell. Com desconeixia que, en el futur, entre buscar i trobar, aquell projecte d'home coneixeria una dona-nena construïda que li obriria les mans, plenes de llum lilosa, lluentor d'estels, i que l'abraçaria. Tendra com les coques que elaborava, anirien a veure-la, donant-se la mà mentre ho volguessin. Li portarien un brioix flairós i flonjo i a la superfície, escrit amb pinyons i xocolata, uns mots que li endolcirien i estovarien cada cèl·lula:

Ulp Aj.