Ulls

Un relat de: Eric Martinez
Picar els ossos sempre va ser la meva satisfacció personal. Vaig començar matant insectes a l'escola, els moviments agònics de les formigues en morir hem produïa més excitació que la més dolça de les llaminadures.

Amb el temps, vaig voler evolucionar, els insectes m'eren insignificants, i vaig aspirar a animals més grans. Primer van ser els gossos. Matar un gos tenia una diversió especial, no sé si ho sabeu, però gran part dels gossos s'apropa als nens petits, de petit tenia una cara que proporcionava confiança, sempre vaig aparentar una bondat interior, i només quan tallava els ulls dels gossos de carrer, canviaven l'aspecte que enfocaven cap a la meva persona...

Sempre la cara... el punt sagnant del cos que millor reflecteix la decepció i la veritat dels éssers vius, el reflex d'emoció de l'ésser. La mirada, el mirall de la mateixa virtut. Els ulls, les veus que no parlen.

Jo me'ls menjava... una vegada els treia... no se m'ocorria una altra cosa a fer amb ells. De tota manera, quina opció tenia una vegada els havia tret?

Quan vaig complir els quinze anys, vaig dirigir-me al bar de la cantonada... una nena petita mirava per la claveguera, buscant alguna cosa que no trobava...

- ¿Que buscas?
- Diuen que si esperes davant d'una claveguera durant tot un dia, s'obre una porta al que més desitges...
- ¿Quant temps portes?
- Tres hores.

Recordo que la vaig agafar pel coll, en senyal d'amistat, però quan es va donar conte que no era aquesta la meva intenció, ja estava a terra...

La claveguera encara està fosca... i per molt que esperi tot el dia, el meu desig no es complirà... la nena ha deixat de respirar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: